Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Explorar el Jardí
Maria Josep Tort
Entre el passeig Manuel Girona, els carrers Benet Mateu i Francesc Carbonell, i els jardins de Joan Vinyoli, se situa l’anomenat Grup d’habitatges de les Cotxeres de Sarrià, un conjunt d’edificis de maó vist, projectats per l’arquitecte Josep Antoni Coderch i Sentmenat (1913-1984), que es van construir entre els anys 1968 i 1974.
El conjunt està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els blocs s’alineen a banda i banda de tres eixos per als vianants, que contenen a ambdós costats sengles enjardinaments.
Història
La història de les antigues cotxeres de Sarrià, gestionada per la Companyia General de Tramvies, constitueix la crònica d’una transformació urbanística que va canviar per complet aquest espai logístic de transport, destinat a tallers de reparació i manteniment, aixopluc i organització de la xarxa que connectava el nucli antic de Barcelona amb les antigues viles independents de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i les Corts.
Una xarxa històrica que iniciar l’activitat al voltant de l’any 1904 i va ser fonamental per a la mobilitat de la zona alta de Barcelona, l’època daurada del tramvia clàssic barceloní, que competia amb el tren de Sarrià (actuals FGC), oferint un traçat en superfície que s’endinsava pels principals carrers del barri. La línia 12, la més coneguda pels sarrianencs, connectava el carrer Major amb la plaça Borràs.
A mesura que la ciutat va anar creixent i els sistemes de transport es van diversificar amb el vehicle privat i la modernització de la xarxa d’autobusos, el tramvia elèctric va anar perdent protagonisme fins a quedar progressivament arraconat. Aquest fet va marcar la fi d’una etapa en la història de la mobilitat a Barcelona, i l’any 1986 les Cotxeres de Sarrià van tancar definitivament les portes, després d’estar operatives uns seixanta-quatre anys.
Aquest mateix any, l’arquitecte Coderch va rebre l’encàrrec de projectar, en aquest espai alliberat de les cotxeres, un conjunt d’habitatges comunitaris.
Els habitatges
Coderch va dissenyar un projecte innovador, que s’allunyava dels blocs d’habitatges monolítics, compactes i monòtons que es construïren durant el període racionalista dels anys trenta.
Va projectar vint blocs d’habitatges de maó vist (construïts entre els anys 1968 i 1974), caracteritzats per l’estructura esglaonada de les façanes, amb volums reculats que afavoreixen a l’entrada de llum i la ventilació creuada des de diferents orientacions.
Els va alinear en quatre fileres paral·leles separades per tres carrers interiors per a vianants, flanquejats al seu torn per un conjunt esglaonat de jardineres comunitàries que enllacen amb la planta baixa dels edificis.
El portal de la finca Miralles
L’any 1901, l’industrial i empresari Hermenegild Miralles va comprar els terrenys (futures cotxeres de Sarrià) al comte Eusebi Güell i va encarregar a l’arquitecte Domènec Sugranyes el projecte de construcció d’un xalet inspirat en la barraca valenciana. Miralles va encarregar a Gaudí que projectés el mur de tancament de la finca i el portal d’accés.
El conjunt modernista, inspirat en les formes ondulades de la natura, fou enderrocat l’any 1965 a excepció del portal i un tros del mur, que es van restaurar posteriorment.
L’any 1999, en homenatge a Antoni Gaudí, es va col·locar sota el portal una escultura figurativa de bronze de l’arquitecte, a escala real, obra de Joaquim Camps Giralt.
Enjardinaments i espècies destacables
Integrats al projecte arquitectònic, Coderch va dissenyar un conjunt de jardineres d’obra vista, amb la finalitat de vestir de verd el complex comunitari.
Una gran diversitat d’espècies botàniques, principalment pròpies de la flora mediterrània, hi són presents. Arbres fruiters com els tarongers, els nesprers i les pruneres. L’olivera i el xiprer, l’alzina, el marfull, el lledoner, el romaní, el baladre, el llorer, l’heura, l’arbre de l’amor, la palmera washingtònia, etc.
Altres espècies naturalitzades d’orígens diferents completen l’inventari. L’Agave (Amèrica), la Cyca revoluta (Japó i Xina), l’evònim del Japó (Àsia), el Ficus benjamí (Àsia i Austràlia), la xicranda (Amèrica del Sud), les iuques (Amèrica del Nord i Central), el pebrer bord (Sud-amèrica), el pitòspor (Xina i Japó), la troana (Japó i Corea), les magnòlies (Àsia, Amèrica, Mèxic), etc.
Aquest conjunt de jardins, totalment integrats en l’arquitectura, i la gran varietat d’espècies acuradament cuidades que hi habiten, atorguen a l’indret un valor de modernitat, paisatge i bellesa excepcionals.
