Semblances
Manuel Castellet
En la persona del doctor Alsina, com se’l coneixia, conflueixen dues passions: la medicina i la catalanitat, que sovint, s’entrellacen, tant en la seva vida particular com en la professional. I en ambdós camps assolí l’excel·lència. El doctor Alsina fou un model d’una obra personal feta amb cura i esforç i d’una capacitat de recuperació d’institucions, de les quals ens en beneficiem encara.
Josep Alsina va néixer a Palafrugell (Baix Empordà) el 21 de juny del 1904, en una família relacionada amb la indústria surera. El 1907 la família es traslladà a Barcelona i, tres anys més tard, ell va iniciar els estudis primaris i, posteriorment, el batxillerat al Col·legi Balmes, que regentaven els escolapis a la cantonada del carrer de Còrsega amb el passeig de Gràcia. Allà va anar forjant la seva vocació per la medicina i l’any 1920 començà els estudis de Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona, on es beneficià del mestratge de Santiago Pi i Sunyer i Joaquim Trias i Pujol, entre altres.
Acabada la carrera el 1927, es va especialitzar en medicina interna i nefrologia i fou nomenat metge de l’Ajuntament de Barcelona. També col·laborà en la redacció del Diccionari de Medicina, dirigit pel doctor Manuel Corachan, el primer fascicle del qual es va presentar al Setè Congrés de Metges de Llengua Catalana a Mallorca l’any 1934, quan ell ja era professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el patronat de la qual presidia Pompeu Fabra.
El juny del 1936, va participar a Perpinyà en el Novè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana —la biologia incrementava el seu pes en la medicina— i tres mesos després, el 5 d’octubre, va ser empresonat a la Model, acusat d’espionatge i de tenir amics tradicionalistes. En sortí deu dies després i més tard fou mobilitzat, amb el grau de tinent mèdic provisional, i destinat a l’Hospital d’Evacuació de Manresa. La guerra va acabar el 1939, però a ell li foren instruïts diversos expedients de depuració, dels quals se’n va sortir, excepte pel que fa al cas de l’exercici de la medicina.
L’any 1930 s’havia casat amb Isabel Dach i el matrimoni tenien dos fills i una filla. A l’inici de la postguerra va començar a exercir la medicina privada com a metge de capçalera: va aconseguir un profund coneixement de la naturalesa humana, fruit de la relació amb els pacients. Així esdevindria un gran humanista que feia reflexions profundes a l’hora de la relació del metge amb el malalt terminal, amb la seva família i amb la pròpia mort.
L’any 1945, Alsina es va integrar al grup de metges d’elit que formaven la Clínica Plató de Barcelona. Des d’aleshores fins al final de la seva vida, la Clínica Plató va constituir el seu lloc de treball habitual. Alsina i Bofill, considerat el primer nefròleg de Catalunya, va ser elegit primer president de l’Associació de Nefrologia de Catalunya el 1962. La seva pràctica mèdica va evolucionar cap a la medicina interna, i Alsina seria un dels millors internistes de Barcelona.
Va ingressar com a membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1961, entitat en la qual va dur a terme una immensa tasca de reconstrucció en la semiclandestinitat de la Societat Catalana de Biologia, de la qual fou el primer president de la nova època. També va ser decisiu en la represa dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, l’any 1976 a Perpinyà, després de quaranta anys de prohibició. A l’inici de la seva etapa de president de l’IEC (1974-1978), la institució estava envellida i amb un nombre de membres estatuàriament molt limitat (28); el doctor Alsina, vencent totes les reticències dels més conservadors, va dur a terme una important reestructuració, que permetia la incorporació de nous membres joves, de tal manera que en pocs anys es va doblar el nombre de membres i es va reduir notablement la mitjana d’edat.
El doctor Alsina, que vivia amb la seva família al número 7 del carrer dels Valero, al Turó Parc, va ser, també, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i de Palma des de l’any 1966. A més, va ser fundador de la Societat Internacional de Medicina Interna, de la Societat de la Nefrologia i de la Societat de la Unió Mèdica Mediterrània. Paral·lelament a la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans, va ostentar també la de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i l’any 1987 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
La medicina, les institucions i la llengua van marcar la seva vida. Del llenguatge va escriure: «Seria erroni considerar el llenguatge com una simple eina de comunicació, que podria ésser permutada per qualsevol altra. Al contrari, idea i llenguatge són íntimament un tot». Tant en el Vocabulari mèdic (1970) com en el Diccionari enciclopèdic de medicina (1990) hi jugà un paper essencial.
Alsina ens deixà el 23 d’agost del 1993 a Calella de Palafrugell, on reposen les seves restes. La seva vida ha estat un exemple d’aquest vers de Virgili a Les Bucòliques: “Empelta, Dafnis, les pere- res, els teus descendents en recolliran els fruits”.
