Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Cultura
Cristina Junyent
A finals del segle XIX i començaments del XX, Catalunya vivia una intensa efervescència científica i cultural, marcada per la consolidació de societats i institucions dedicades a l’estudi de la natura. La ciència era entesa com una eina de progrés i modernització, i la història natural es va convertir en un dels camps més dinàmics d’aquest impuls col·lectiu. En aquest context de passió per la natura van néixer el Museu d’Història Natural i la Institució Catalana d’Història Natural —futura filial de l’Institut d’Estudis Catalans—, espais en què Joan Baptista d’Aguilar-Amat va tenir un paper decisiu. La seva trajectòria, però, va quedar abruptament interrompuda amb la seva desaparició el setembre de 1936.
Durant la seva infantesa a Sarrià, la seva neta, Anna Aguilar-Amat, va créixer amb la consciència que la història familiar estava marcada pel silenci i el dolor. L’interès per la figura de l’avi va despertar quan naturalistes actuals li van preguntar per la coincidència del cognom amb el del malacòleg. Aquell vincle inesperat la va empènyer a voler saber qui havia estat realment el seu avi, què havia fet i per què la seva vida va tenir un final tan tràgic.
Per esbrinar quina havia estat la recerca del seu avi, van jugar un paper determinant els historiadors de la ciència i els curadors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que la van acollir amb generositat i li van facilitar l’accés a la documentació que testimoniava la seva petjada científica en col·leccions i arxius anteriors a la Guerra Civil. També hi va trobar informació sobre els viatges que el van portar a recórrer Indoxina i Àfrica, uns desplaçaments que ella mateixa va emprendre per reconstruir-ne la vida.
Un tercer element que ressona en aquesta recerca íntima i persistent és un altre viatge, orientat a desvetllar quins fets van conduir a la seva tràgica desaparició. Aquest itinerari fa que el llibre travessi contínuament l’absurditat dels conflictes bèl·lics i la polarització que generen, sustentades en arguments que no resisteixen cap anàlisi —ni crítica, ni humana.
El bagatge de l’autora com a filòloga, poeta i investigadora en terminologia es reflecteix en una tria deliciosa de paraules i expressions, en diàleg amb la meticulositat científica de l’avi. Potser ell, sense saber-ho, l’ha conduïda a incorporar al text recursos propis de l’exposició científica, fins i tot en els elements literaris fantàstics, com quan els animals esdevenen personatges simbòlics.
El resultat és una obra singular: una novel·la suggerent i difícil de classificar, on ciència i narrativa s’entrellacen de manera natural i estructurada. Una obra que ha inspirat molts lectors, i que val la pena recomanar: llegiu Naturalistes morts, d’Anna Aguilar-Amat, de Pagès editors.
Si voleu sentir parlar l’Anna sobre aquesta història, el 4 de març presentarà el llibre a la Casa Orlandai. I si voleu escoltar una entrevista que li vaig fer, la trobareu en aquest enllaç.
