El llibre del veí
Sandra Palau
Si pogués tornar a escollir resseguiria de nou tots els meus errors per arribar fins aquí, a prop d’aquesta dona. I és que si hagués de definir Maria Rosa Godes diria que és una dona del Renaixement, és l’essència de l’expressió artística, i el més important: és feliç i et contagia amb un envejable optimisme que enamora. La Maria Rosa, de caràcter fort i vital, pronuncia de manera subtil el seu costat més fràgil, el racó sensible… La seva formació musical i pictòrica és present en tots els seus moviments, sempre vestits amb una delicada melodia que exhibeix amb elegància tot dibuixant un suau ritme…
Als 13 anys va guanyar el primer premi de contes, organitzat per l’escola Virtèlia, la seva escola. I va ser en aquell moment, allà mateix, on va decidir que seria escriptora, i així va ser… La Maria Rosa ha publicat 5 llibres, el darrer Sota la catifa-Relats Inquietants, editat per l’editorial La vocal de Lis i escrit juntament amb catorze autors més, tot ells de Sant Gervasi. És un llibre de relats breus on cada història està ambientada al barri. Malgrat ser una dona dolça i transparent, els seus dos relats evidencien la comoditat de l’escriptora en el gènere de misteri… Sigui com sigui, enigmàtica o nítida, aquesta dona em sedueix i em convida a seguir descobrint…
Què s’amaga Sota la catifa?
A sota la catifa sembla que s’hi pugui amagar pols i borrissols, ara gràcies als aspiradors ni això, però Sota la Catifa, el títol del nostre llibre, és una metàfora on s’hi amaguen secrets inconfessables, relats inquietants, desconcertants, inesperats i a vegades angoixants, fruit de la imaginació de quinze escriptors. És un llibre molt atraient que t’enganxa tot seguit.
Per què escrius?
De ben segur perquè m’agrada i em fa feliç. Sempre escric relats, que és un gènere que m’atrau molt. He escrit Contrapunts, l’any 1993, El que jo no sabia, el 1998 i Color de Magrana, el 2005. I he col·laborat en Quart Minvant, el 2014 i Sota la Catifa, el 2016. Tinc habilitat per sintetitzar i això m’ajuda molt, ja que el conte és difícil perquè has d’explicar en poc espai una història que sigui creïble i versemblant.
El teu anterior llibre, Quart Minvant, està escrit a deu mans… Millor sola o acompanyada?
Aquest llibre va ser un projecte organitzat per la Casa Sagnier per escriure una novel·la col·laborativa amb diferents escriptors. Va ser una tasca molt laboriosa i molt gratificant a la vegada, ja que els cinc autors, que vivim a Sant Gervasi, no ens coneixíem de res, i gràcies a l’esforç comú, vam crear una forta amistat entre nosaltres. Escriure a deu mans no és gens fàcil, però la nostra novel·la molt treballada, va donar els seus fruits obtenint un gran èxit. Escriure sola, és tota una altra cosa i és el que he fet sempre, i el que continuo fent, ja que “Sota la catifa” és un llibre de relats escrits individualment.
Què t’inquieta?
Inquietuds en tinc per moltes coses. Les que prefereixo però, són sempre les de caire artístic.
Quin és el llibre que no et cansaries mai de llegir?
És difícil de dir, perquè n’hi ha tants de títols que m’agraden, però potser el que rellegeixo més és Alexis Zorba de Nikos Kazantzakis. Em va captivar des del primer dia, i això que el tinc des de l’any 1965. Com podeu veure sóc molt fidel als meus autors preferits.
I la frase que no et cansaries d’escriure?
No ho sé. El que sí sempre dic és que: “Tothom és qui és i ningú més que ningú” .
Quin és el teu millor lloc per escriure?
No tinc cap preferència, puc escriure a qualsevol lloc dins de casa.
Millor escriure de dia o de nit?
Millor de nit. Sobretot quan treballo els meus contes un cop escrits. Sempre busco la paraula més adient o l’adjectiu més adequat. És un veritable plaer mirar i mirar una i altra vegada el text, fins que ja el dono per acabat.
Menys del 23% dels premis literaris de narrativa els guanyen les dones… Les escriptores us sentiu descriminades?
Jo no. Són criteris. De totes maneres hi ha escriptores que també guanyen premis. L’important és que sigui un bon llibre. Amb premi o no, el temps posa les coses al seu lloc.
Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
A mi m’agrada molt llegir poesia. Potser algun de Joan Margarit… Tot i que Salvat-Papasseit m’entusiasma!! És molt difícil triar-ne un, perquè n’hi ha tants i tants poetes i escriptors bons que m’agraden i emocionen…
Amb quin personatge històric t’identifiques?
Històric amb cap. De ficció amb Escarlatta O’Hara de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué. La novel·la no la vaig llegir.
Quin seria el teu eslògan per a fomentar la lectura?
“Llegiu i viureu altres vides”.
Quin grup et defineix millor? 1- Els qui dobleguen les pàgines; 2- Els que utilitzen punt de llibre; 3- Els que prefereixen emprar la solapa de la portada.
El 2. Amb un punt de llibre. Tinc un gran respecte pels llibres i no suporto doblegar les pàgines.
Amb quin escriptor t’aniries de viatge, i on seria?
Aniria a Venècia. En tot cas, m’emportaria un llibre més que un escriptor.
Quin superpoder t’agradaria tenir?
Cap. Estic bé amb mi mateixa.
