Al Jardí amb… Sergi Mas
Sandra Palau
“Que c’est triste Venise
au temps des amours mortes.
Que c’est triste Venise
quand on ne s’aime plus…”
La bella melodia de Charles Aznavour ha engalanat el moment… És una de les darreres cançons que l’han emocionat, i per això encapçala la banda sonora de la trobada. La nostra trobada. Ens hem abraçat: ho fem sovint. Sentim una debilitat exquisida per les abraçades, les de veritat, les genuïnes. Hem buscat junts la lluna mentre intentàvem immortalitzar el moment amb meravellosos i infinites selfies vora el mar… Som uns romàntics empedreïts. I captivats pel batec de les onades hem compartit riures, mirades… SILENCIS. I és que és un plaer tenir-lo a prop. L’admiro… professionalment, personalment… Sí, m’encisa. M’enamora la seva sensibilitat, el seu optimisme, la fascinant habilitat de robar-te un somriure, de fer-te sentir especial, important… de fer-te sentir estimada.
La trajectòria professional de Sergi Mas és de vertigen… Ha tocat tots els registres del seu ram. Extremadament creatiu, extremadament actiu.
És un amant incondicional dels gossos… Els adora: “Hauríem de tenir la il·lusió i les formes de viure d’un gos”, em diu. I mentre dinem, a prop del mar, em convida a viatjar, des d’Arús con leche’ a ‘Cinqüenters’, passant per premsa, televisió, ràdio i més ràdio… I tot vestit amb aquella ironia que el caracteritza i la passió que transmet en cada paraula.
L’essència d’Aznavour torna a sonar amb força… ens emocionem, ens tornem a abraçar… SILENCIS.
La màgia dels silencis…
Uff… M’encanten els silencis. I els de la ràdio i televisió són molt especials.
I si haguessis de triar… Ràdio o televisió?
A la televisió m’ho passo molt bé, però el meu medi natural és la ràdio, m’hi sento molt còmode.
“De ben petit ja em fascinava la ràdio que teníem a casa”
Recordes el moment en què vas saber que series periodista?
Ho sé des de sempre. De ben petit ja em fascinava la ràdio que teníem a casa, un transistor vermell que la meva mare escoltava als matins… I a mi em semblava màgic.
La màgia d’escoltar una veu…
Sí… M’atreia molt. A EGB i a BUP ja feia programes en casset i els deixava escoltar als companys de classe.
Caram… I… no ho vas enviar a cap ràdio…?
Sí, als 17 anys, estava fent COU. Seguia gravant coses a casa i em vaig decidir a enviar-ho a tot arreu… Radio Barcelona, Radio Sabadell, Radio España- Cadena Catalana…
“Em va seduir tant entrar en una emissora de ràdio per primer cop…”
I…?
Un dia el meu professor d’Història de l’Art em va dir que era amic íntim del director de Radio España-Cadena Catalana. Així que em va aconseguir una entrevista. Vaig fer campana, em vaig posar corbata…
I què tal?
Molt bé, tot molt cordial. Però res.
Vaja…
No, però la veritat és que vaig sortir molt content. Perquè em va seduir tant entrar en una emissora de ràdio per primer cop… Veure cares conegudes, veus que em sonaven… Em va agradar molt.
“El primer any vaig cobrar 30.000 pessetes, i estava tan content…”
I vas començar la carrera…
Sí, i de totes aquelles ràdios on vaig enviar gravacions em va trucar Ràdio Sabadell, per fer un programa d’esports. Vaig començar a retransmetre partits i em va agradar molt. El primer any vaig cobrar 30.000 pessetes, i estava tan content…
I et vas quedar temps fent esports…
Bé, després em van trucar de Radio España-Cadena Catalana. En aquell moment era l’emissora de moda… Em va fer molta il·lusió treballar allà. Em vaig poder comprar un 600 de tercera mà. Molt feliç. Vaig començar fent esports i tres mesos després ja estava fent ‘Arús con leche’.
“Encara hi ha gent que em recorda per ‘Arús con leche'”
Va tenir molt èxit…
Sí, encara ara hi ha gent que em recorda per aquells programes…
Ets molt polifacètic, i la teva trajectòria professional és de vertigen…
És que m’agrada molt treballar. Cada any he compaginat set o vuit projectes… no ho puc evitar.
Ara estàs fent un programa de televisió i un de ràdio… Entre altres coses, és clar…
Sí… A Teve.cat dirigeixo i presento ‘La Grada’, un programa sobre l’actualitat del RCD Espanyol. I a Ràdio Estel dirigeixo i presento ‘Cinqüenters’, un programa diari de reflexió i entreteniment…
“Després d’Anécdotas del futbol tinc ganes d’escriure una novel·la”
I escrius. Recordo que fa temps vas publicar un llibre…
Sí, Anécdotas de fútbol… Però no és el llibre de la meva vida. Tinc ganes d’escriure…
I serà de futbol també?
No… Serà una novel·la. De moment només sé això. (Aprofito per regalar-li “El musical de Barcelona. Un teatro diferente a la revista que se hizo en Madrid”, de Juan Rodenas Cerdá, editat per La vocal de lis. No és ni de futbol, ni tampoc és una novel·la, però sé que li agrada molt el teatre).
Què t’emociona?
Moltes coses… Soc molt emotiu. La música per exemple… Cada divendres dedico el programa ‘Cinqüenters’ a la música. I em faig un fart de plorar amb algunes cançons… L’altre dia, escoltant Que c’est triste Venise de Charles Aznavour em queien unes llàgrimes…
“Em faig un fart de plorar amb algunes cançons”
I què t’indigna?
La mentida. I reconec que cada cop soc més intransigent.
Quina és aquella frase que no et cansaries mai de llegir…
“Sigues la millor versió de tu mateix”.
