Al jardí amb… Berta Pardina

El llibre del veí

Sandra Palau

De sobte, un petit moment de dubte m’envaeix i, per sort recordo aquelles paraules de la Berta…: “Si dubtes, no hi ha dubte, perquè quan és que sí no en tens cap, de dubte!”

I és que l’empenta apassionada de la Berta Pardina em té enlluernada… Sí, m’apropo a ella per intentar contagiar-me de la seva essència… De moment, compartint somriures amb aquesta vital veïna de Sant Gervasi i, gràcies al seu elixir, els interrogants s’han esfumat i el meu pas és ferm i decidit. Em parla de la seva vocació, del seu amor per la literatura… Aquesta professora de ciències i amant de les lletres, de ben petita ja escrivia contes i en feia les il·lustracions!

A més, amb la fal·lera que la caracteritza, devorava llibres i més llibres de la biblioteca… Suposo que allà, entre pàgines, trobava les respostes… I potser llavors ja teixia en silenci la màgia de la seva primera novel·la. Estic segura que aleshores ja passejava per
“La Plaça del Dubte”…

Per què escrius?
Suposo que per necessitat. Em fa bé. Contínuament tinc gent voltant per dins el meu cap, els veig, m’expliquen la seva història… i dedueixo que volen ser escoltats. Perquè només callen quan els poso en un paper. Llavors és com si ja es quedessin tranquils perquè ja han explicat tot el que volien dir i deixen de parlar-me.

Amb qui ens trobarem passejant per “La Plaça del Dubte”?
Ens trobarem amb tota una colla de veïns, cadascun amb les seves pors, experiències… Tots duen la seva motxilla, diferent i característica. Però tots tenen una cosa en comú: hi ha un dubte que els rosega per dins. Un neguit no resolt que han de superar per poder tirar endavant. Al cap i a la fi, la vida és plena d’aquestes interseccions. La qüestió és no quedar-s’hi aturat, seguir endavant. Amb les cartes que ens hagin tocat.

Si haguessis d’escollir només un dels teus personatges de la novel·la… amb quin te n’aniries a sopar? I per què?
La veritat és que te’ls estimes a tots, són com fills teus, en certa manera. Potser amb el Màrsius. M’encantaria escoltar els seus remeis, la seva manera de veure la vida, tan tranquil·la, tan de veritat. És l’únic que no té esquerdes, no té cap plec. És honest i transparent.

Vols confessar el teu darrer petit moment de dubte?
Ufff…. cada dia en tinc, de dubtes. A nivell profund i existencial, el “qui som i què hi fem aquí” sempre em ronda. Però a nivell pràctic, com poder viure de l’escriptura n’és un altre que darrerament ha pres més força.

Què és allò que et segueixes preguntant sense obtenir cap resposta?
Per què la gent és com és i fa el que fa?

El teu lloc ideal per escriure és… i per llegir?
Escric mentalment, primer que res. I això ho faig en qualsevol lloc i moment. Després m’assec i buido el pap, com se sol dir. Suposo que en algun lloc tranquil, sense interrupcions, envoltada de llibres que m’acotxin. I per llegir, prefereixo el sofà, de bon matí, amb una tassa de te i els meus gats a prop.

Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
El darrer que em va emocionar va ser La memòria de l’arbre, de la Tina Vallès. Parla de la relació avi-nét i la Tina ho fa sempre tot molt dolç i real alhora. Però no puc deixar d’esmentar-te el llibre que més m’ha emocionat: Les hores detingudes, d’en Ramon Solsona. Encara hi penso sovint i ja fa una colla d’anys que vaig llegir-lo.

Què és allò que no et cansaries mai d’escriure?
Escriure sobre els personatges. M’encanten. M’apassiona imaginar-me’n un i començar a vestir-lo, inventar-li un passat, uns records, unes manies. Això no em cansa mai.

Amb quin escriptor t’identifiques? 
Doncs, posats a dir, una vegada vaig sentir a l’Ana Maria Matute, parlant del perquè escrivia, de com ho feia. Va explicar que el món que l’envoltava no era com ella hauria volgut que fos i que per això ella escrivia un món imaginari que per a ella era més bonic. Penso que a mi em passa una mica el mateix, intento que el missatge sigui sempre positiu, que t’il·lusioni.

Quin grup et defineix millor?
1- Els que dobleguen les pàgines
2- Els que utilitzen punt de llibre
3- Els que prefereixen emprar la solapa de la portada.
Punt de llibre, sempre! Però confesso que alguna vegada utilitzo les altres dues opcions…