Cuina de Convent
Fra Valentí Serra de Manresa
Saüc (llat., Sambucus nigra) és un mot que prové del llatí Sambucus, derivat d’un terme grec molt arcaic –Sambuke– que era el nom d’un instrument musical fet amb les branques buides d’aquest arbre que a casa nostra és conegut, popularment, com el Bon arbre. La flor del saüc és un excel·lent depuratiu i un eficaç antigripal i, sobretot, un poderós febrífug de llarga i reconeguda tradició que ha estat utilitzat per la medicina popular des de l’Edat de Pedra. Les fulles seves són laxants i cicatritzants, i la flor regularitza la tensió i, també, és molt bona per curar la bronquitis i per calmar la tos; mentre que l’escorça del saüquer és antireumàtica i les baies s’usen per a fer una mena de xampany molt refrescant i digestiu. La flor de saüc amb draps calents se solia posar després de cada untura feta amb l’ungüent pairal per a fondre golls.
Sobretot, la flor del saüc, que és molt apta per a fer col·liris oculars, se solia collir i beneir per la festa del naixement de Sant Joan Baptista. En temps d’estiu, l’aigua de la flor de saüc refresca els budells i l’estómac. En la tradició remeiera dels caputxins, un antic receptari assenyalava que «les fulles fresques del saüch en infusió de tres grams per porró d’aigua fan suar y calmen la tos. Els perfums de les flors curen les erisipeles» (APCC, Terapèutica Antiga, s. f.).
Els antics frares, a propòsit de les virtuts del saüc, assenyalaren que «una cucharada de bayas hervidas en azúcar, agitadas en un vaso de agua, limpia el estómago y la orina. Las flores y hojas son un excelente depurativo y sudorífico y calman la tos. Los vapores de sus flores son un excelente remedio contra las erisipelas. Las bayas secas, tomadas en infusión, prestan muy buen servicio en las diarreas» (BHC, Pócimas de capuchino, 69-70). Poc temps abans de la supressió de la vida religiosa decretada el juliol de 1835, s’escriví aquesta recepta que us transcric per elaborar un arrop de saüc amb «una libra de jugo maduro y dos libras de miel. Se cuece en una olla nueva de barro hasta que el líquido toma consistencia de jarabe y después se cuela. Y es éste arrope muy útil para hidrópicos e ictéricos, dado que promueve poderosamente el sudor» (APCC, Recetario, s. f.). A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre la verdolaga i les seves nombroses propietats gastronòmiques i remeieres.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
