Història
Manuel Castellet
Antoni Esteve i Subirana fou una persona que, sense tenir una gran projecció ciutadana, bastí una obra extraordinària. És un exemple típic de científic valuós, identificat plenament amb el país, creador d’una gran indústria amb una bona expansió internacional i, a més, persona molt discreta.
Cinquè d’una nissaga directa de farmacèutics a Manresa, va néixer el 23 de desembre de 1902 al carrer d’Urgell d’aquella ciutat. Va estudiar el batxillerat al Col·legi Municipal de Manresa —encara no hi havia institut— i cada any el duien a Lleida a examinar-se. De l’any 1919 al 1924, va cursar la carrera de Farmàcia a la Universitat de Barcelona, i l’any 1932 va presentar a Madrid —a Barcelona no es podia— una tesi doctoral titulada Contribución al estudio de la flora liquenológica de la comarca de Bages, dirigida per Pius Font i Quer, lleidatà resident a Manresa des de petit i botànic català per excel·lència de l’època, també farmacèutic. Era una època en què la botànica era la mare principal de la farmàcia —abans del desenvolupament de la química de síntesi.
A la mort del pare, l’any 1927, l’Antoni es feu càrrec de la farmàcia, ubicada des de l’any 1824 a la plaça de l’Om de la capital del Bages. La rebotiga de la farmàcia havia estat i era un cenacle de la intel·lectualitat i de l’activitat política; allà l’Antoni va consolidar-hi un petit laboratori, el primer resultat del qual fou l’obtenció de vitamina D per irradiació, la primera vitamina fabricada i registrada a Espanya, que donà lloc a tractaments contra el raquitisme, problemes de creixement, càries, etc.
Antoni Esteve compaginava la recerca científica amb la vinculació a l’Orfeó Manresà, al Centre Excursionista de la Comarca del Bages o al moviment que donaria lloc a Acció Catalana, integrada posteriorment a la coalició electoral triomfadora de les eleccions municipals que dugueren la República l’any 1931.
Durant els anys trenta, i dins el laboratori manresà, creà dos preparats que serien cabdals per als tractaments antiinfecciosos: un primer per al tractament de la sífilis, que aleshores era una de les plagues de la sanitat del nostre país; i un altre, ja en plena Guerra Civil, que eren les sulfamides —descobertes pel químic alemany Gerhard Bomagk poc abans però impossibles d’aconseguir a Espanya—. El fàrmac fou desenvolupat i produït als Laboratoris del Dr. Esteve, S.A., a Manresa, creats l’any 1936, ja al carrer d’Urgell, amb la visió del científic, tot i que al mateix temps tenia la mirada fixada en l’aplicació pràctica. Molts soldats que patiren diverses malalties, entre les quals el paludisme, foren tractats i guarits: un èxit molt important per a la sanitat de guerra de l’exèrcit republicà.
Per poder-se proveir de les matèries primeres i de l’aparellatge necessaris per produir els dos fàrmacs, va viatjar durant la guerra a França i a Suïssa. Aquests viatges foren un dels motius bàsics de les denúncies que van fer contra ell en acabar la guerra. Va començar aleshores l’exili a França, mentre que la seva muller, Paquita Soler, romania a Manresa mantenint la farmàcia. Un exili que ell no va desaprofitar, ja que va establir contactes amb laboratoris i amb científics francesos, fins que l’ocupació de França pels alemanys el va fer decidir tornar a Catalunya. Ja no van viure més a Manresa, sinó a Barcelona, a la Via Augusta, a la zona de Galvany. Aquest trasllat era inevitable per la dimensió que adquiriria el laboratori, però també perquè «durant l’any i mig quan vaig ser a França, la meva família va ser assetjada constantment i va patir tota mena d’atacs de moltes de les noves autoritats instal·lades a Manresa», com ell mateix va escriure a les seves memòries.
El laboratori, doncs, també va ser traslladat a Barcelona: impulsada i dirigida per ell mateix, va iniciar una nova etapa que es va caracteritzar no solament per la seva progressiva expansió, sinó també pel fet d’introduir al mercat especialitats farmacèutiques originals. Aquestes especialitats van ser fruit d’una àmplia activitat investigadora en els terrenys de la química i de la farmacologia, realitzades sota la direcció personal del Dr. Antoni Esteve, que va saber envoltar-se d’un considerable grup d’especialistes en el terreny de les ciències biomèdiques. El 1944, el laboratori va ser el primer a obtenir la penicil·lina a Espanya, i Alexander Fleming, guanyador del premi Nobel de medicina l’any 1945, va visitar tres anys després els laboratoris Esteve. El 1952, la fabricació d’un nou agent antihemorràgic va permetre a l’empresa expandir-se internacionalment, èxit excepcional per a una empresa catalana durant els primers anys de la dictadura.
En el decurs de la seva vida, Antoni Esteve va publicar una gran quantitat de treballs de recerca a les més prestigioses revistes de l’especialitat. Va formar part de moltes associacions científiques i va ser vicepresident de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, president de l’Associació de Farmacologia, de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i també de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. Recordo com, a finals dels anys setanta, ja no en la clandestinitat però encara amb certes precaucions, ens reuníem sovint a casa seva.
Aquesta gran obra científica i professional del Dr. Antoni Esteve és el més fidel exponent de la seva intel·ligència, preparació i capacitat de treball. Però la seva personalitat abasta altres qualitats no menys importants: una profunda sensibilitat, un gran sentiment de servei a país, el seu sentit de responsabilitat i el tremp que, en tot moment, va saber demostrar davant totes les circumstàncies, bones o dolentes, que la vida li va reservar.
Ell ens deixà el 13 de juny del 1979, però la seva obra científica i industrial segueix. Actualment, l’empresa, en la qual els seus descendents segueixen implicats, compta amb gairebé 3.000 empleats i opera a diferents països de tot el món.
