Cultura
Sandra Palau
Ella és música. Ella, d’aparença delicada però d’esperit robust. I és que quan la tens al davant et sorprenen les dolces primeres notes, i després, sense poder-ho evitar, t’abraça una eufòria que et dibuixa un càlid benestar… És l’essència de l’expressió artística. És d’aquelles persones que tenen un ‘je ne sais quoi’ que atrapa, que enamora. Llicenciada en Dret, amb estudis de Filologia, amant de la ciència, de les llengües… Amant de les emocions. Sento que connectem, que em pot llegir, que cerquem anhels semblants, que ens refugiem en aquells versos. La Matilde, veïna del barri, canta, toca la guitarra flamenca, escriu… És una apassionada de la cultura en totes les seves vessants… És admirable, i la seva modèstia fa que aquest adjectiu agafi encara més força. Matilde Rossy és una dona atípica, curiosa de mena, que ha escrit una biografia que parla d’una altra dona atípica, la seva mare. Matilde Durán tenia un petit diari on expressava les vivències del seu exili a França… Molts anys després, la seva filla recull aquests relats i els vesteix donant vida a Diario de un exilio, editat per La vocal de lis. Aquí estic, asseguda al seu costat, captivada per la seva sensibilitat, embriagada pel so de la seva melodia…
Suposo que no ha estat fàcil recollir el dolor d’aquestes vivències…
Sí, hi ha dolor, però la meva mare vestia aquest patiment amb molt d’humor. No està escrit des d’una visió dramàtica.
La Matilde era una dona molt atípica per l’època…
Molt… Molt avançada en el seu temps. Era universitària, amb inquietuds culturals…
“Era feminista de veritat. El feminisme no només es diu, es fa”
Feminista…
Sí, com jo… Però feminista de veritat. El feminisme no només es diu, es fa.
Sí, perquè tu suposo que no ho has tingut fàcil en el món del flamenc, pel fet de ser dona…
Uff… És un món molt masclista. Una dona tocant la guitarra no era gaire ben vist…
Ja, ballar sí, però tocar…
Exacte. Sovint no tocava a l’escenari, havia de tocar darrere… l’escenari era cosa d’homes.
Sé que a part de la música també t’apassiona la poesia…
Sí, sempre he escrit, però mai he tingut la necessitat de publicar res…
“Sovint no tocava a l’escenari, havia de tocar darrere… l’escenari era cosa d’homes”
I tens tots aquests poemes tancats en un calaix?
No, no els tinc… Escric des de sempre, i mai n’he guardat cap, els estripo.
Diuen que un escriu per ser llegit…
No és el meu cas. Jo m’he refugiat en la poesia per necessitat…
Com una teràpia…
Sí, pel plaer de connectar amb les meves emocions des de la soledat…
I Diario de un exilio, en canvi, sí que has volgut que vegi la llum…
Sí. És que això és diferent. La protagonista és la meva mare… Em feia il·lusió convertir en un llibre les emocions que ella va viure.
És clar…
Va morir quan jo tenia sis anys… Així que, d’alguna manera, gràcies a això, m’hi sento més a prop.
Ho entenc… Acaba la frase: “M’agrada llegir…”
De tot. Soc molt curiosa…
I quina seria aquella paraula que no et cansaries mai de llegir?
Humanitat.
Si poguessis tornar enrere, amb l’experiència que tens ara… quin consell li donaries a la Matilde estudiant de Dret?
Creu en tu.
