Entrevista
Sergi Alemany
Jordi Garcia Pérez (Barcelona, 1956) ha estat metge de família i agitador cultural. A finals d’aquest any rebrà la Medalla d’Honor de la ciutat, aprovada per unanimitat a petició del Consell Plenari de Sarrià – Sant Gervasi, per la seva trajectòria veïnal. De petit, va créixer jugant a casa els avis al barri de la Font del Mont, a la falda del Tibidabo. Després, la vida l’ha vinculat professionalment al CAP de Vallvidrera i les Planes, des del 1992 i fins a traslladar-se a viure a la muntanya. Fa sis mesos que s’ha jubilat com a professional de la salut, però no del teatre i els musicals, ni de l’associacionisme. És soci de la Penya Barcelonista Vallvidrera i del Vallvidrera Curling Club, però també un dels fundadors de l’activa companyia teatral Fontmontina, impulsora, amb els Pirates Teatre i una sèrie de veïns, del naixement de les exitoses Pastoretes de Vallvidrera. Metge de dia i Llucifer de nit.
Quan vas saber que series metge?
Poc abans de l’adolescència, un oftalmòleg em va obrir els ulls.
De debò?
No rendia a l’escola, i resulta que aquest nen tenia un problema de visió. Era miop. Després de tantes visites al metge, recordo que vaig pensar que jo podia fer el mateix que aquell doctor.
El doctor Garcia.
Un doctor antimilitarista 100 % que va acabar la carrera de medicina i va anar directe a fer la mili a Gibraltar. No podia anar més lluny (riu). Els meus primers pacients van ser soldats.
“Els meus primers pacients van ser soldats”
I els últims pacients, sortint d’una pandèmia.
És un final d’etapa bestial, que no hagués pensat mai que podria viure. Ha estat un dels grans ensenyaments professionals de tota una època, tot i els sentiments enfrontats.
És cert que vas endarrerir la jubilació per la covid-19?
Fins a un any i escaig. Feien falta mans al CAP de Sarrià —el centre de salut de Vallvidrera estava tancat per obres— i vaig creure que no era el moment d’anar cap a casa. Una decisió 100 % encertada.
Dius que et va servir molt en l’àmbit professional.
Sí, perquè m’ha permès veure com es recuperava una força d’equip que s’havia difuminat entre els sanitaris. De vegades hi ha una sensació, no de fiscalització del ciutadà, però sí d’una certa actitud condescendent amb la sanitat pública, que crec que s’ha d’erradicar del tot.
“Un arquitecte no treballaria pel preu que ho fan molts professionals sanitaris”
Tenim una bona sanitat pública?
És el motor de la sanitat i és un error pensar que els que treballen a la privada ho fan millor. Normalment, és a l’inrevés. Potser a la privada tindràs una prova una mica més ràpida, també un menjar més bo i una habitació per a tu sol. Si el que valores és l’hostaleria, és clar…
T’has sentit ben remunerat com a metge de família?
Els metges, i més els residents, som la baula més valorada en sanitat. Un enginyer o un arquitecte no treballarien pel preu que ho fan molts altres professionals sanitaris igual d’indispensables, això també t’ho asseguro.
Com vas arribar al CAP de Vallvidrera?
A l’estiu feia les guàrdies del Dr. Joan Lluís Ferrer, per a mi un mestre de com exercir la medicina. El Nadal del 91 ell va tenir un problema de salut greu i des de l’Institut Català de la Salut (ICS) se’m va requerir per ocupar la plaça. Llavors també feia mitja jornada al CAP de les Planes, fins que el 2005 hi van posar un altre metge.
Suposo que no podies estar a tot arreu amb el creixement poblacional.
De les 1.800 cartilles afiliades a la Seguretat Social que vaig heretar, ara som més de 4.600 habitants, als barris de muntanya! Quan vaig començar, podia estar tot un any sense que ningú em dirigís la paraula des de la central de l’ICS. És una cosa que em feia al·lucinar bastant, la veritat.
“Vallvidrera és lloc de metges i cultura”
Pot ser que a Vallvidrera hi visquin molts metges?
Vallvidrera és lloc de metges. Ho confirmo. Segur que els avantatges mediambientals hi fan, tot i que en el meu cas va ser una herència familiar d’una casa al barri de la Font del Mont i, per tant, una manera d’estalviar-nos un lloguer a la ciutat amb la meva dona.
Tu abans havies viscut a la Barcelona, que és ciutat i no muntanya.
Entre altres llocs, a Sarrià, on vaig conèixer i tenir contacte amb el Mariano Messeguer i l’Angelina Trallero, de l’associació de veïns, dos motors bestials de qui vaig aprendre a moure’m pel món de l’assemblearisme. A Sarrià, també hi vaig fer el primer contacte amb el món de la cultura.
La cultura, com la salut, ha marcat la teva vida.
És que a Vallvidrera es respira salut i cultura. Com més cultura hi ha a la població, més cohesió social hi pot haver. La cultura ha cohesionat els barris de muntanya de Sarrià– Sant Gervasi, i com a resultat ara tenim un Mercat Cultural que és catalitzador d’activitats i una Festa Major d’hivern que és una pujada de sucre! Una anada d’olla, però que crea vincles. La festa és cultura.
Com definiries Els Pastorets que feu a Vallvidrera?
Uf! Hem fet moltes barrabassades sobre el text original de Folch i Torres: des de fer sortir un avió i un vaixell a l’escenari, a anomenar-les “Pastoretes” des de fa uns anys. Són adaptacions que ens agrada fer i que funcionen, sobre una base musical que, per cert, és originària d’Els Pastorets de Súria, de mossèn Malats.
“La Festa Major d’hivern dels barris de muntanya és una pujada de sucre”
Sospito que canviaries alguna cosa de la representació actual…
Potser ha arribat el moment de tornar a agafar el llibret de Folch i Torres i recitar el vers. És una de les coses que trobo a faltar, però deu ser que em faig gran (riu). No, però el món és dels joves, així que endavant! Que no és fàcil trobar relleus al teatre i Les Pastoretes és un èxit i un planter bestial de nois i noies.
Com definiries el barri de la Font del Mont, totalment desconegut per la majoria de barcelonins?
Paradisíac. Un lloc privilegiat i familiar on vivim uns 80 veïns, un d’ells un germà meu, que tenim un entorn increïble aïllat del soroll de la ciutat i, en canvi, hi estem a cinc minuts amb transport privat, això sí.
És un barri petit a les altures, però amb companyia de teatre pròpia i l’associació veïnal més antiga de Barcelona.
Correcte. L’associació de veïns està registrada oficialment l’any 1926. La companyia de teatre, la Fontmontina, va sorgir l’any 1987 per ampliar el programa de Festa Major. Uns anys abans, amb la mort del dictador, uns quants joves havíem recuperat la festa, però al principi només fèiem missa, ballada de sardanes i sopar popular. El que tocava, vaja.
Us vau creure que teníeu talent i actualment la Fontmontina fa bolos al Teatre de Sarrià i en pobles de Catalunya.
Ens hem anat fent grans a força d’actuar al carrer cada estiu de manera efímera. Muntem l’escenari per Festa Major a la plaça, i l’endemà ja no hi és. De les obres de teatre, vam passar a tornar-nos bojos pels musicals sense que cap de nosaltres sabés cantar, però, amb l’ajuda d’un baríton professional que viu al barri de Mas Sauró, vam arribar a fer Mar i Cel i Els Miserables. L’any passat ens vam atrevir amb Mamma Mia, que aprofito per dir que la portem el 25 i 26 de març al Teatre de Sarrià, un espai preciós.
“Cal que agafem un compromís amb la darrera fase de la vida: la jubilació”
T’adones que has fet molta vida sense sortir dels barris de muntanya?
He treballat 30 anys aquí, fent la meva vida social i cultural, i m’ho he passat i m’ho passo molt bé. Es poden fer moltes coses en un àmbit relativament petit. Ara m’he jubilat, tot i que gaudia molt de la feina, perquè considero que cal que agafem un compromís amb la darrera fase de la vida. Gaudir de la família i de tot allò que es pugui fer mentre la salut sigui bona.
Com a metge de família, hi ha algun secret ocult per tenir bona salut?
Hi ha estudis publicats que demostren que tenir el mateix metge durant 30 anys allarga la vida. Encara que sigui un mal metge, només cal que sigui el mateix (riu).
Espero que no ho diguis per tu, que l’Ajuntament t’està a punt de donar la Medalla d’Honor de Barcelona.
No, però de veritat, l’estudi és seriós. Afortunadament, jo he tingut una salut fantàstica i no he estat mai malalt, però quan em vaig jubilar vaig haver d’escollir metge i ho vaig demanar a un company del CAP de Sarrià. Allà seré més anònim que a Vallvidrera.
“Cal ser més crític amb el que es llegeix a Internet”
Per voler passar desapercebut, hauràs d’anar al Saló de Cent d’aquí a uns mesos a rebre el reconeixement de la ciutat.
Estic honorat que hagin pensat en mi, però crec que hi ha molta gent als barris que fan moltes coses i tenen els mateixos mèrits que jo. Puc comprendre que, potser, perquè tinc una edat i tanco un cercle, se’m proposi per rebre la Medalla d’Honor. Quan m’ho van comunicar per telèfon, vaig quedar callat.
Un últim consell, doctor?
Apreneu a conviure amb l’adversitat i no us presenteu a la consulta del metge citant el doctor Google. Cal ser més crític amb el que es llegeix a Internet.
