Cultura
Sandra Palau
“La gent vol una vida fictícia i els personatges ficticis una vida real”. Woody Allen. Així comença Tu Botero, Jo Modigliani. Una novel·la editada per La vocal de lis que gira entorn l’art i juga entre la ficció i la realitat… Et roba somriures i també t’emociona, però tot amb una ironia que t’atrapa des del primer Botero…
Sortim de veure una exposició de fotografies de Bocaccio, la mítica sala de l’anomenada Gauche Divine… i entre riures i emocions, hem recordat el dia que ens vam conèixer. La Gauche Divine no hi té res a veure, tot i que potser la seva essència sí, sigui com sigui és art, i la Carme Espinet i jo ens vam conèixer a la galeria… I és que tot passa a la galeria, o des de la galeria. En aquell moment no sé si vaig ser conscient de tot el que desprenia… D’alguna manera la vida gira entorn l’art, sí… però si parlem d’ella, de la Carme, hem de dir que la vida és art. 40 anys a la galeria, 40 anys promocionant artistes, 40 anys vestint amb il·lusió cadascuna d’aquelles obres… Una passió que va néixer als 70 per casualitat, o causalitat, a París. La màgia de la ciutat i l’obra d’un pintor van enamorar-la… i poc temps després iniciava l’aventura a la galeria.
Ara, els quadres que tenia a la galeria engalanen les parets de casa seva… Ella, des del seu estudi els observa sota la mirada tendra de Matisse, un gat seductor que em té captivada… I la melangia no atura les ganes d’escriure noves històries, d’encendre il·lusions… de VIDA. D’ART.
Botero o Modigliani
M’agrada més Modigliani
Tot el que escrius gira entorn l’art. Tu ets art.
És la meva vida…
Sí… 40 anys de galerista… Però abans d’això tu pintaves, oi? No vas exposar mai?
Vaig estudiar a l’Escola Massana. Vaig pintar durant el temps que vaig estudiar, però m’agradava molt més el que pintaven els altres… No vaig exposar mai.
I no te’n penedeixes?
En absolut.
Com va néixer la galeria?
Doncs per casualitat. El meu marit i jo vam anar a París de Lluna de Mel. Vam conèixer un pintor que, després de compartir un cafè, ens va convidar al seu estudi a veure la seva obra. Vam tenir molta complicitat i ens va donar el seu dossier per si podíem moure la seva obra per Barcelona…
I com va anar?
Doncs no vaig tenir sort… Però em vaig adonar d’una cosa important. Hi havia molt poques galeries..
Faltava la teva…
Exacte. Així que aquell any, 1972, vaig decidir obrir la galeria.
“La decisió de tancar després de tants anys no va ser fàcil… Però ja no es venia gaire i patia molt”
40 anys d’art…
Sí, i durant vuit anys presidenta dels Galeristes de Catalunya. He sigut molt feliç a la galeria. La decisió de tancar després de tants anys no va ser fàcil… Però ja no es venia gaire i patia molt.
I com et vas sentir quan vas tancar?
Va ser molt dur… Durant uns mesos vaig patir molta angoixa i podríem dir que que també es va convertir en una depressió…
Suposo que la il·lusió de l’escriptura et va ajudar a sortir del pou…
Sí, va ser clau. Necessitava una nova activitat creativa i em vaig inscriure a un taller d’escriptura creativa.
Tu no havies escrit mai…
Presentacions d’artistes i d’exposicions, però res més…
I ja has publicat una novel·la i ara acaba de sortir la segona…
Sí, Art de fons va ser la primera i Tu Botero, Jo Modigliani és la que acaba de sortir…
“El que més em feia gaudir a la galeria era veure els somriures de la gent després d’una exposició. I ara quan escric em passa el mateix… No escric tragèdies perquè vull que el lector somrigui”
Un cop més tot gira entorn l’art, sense deixar la ironia que et caracteritza…
M’agrada fer feliç a la gent. El que més em feia gaudir a la galeria era veure els somriures de la gent després d’una exposició. I ara quan escric em passa el mateix… No escric tragèdies perquè vull que el lector somrigui. Em passa també quan cuino per algú…
Tot el que fas ho fas amb l’objectiu de veure la satisfacció d’aquella persona…
Exacte
Bé, en aquesta novel·la sí que passa alguna cosa desagradable però el to ho transforma tot en comèdia.
Sí, digui el que digui, el meu to mai no serà un drama…
Quin és el teu pintor favorit?
Soc molt eclèctica. M’agrada l’abstracció però també la figuració. El meu pintor favorit sempre ha sigut Josep Guinovart.
I si haguéssim de triar un quadre per a la teva biografia… De qui seria? Quin artista creus que et definiria millor?
Mmmm…
Jo m’imagino molts colors…
Sí, però no seria un Jackson Pollock… Seria menys intens, potser un quadre de Mark Rothko… que és més suau, convida a entrar, poc a poc….
Si poguessis tornar enrere, amb l’experiència que tens ara… Quin consell li donaries a la Carme estudiant de l’Escola la Massana?
‘Segueix així’. Perquè m’adono que he tingut molta sort en aquesta vida…
Et sents realitzada…
Molt… i feliç. He fet la feina que m’agradava, em sento estimada…
Quina és la paraula que no et cansaries mai d’escriure…
Art. En totes les seves vessants… Música, literatura, dansa… Penso que aquest seria el camí a seguir. La cultura dels sentiments, de les emocions… i crec que el món aniria una mica millor.
Quin superpoder t’agradaria tenir?
Crec que el portem tots a dins… El superpoder de la imaginació.
