El llibre del veí
Sandra Palau
I avui, de nou, a Sant Gervasi, de camí al Turó Park, m’envaeix constantment el mateix pensament… És repetitiu i m’abraça amb delicadesa però amb aire vehement. ¿No has tingut mai la sensació que les coses sempre passen perquè han de passar? M’aturo, i asseguda al banc aquest moment místic s’accentua, mentre l’Albert m’explica com ha arribat fins aquí…I és que ja sigui per casualitats inesperades o de la mà de la causalitat, l’Albert Lesan, veí del barri, ha anat forjant el seu itinerari professional d’aquests 30 anys amb la seva essència rebel, la curiositat, la passió… El polifacètic periodista s’ha endinsat en les diferents vessants de la seva professió, des de la ràdio, la televisió, la premsa escrita… I la seva creativitat ha anat més enllà tot flirtejant amb la dramatúrgia i la música… I parlant de ritmes, de cançons, de vida… ja comença a sonar la melodia inconformista, les primeres notes de “Fórmula Lesan”…
Recordes el moment en què vas saber que series periodista?
La meva vida està plena de casualitats inesperades que s’han anat enllaçant al llarg del temps. Als 17 anys estiuejava a Roda de Barà, i el meu amic i veí, Jaume Balagueró i jo volíem ser directors de cine, i per aquelles casualitats que et comentava, vam acabar fent un programa a Ràdio Vendrell. L’objectiu, bàsicament, era només lligar aquell estiu, però va resultar que no se’ns donava malament, i d’allà vaig saltar a Ràdio Hospitalet, a Onda Rambla, Onda Cero… El que va començar com una teràpia, un joc, es va convertir en la meva professió.
I ara has descobert la “Fórmula Lesan”?
Sí, ara podríem dir que estic en un moment dolç ja que necessitava fer, de nou, un programa d’humor, d’entreteniment… I estic molt content d’estrenar “Fórmula Lesan” a Ràdio Estel. Després de 13 anys fent “La Ciutat” a Onda Cero, un programa de base política, i on he estat molt a gust, ara era el moment de canviar i tornar en l’àmbit de la meva professió on em sento més còmode, l’humor. A més a més ara tinc la sort de treballar en les meves dues passions, el còctel perfecte: L’humor i l’esport. Torno a presentar, després d’una absència de deu anys, “El Rondo” a TVE, encara que en aquesta nova etapa trobo a faltar a Xavi Díaz,i segueixo treballant amb Javier Cárdenas a “Levántate y Cárdenas” i “Hora Punta”.
Qui és el teu referent?
El meu gran mestre i referent és Alfonso Arús. Fora de l’esport ell és el meu únic ídol. Quan faig un programa m’imagino la seva opinió, i quan tinc dubtes moltes vegades el truco i li pregunto. És que per mi és un luxe haver treballat amb ell… Podríem dir que jo era un diamant en brut i qui em va ensenyar i qui em va polir va ser ell. Sempre el tinc molt present.
Què llegeixes?
Sóc capaç de llegir qualsevol llibre però amb una condició, que tingui menys de 400 pàgines. (Riu) (Aprofito per regalar-li Encuentro en la calle Aribau, de J. C. Giménez-Salinas, editat per “La vocal de lis”. Crec que l’he encertat, ja que té 339 pàgines… M’ha anat d’un pèl).
Què escrius?
Bé, a part de diferents articles al diari, també tinc escrits molts relats breus… És que no tinc paciència per escriure res més llarg… (torna a riure) De fet desisteixo, renuncio a parlar correctament anglès i a escriure una novel·la. (Riu més). També he fet les meves pinzellades al camp de la música i del teatre com a coautor de les lletres de dues cançons de Rebeca Jiménez, i també he escrit una petita peça teatral per l’actriu Lucía Jiménez, tot i que de moment ho hem aparcat.
Tens un lloc ideal per llegir i escriure?
Sí, llegeixo i escric al llit. Tinc un llit mecànic que m’agrada posar-lo en posició vertical, i amb l’ordinador, quan escric, i amb el llibre, quan llegeixo, acompanyat d’un esmorzar i bona llum… és quan més en gaudeixo.
Amb quin personatge literari t’identifiques?
Amb Holden Caulfield, el protagonista de “El guardián de el centeno”. M’atrauen els personatges d’actitud provocadora i rebel.
Si no fos Barcelona… Quina seria la teva ciutat on ambientaries la teva biografia?
París, hi tinc família i m’agrada molt. Sobretot m’encanta perdre’m pels barris de Rimbaud i Baudelaire… El simbolisme poètic del XIX és una poesia que sempre m’ha fascinat, perquè tenien aquell punt rebel, volien canviar el món… I sovintejar els mateixos llocs on aquests poetes anaven a beure absenta i a escriure em captiva.
Què t’emociona?
Sobretot m’emociona que la gent s’emocioni. Tinc molt mimetisme amb les persones… M’emociono més veient les emocions de la gent que no pas per les meves pròpies, que sovint em costa projectar-les.
Quin grup et defineix millor?
- Els que dobleguen les pàgines
- Els que utilitzen punt de llibre
- Els que prefereixen emprar la solapa de la coberta.
El 1r grup. Doblego les pàgines, les escric, encerclo paraules, subratllo frases… Ja sé que diuen que no s’ha de fer però a mi m’encanta. És més, si mai escric un llibre, m’agradaria molt que un lector prengués apunts a les pàgines… senyal que el viu, que se l’ha fet seu de veritat. Si tinc algun llibre a casa sense guixar, malament, significa que no m’ha agradat gens.
