22 C
Sant Gervasi
| Divendres 18 de setembre de 2020 |

Al Jardí amb… Jordi Gràcia

"A l'oratòria, si aconsegueixes crear un impacte positiu en els primers trenta segons, ja ho tens guanyat"

Cultura

Sandra Palau

“El món es divideix entre els que saben explicar històries i els que no” (Gabriel García Márquez). La felicitat és una recerca que dura tota la vida, diuen.

Ens vam conèixer en un parc, ja fa uns quants anys… Estava en un moment delicat, i aquell dia, la realitat tangible i brutal de la meva foscor m’envaïa especialment. Ell acabava d’arribar després de quasi dos anys voltant pel món i d’haver sobreviscut a l’atac d’un tauró… i jo, des de la meva tristesa, l’observava mentre em captivava l’energia i l’esperit aventurer que desprenia. Se’m va apropar tot encuriosit, i dibuixant un somriure trapella em va dir: “Et puc fer una pregunta?” I després del meu “sí” podríem dir que vaig emprendre un viatge iniciàtic… I és que l’essència del Jordi es contagia. Carismàtic, seductor, intens… Apassionat, cercador de sensacions, de novetats, de VIDA.

Publicitat

Necessita aprendre constantment i gaudir de tot el que fa. Coneixem el Jordi Gràcia per la seva vessant periodística, en diferents col·laboracions en ràdio i televisió… Ja fa un temps però, que va decidir submergir-se en l’art de l’oratòria. El Jordi ensenya a parlar en públic, és coach d’oratòria i presentador d’esdeveniments. Ara, molts anys després d’aquella primera vegada, estem de nou asseguts al parc (un altre parc), i aprofito per a regalar-li la nova novel·la de Marina Hidalgo, Captiu, editada per La vocal de lis. És un cant a la vida, així que estic segura que la gaudirà. I no, no estem en el mateix estat vital, ja que ens hem mogut molt interiorment des de llavors… però la melodia és la mateixa, i totes les emocions tornen a girar al voltant d’aquella primera pregunta…

 Quines creus que són les tres paraules que et defineixen millor?

 Lleugeresa, passió i intensitat.

 La quarta seria “felicitat”, no?

Bé, jo puc dir que he conegut la felicitat en tota la seva plenitud. He estat feliç de manera constant dels 18 als 26 anys. Era tan feliç que em feia por tenir un accident de moto o de cotxe. De tan feliç que era em feia molta por morir.

“De tan feliç que era em feia molta por morir”

I què va passar a partir dels 26?

Vaig adonar-me que no gaudia plenament de tots els moments… Vivint molts instants de felicitat, és clar, però no era aquella sensació d’aleshores. Després va venir el viatge i vaig recuperar una mica aquella felicitat…

El viatge…

Sí. Abans de prendre la decisió estava fent de reporter a “El Club” de TV3. Aprofitant que el programa acabava vaig pensar que m’aniria bé fer l’Erasmus que no vaig fer en el seu moment.

Quin era l’objectiu del viatge?

El primer objectiu era aprendre anglès, el segon aprendre a fer surf, i el tercer era perdre el temps. És que perdre el temps era una cosa que no havia fet mai…

Tenies una vida molt frenètica abans del viatge…

Sí… Bé, jo sempre vull fer moltes coses i em costa molt gestionar el temps… Dels 15 als 18 vaig treballar a la ràdio, després vaig estudiar Història…

Història?

Sí, el professor d’Història a BUP i COU m’apassionava. Explicava històries dins de la història, i això em va semblar espectacular… Després vaig estudiar Ciències de la informació.

Bé, tornem a EL VIATGE… Dos anys voltant pel món… Com va anar l’experiència?

Molt bé. Però no vaig tenir la sensació d’un gran canvi quan vaig tornar…

No hi ha ‘un abans i un després’…

No. Sí que és veritat que viatjar et fa descobrir altres maneres de viure i veus que hi ha altres opcions, que potser ja sabies, però les experimentes i això et dona més flexibilitat. Però crec que jo era el mateix que abans de marxar.

Suposo que l’accident que vas patir va ser el més impactant del viatge…

Ho vaig viure com si fos una pel·lícula. Estava a les Illes Fiji fent surf. L’aigua estava remoguda perquè havia plogut, i a més era època d’aparellament de taurons… Estava estirat a la taula i el tauró em va agafar el peu, gràcies a la taula de surf no va aconseguir arrossegar-me… Era una cria de tauró.

“Quan te n’adones que la teva vida està en risc, et surt tota l’adrenalina, és l’instint de supervivència”

Uff, no m’ho puc ni imaginar…

Pensa que quan te n’adones que la teva vida està en risc, et surt tota l’adrenalina, és l’instint de supervivència.

Ja, suposo que després surt tot…

Sí, però com t’he dit ho vaig viure tot com si fos una pel·lícula. Quan vaig arribar a l’hospital em van tenir vuit hores esperant…

Amb el peu penjant…

Bé, abans de l’hospital vaig anar a l’ambulatori… Així que el peu estava recollit…

Ah, llavors perfecte…

Jo no tenia assegurança, estava en un hospital públic… Mentre esperava, l’amic que em va acompanyar va descobrir on estava la morfina…

Et va salvar la morfina…

Sí, el meu amic me l’anava administrant seguint el seu propi criteri. Així és que quan em van atendre estava col·locadíssim… Em van operar i no em vaig assabentar de res, tot em semblava perfecte.

L’operació va anar bé, doncs. 

Sí, tot bé, i el peu perfecte. 

“Vaig tenir un petit bloqueig fent ràdio… Em vaig adonar que ja no ho gaudia”

I just quan acabaves d’aterrar a Barcelona ens vam conèixer…

Sí… Recordo que era l’època que vaig estar a Rac1, fent col·laboracions amb Jordi Basté i Toni Clapés. I aquell any vaig tenir un petit bloqueig fent ràdio… Em vaig adonar que ja no ho gaudia. I ho vaig deixar.

I llavors?

Llavors va ser quan vaig començar amb l’oratòria.

Ho trobo molt necessari… Jo em poso molt nerviosa quan he de parlar en públic…

Tots estem nerviosos. Els nervis són inevitables.

Ho hem d’assumir, doncs…

Exacte. No cal perdre el temps intentant evitar-los.

“A l’oratòria, si aconsegueixes crear un impacte positiu en els primers trenta segons, ja ho tens guanyat”

Algún consell per gestionar-los?

S’ha d’intentar que el públic no els noti. La clau està en els primers trenta segons i els darrers trenta. Si aconsegueixes crear un impacte positiu en els primers trenta segons, ja ho tens guanyat. Això no significa que t’hagis de memoritzar molt bé el discurs… El que has de fer és centrar-te en el to de veu i els moviments del cos.

Intentar transmetre seguretat, no?

Sí, i positivitat. Sigui com sigui el discurs, s’ha de començar sempre amb un silenci d’un segon, mirar tothom i somriure.

Jo tendeixo a accelerar-me…

Sí, és normal. És instintiu. Tenim un grup de persones davant i el que volem fer és escapar…

Creus que tothom és capaç d’aconseguir sortir-se’n?

I tant! Molta gent creu que només ho poden aconseguir els extravertits, i no és així. Quan una persona molt extravertida em ve i em diu que vol millorar la seva oratòria és difícil… perquè tenen molts vicis adquirits, que segur que l’ajuden a sobreviure, però millorar és més complicat. En canvi, algú més tímid pot començar de zero, és molt més fàcil. L’evolució és molt bona.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.