El llibre del veí
Sandra Palau
Saps aquells dies que et sents aixafada, sense massa ànims, on no trobes respostes i tot ho pintaries de gris? Sí, oi? La solució és molt senzilla… ELLA. Això sí, per conèixer-la t’hauràs d’allunyar una mica del barri… ja ho sé, ja, serà dur… però un dia és un dia. Quan t’envaeixi la foscor surt al carrer a passejar una mica, serà una “caminadeta” més extensa que de costum… Sí, Déu n’hi do, tres-cents quilòmetres… però val la pena, creu-me. I és que vaig arribar a Saragossa, i mentre em submergia pels seus carrers, amb la plena intensitat de les festes del Pilar, em vaig topar amb una dona que em va fascinar… Per la seva valentia, optimisme, implicació, il·lusió, esforç… Una catalana que va aterrar a la capital d’Aragó fa disset anys. Mireia Semís treballa per a difondre la tradició i la cultura catalana, lluita per seguir dibuixant el seu somni… S’ha convertit en la primera presidenta de la Casa Catalana de Saragossa. I jo, captivada per la seva energia, col·leccionaria cadascun dels seus vius colors que desprèn en cada paraula… Sí, colors de llibertat…
La primera presidenta…
Sí, la primera… En breu celebraré el meu primer any. Estem en un grup de cases regionals on sí que hi ha moltes dones, però a la Casa Catalana, en cinquanta-cinc anys, no n’hi havia hagut cap.
I què tal l’experiència?
Doncs rebent moltes crítiques, però també elogis. Aquí fem moltes activitats relacionades amb la tradició i la cultura, i cap té res a veure amb la política… Tot i que és inevitable que, amb la situació actual que tenim, l’efecte de tot el que fem repercuteix a la política. I després del que ha passat avui a l’ofrena de fruits, ja m’imagino els titulars de demà…
Què ha passat?
Avui hem participat en l’ofrena de fruits amb representació d’hereus i pubilles de Catalunya. Doncs exercint la seva llibertat lluïen el llaç groc, i hi ha gent que això ho ha rebut com una provocació.
Insults?
Sí, i molt més que això, a un dels hereus l’han agafat per la camisa, i mentre el sacsejaven tot cridant “Primero democracia, quítate el lazo”, intentaven arrencar-li el llaç
Molt coherent tot plegat…
I no acaba aquí… Quan hem arribat a la porta de l’ajuntament, el vicepresident de la Federació de Cases Regionals, que són els qui organitzen aquesta cercavila, ens ha dit que amb els llaços grocs no podíem entrar, ja que era ferir susceptibilitats, fer política… Els hereus i les pubilles no sabien què fer, i jo he intentat tranquil·litzar-los dient que tenien tot el dret a expressar-se lliurement. Finalment han decidit treure’s el llaç, però quan l’alcalde ho ha sabut ha dit que ho trobava absurd i que se’ls tornessin a posar. En fi, aquesta és la realitat que estem vivint.
Uff… Suposo que sovint et deus preguntar si tot això val la pena, no?
Mira, la setmana passada vaig anar a Suïssa, a la trobada de Casals Catalans d’Europa que organitza la FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes). Vam parlar tots els presidents i ens van fer una pregunta. Per què estem fent de presidents de Cases Catalanes amb la situació que estem vivint?
I vau arribar a alguna conclusió?
Sí, que fem de presidents perquè som uns optimistes pencaires.
Es nota aquesta il·lusió…
És que ens ho creiem i volem seguir lluitant encara que la tasca sigui feixuga. Tothom amb les seves limitacions que ens imposen alguns col·lectius a l’hora d’expressar-nos lliurement i de manera individual davant una realitat que existeix i que és absurd ignorar. Si no ens podem expressar lliurement, quin sentit té?
És clar… i com es va formar la Casa Catalana de Saragossa?
Doncs l’any 63, amb motiu de les inundacions del Vallès, Saragossa es va mobilitzar organitzant una recollida de diners per ajudar a Catalunya. Gràcies a aquella iniciativa, els catalans residents a Saragossa, es van unir per fundar un espai. I així es va produir el naixement de la Casa Catalana.
Quants socis sou?
Actualment unes setanta famílies… Però havíem sigut dos-centes i tres-centes.
La gent té interès per conèixer la cultura catalana?
Jo crec que sí però tenen por. A Saragossa hi viuen deu mil catalans. Nosaltres fem ressò de les nostres activitats a través del web, de la nostra revista anual, i ens intentem fer veure…
Quines activitats feu?
Actuacions, conferències, classes de català, clubs de lectura…
Ara que parles de lectura… Què llegeixes?
Doncs ara mateix no tinc massa temps per llegir, però m’agrada molt la novel·la negra. (Aprofito per a regalar-li Cira, de Lourdes Corbera, editat per La vocal de lis. Una novel·la ambientada a Barcelona que parla de l’aporofòbia, i té molts elements d’intriga).
Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini. Justament relata unes vides que manquen de llibertat… Tot i així, és una història que permet somiar en construir una nova vida interior.
