Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Biologia
Cristina Junyent
En el paleolític superior, a Cantàbria nevava més que avui, feia més fred a l’hivern i menys calor a l’estiu. Les condicions favorables als humans van propiciar la congregació d’una població nombrosa que ocupava les múltiples coves de la regió, les quals, com en altres punts d’Europa occidental, es van transformar en espais d’expressió artística. Fa uns 36.500 anys durant l’Aurinyacià, algú va dibuixar a Altamira un gran signe de traces corbes i paral·leles, sobre el qual ningú més no va pintar.
A la sala avui dita dels cavalls, en el Gravetià, fa uns 25.000 anys, s’hi va representar un cavall rampant, amb les potes del davant aixecades i el cos inclinat cap enrere. Encara transmet moviment, força i vitalitat; potser lluitava per una femella en zel? Tal vegada volien representar un dels ritus iniciàtics més comuns, el de la fertilitat, el mandat genètic?
La sala policromada dels bisons corprèn qualsevol observador. Un gran bisó mascle d’entre 18.000 i 15.000 anys, durant el Magdalenià mitjà, sembla dominar el ramat; estàtic, amb un coll potent entre les potes del davant, les banyes projectades cap endavant, la gepa i la cua aixecades. La representació dels bisons —i d’altres animals com cérvols i cavalls— mostra un detall anatòmic notable: perfil acurat, proporcions pròximes a la realitat, i clara distinció entre mascles i femelles.
Per aconseguir una expressió figurativa, els artistes empraven tècniques elaborades per donar vida a les representacions. Dins els gravats fets amb un tros de sílex com a burí, dominen els colors negre, ocre i roig. Els pigments —carbonet i òxid de ferro (hematita), de color intens com la sang— permetien un tractament precís de clarobscur i, per al volum, aprofitaven les irregularitats de la roca. L’ús del carbonet ha permès datar algunes figures amb carboni-14.
La fidelitat de les imatges denota un coneixement profund de la fauna de l’època i de la intenció de representar-la com a tal, i no simplement de forma esquemàtica. El fet de representar animals tan protagonistes suggereix que tenien un paper fonamental —no només com a recursos, sinó possiblement com a símbols dins de la comunitat. Algunes aproximacions modernes entenen l’art d’Altamira com una expressió social col·lectiva al servei de la comunitat, que transmetia significats compartits i, més enllà de representar preses, actuava com a manifestació d’identitat, creences, memòria col·lectiva i relació amb el món natural.
Tot i l’atenció al detall anatòmic, no tota la pintura era representació directa; també hi ha signes abstractes. Al final de la cova, on calia entrar ajupit i amb llànties, a més d’animals hi ha signes ovalats, que es consideren un còdex: un conjunt de signes abstractes ordenats segons una lògica compartida, amb un significat reconeixible per la comunitat que els va crear, encara que avui no el puguem desxifrar.
Ocupació humana
A més de les pintures, als estrats excavats d’Altamira s’hi reflecteix la freqüència i la durada d’utilització de la cova pels grups humans. Es pot observar l’avenç de la tècnica i la cultura de la comunitat: en èpoques diferents ocorregueren fets diferents. L’agulla més antiga trobada té uns 20.000 anys; algunes mesuren 3 cm de longitud i poc més d’1 mm de gruix; com les nostres, totes amb el corresponent forat per passar-hi el fil, però fet d’os en comptes de ferro, i amb el mateix objectiu: cosir. També s’hi han trobat ossos d’ocells treballats amb pigments a l’interior, que possiblement s’usaven per aplicar pintura amb aire, com un aerògraf.
Després de l’ocupació humana, fa uns 13.000 anys, al final del paleolític superior, els primers metres de la cova van caure i van col·lapsar una entrada que en aquell moment devia ser ampla. Gràcies a aquest esfondrament, Altamira ha perviscut segellada fins als nostres dies. Ara bé, tan bon punt va ser redescoberta, les visites sense control del principi van deteriorar les pintures: la respiració humana, els microorganismes introduïts, els desperfectes ocasionats… Per tot això s’ha construït una rèplica que val la pena visitar. La història que explica Altamira —microrelats datats de fa entre 36.500 i 13.000 anys— expliquen la vida de 23.500 anys, un temps superior al que ens separa dels darrers ocupants fins ara.
Un conjunt de coves pintades
Altamira no és un fenomen aïllat. Forma part d’un conjunt de coves pintades i gravades en diferents èpoques, situades a Cantàbria, Astúries, Catalunya i el País Basc, que, tot i no tenir la mateixa qualitat artística, posseeixen un gran valor patrimonial. L’art del paleolític a Europa es caracteritza per la seva diversitat i complexitat, amb pintures, gravats i escultures que reflecteixen tant la vida quotidiana com creences simbòliques, i mostra un pensament abstracte i una sensibilitat estètica avançada, d’un temps en què el pensament abstracte i la simbologia —i probablement el sentit de l’humor— ja eren comuns a la nostra espècie.
Fa uns 10.000 anys, el canvi climàtic va marcar la transició del Plistocè a l’Holocè i va transformar profundament el paisatge europeu, que va passar de prats i bosquets a grans boscos més difícils de travessar. Aquest canvi va aïllar els caçadors-recol·lectors, que van començar a organitzar-se en societats tribals. Les coves van deixar de ser santuaris i es van convertir en simples refugis, ja que els humans van començar a aprofitar més activament l’exterior. Tot i aquests canvis, els grups humans d’aquella època compartien amb nosaltres inquietuds i comportaments.
Recomanem veure El guardián de la cueva, de José Luis López-Linares, i La cueva de los sueños olvidados, de Werner Herzog, sobre Chauvet, ambdues de 2010.
