Dissabte 05, octubre 2024
20.4 C
Sant Gervasi
20.4 C
Sarrià
Publicitat

Al Jardí amb… Coco Gabriel: “Estic boig però almenys puc volar”

El pintor Coco Gabriel, veí de Sant Gervasi, és autor del llibre 'Coco sin permiso' (La vocal de Lis) amb pròleg del dissenyador Custo Dalmau

Publicat el 17.9.2021 6:30

El Llibre del Veí

Sandra Palau

Diuen que l’art transmet allò més profund de l’ànima, quelcom que no sempre som conscients que existeix… I és que el pintor Coco Gabriel, veí de Sant Gervasi, expressa l’art en cada gest, en cada somriure. S’apropa amb l’elegància que el caracteritza… El Coco és un seductor, un seductor autèntic, d’aquells que només parlen des de la veritat.

Publicitat

Fa molts anys que ens coneixem perè ara feia massa temps que no coincidíem, i per sort, casualitats o causalitats de la vida, ens hem retrobat gràcies a aquest meravellós llibre Coco sin permiso, amb pròleg del dissenyador Custo Dalmau i editat per La vocal de lis. Unes pàgines delicades, subtils… Sí, vestides d’ART. El llibre recull l’obra pictòrica de l’artista i algunes de les seves reflexions, “frases de vida”, que formen deliciosos aforismes.

Publicitat

Coco Gabriel, argentí de naixement però català d’adopció, em convida a compartir emocions a través de pinzellades del seu expressionisme abstracte… I aquí estic, caminant per la desobediència de Coco sin permiso, admirant la melodia de cadascuna de les seves paraules…

Coco sin permiso…

És un llibre que surt del cor.

Amb un títol una mica rebel…

Sí, no ho puc evitar… Tinc un punt de rebel.lia. Els títols de les meves darreres exposicions també tenen la mateixa essència: “No rules” i “Nothing absolute”.

La primera presentació va ser un èxit…

Sí, va venir molta gent. I vaig tenir la sort de poder-la fer en un lloc privilegiat…

I tant! La Galeria Jorge Alcolea, que per cert és del barri…

Sí, al costat del Turó Park. Va ser un plaer poder exposar els meus quadres al mateix temps que presentava el meu llibre…

Sí, un meravellós còctel. Ja tinc ganes d’una segona presentació…

Doncs encara no tenim data però serà aviat… A Barcelona i a Madrid.

Genial! I seguim parlant del llibre… Si haguessis de triar un dels aforismes que vesteixen el teu llibre, quin seria?

Tots són especials per mi, però el primer de tots és determinant… I no és el primer per casualitat, de la mateixa manera que el darrer aforisme tampoc és el darrer per casualitat. Però només et diré el primer…

D’acord, em sembla just.

“Siempre elijo creer que las cosas son posibles”.

Ja marca el to del llibre…

I no només del llibre… Aquest aforisme marca la meva vida.

És clar, ets una de les persones més optimistes que conec…

Sí, em considero 100 % optimista… tot i que també he tingut moments baixos.

Ja m’ho imagino…

Però en general, sempre penso que “Hoy puede ser un gran dia” com diu en Serrat.

I un “gran dia” vas decidir deixar Rosario i venir a viure a Barcelona…

Sí, vaig venir de molt jovenet… Amb molta il·lusió i una mica a l’aventura. Vaig començar fent de model i els caps de setmana treballava fent de cambrer en un restaurant de Sitges. Em sento totalment d’aquí… És on em vaig casar i on han nascut els meus fills.

Llavors ja pintaves?

No, encara no… De jovenet escrivia, el cuquet de la pintura se’m va despertar més tard… Fa deu anys que m’hi dedico professionalment.

Abans d’això estaves al món de la moda, que és on ens vam conèixer…

Exacte. Em vaig introduir al món de la moda als 80… Primer com empresari, creant una empresa tèxtil a Mataró… I després vaig entrar a treballar a Custo Barcelona. Hi vaig treballar durant més de deu anys com a director de producció, i també dissenyava alguna cosa…

La teva vida gira a l’entorn de la creativitat. I què volies ser de gran? Pintor, escriptor…

Metge.

Metge?

Sí. Vaig començar la carrera de Medicina. Volia ser cirurgià.

Ostres! I t’has penedit de no haver continuat?

Mai. El penediment no té sentit… I estic segur que no hagués sigut un bon metge…

I això?

La sang em fa pànic (riu).

Molt bé… Doncs tornant a la pintura… Quin pintor admires?

Doncs sobretot Pablo Picasso. No pinto el seu estil però l’adoro. M’agrada més Picasso que molts d’altres que fan Expressionisme abstracte, que és el que faig jo.

I per acabar… Quin superpoder t’agradaria tenir?

Doncs…

No t’agrada la pregunta…

És que és irreal…

Ja…

Quan volem fer quelcom que no és possible generem decepcions…

Sí, tens raó… No sé, normalment la resposta a aquesta pregunta acostuma a ser “poder volar”…

Jo ja volo!

Ah…

Estic boig però almenys puc volar. Volo amb la ment, el pensament…

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.