Gent del barri
Maria Antònia Font Fernández
Aquest mes entrevistem Bárbara Granados, una artista que compon música per a teatre com a ofici i com a passió. Amb ella ens vam trobar al Teatre La Gleva, ben a prop de casa seva, per parlar de la seva trajectòria professional i, per descomptat, del seu besavi, Enric Granados.
Comencem parlant del besavi, el cèlebre compositor Enric Granados. Quina imatge li’n va transmetre la seva família, atès que vostè ja no el va conèixer?
De fet, el meu besavi va morir abans que nasqués el pare: tenia 49 anys… L’he conegut gràcies a la seva música que, quan era petita, em posaven molt. La música també és una manera de conèixer una persona… I la del meu besavi la tinc al disc dur: l’he sentit, l’he tocat i l’he gaudit.
Vostè també va decidir dedicar-se a la música; a la composició. Quina petjada li ha deixat el seu besavi o, millor dit, ser la besneta d’un artista reconegut?
Al Conservatori de Madrid (perquè vaig néixer a Madrid) ja m’anaven advertint: «No et pensis que per això et tractarem millor»… Una mica ho vivia com un llast, però m’ho callava.
I quan va venir a Barcelona?
El 1995, ara farà 23 anys. Aleshores vaig descobrir que el carrer que li havien dedicat era molt maco.
Tot just hem sortit d’un seguit d’homenatges a Enric Granados…
El 2016 se’n va commemorar el centenari de la mort i el 2017 el 150è del naixement. Jo no soc gaire de centenaris, la veritat, però ho vam aprofitar per fer un munt de concerts i per contactar amb 32 parents Granados.
Hi ha cap peça seva que li agradi particularment?
Té dues peces que va dedicar al seu fill gran, el meu avi. I una d’aquestes peces la va compondre arran d’unes notes que taral·lejava… M’agraden les peces senzilles, com ara les «Cartes d’amor», que són una meravella. Llegint les seves cartes he pogut llegir sobre Pau Casals [que té dedicada una avinguda prou coneguda per a part del nostre veïnat], Isaac Albéniz [que per cert té un carrer a Sarrià], Ricard Viñes [que dona nom a un concurs de piano], sobre el doctor Andreu (mecenes, i el que millor li pagava les classes de piano, en aquest cas a la seva filla).
Per acabar amb la figura del seu besavi, què pensa del fet que no s’hagi recuperat la casa de l’avinguda del Tibidabo?
Jo no en vaig formar part, ja que el projecte no es convencia del tot. Crec que hauria estat bé disposar d’un centre cultural aquí dalt, però suposo que la inversió era massa gran. És veritat que no vaig tenir cap vincle amb aquella casa, però és més raonable, potser, gastar diners en la difusió de la seva música. Un arxiu hauria estat més factible que un auditori.
‘De nena, passava hores i hores,
mirant partitures i tocant el piano’
I ara sí, parlem de la Bárbara. Com va van ser els seus inicis musicals?
Amb 8 anys ja tenia clar que em volia dedicar a la música: m’hi passava hores i hores, mirant partitures i tocant el piano. No m’ha deixat de fascinar mai. Després vaig estudiar música de jazz, percussió, composició… Soc eclèctica, i per això a l’ambient del Conservatori no hi encaixava. Parlo dels anys 1980, els temps de la Movida. Aleshores vaig conèixer gent que es guanyava la vida tocant al carrer.
Vostè ho tenia molt clar. I a casa seva?
El meu pare va comprendre que si l’avi i el besavi s’havien dedicat a la música, per què no podia intentar-ho jo. Ara, era molt crític amb mi, ja que volia que arribés a algun lloc. I vaig anar a parar al teatre, que em va meravellar absolutament. Ja no he deixat de fer teatre musical i música per a teatre.
Si li pregunto què li agrada més, si el teatre o la música, potser no m’ho sabrà dir.
Oh, és que m’encanten les dues coses, la barreja! A mi la música sola, sense paraula, no m’acaba d’emocionar. I la paraula, amb música, esdevé millor.
Quants espectacles ha fet al llarg de la seva vida?
Molts! Fixa’t que, fa anys, l’ESMUC va obrir una convocatòria per poder reconèixer oficialment els seus professors, perquè quan jo estudiava no hi havia regulació. Hi havia un barem segons els anys d’experiència: com a mínim havien de ser deu i a mi em van donar moltíssima puntuació i el grau de Música Moderna, que encara he de recollir. És que, és clar, quan col·laborava a Ràdio Barcelona, cada dia tocava en directe! Acompanyava Carlos Nuñez, Lorenzo Santamaria, Nina… Però ara em ve de gust tenir una mica de protagonisme.
En quin projecte treballa ara?
Ara estic de gira amb l’actriu Maria Molins, fent Cabareta. Estem encantades!
Com veu el món del teatre ara mateix?
Nosaltres vam inaugurar La Gleva el 19 d’octubre, i tothom ens deia que estàvem bojos. Però ve molta gent. Jo crec que necessitem sortir i evadir-nos. És que la gent, quan descobreix el teatre, s’hi enganxa, però cal fer-l’hi arribar. Més que promocionar, es tracta d’engrescar. De vegades ens quedem amb els grans projectes d’autors consagrats, però després d’anar a un teatre petit surts diferent. Ara bé, els artistes també hem de comprendre que no es tracta d’exhibir-nos, sinó de compartir: la gent treballa moltes hores perquè nosaltres pensem només en el que nosaltres volem dir.
Quin és el futur de la saga Granados?
El meu fill, que té 18 anys, va anar a classes de guitara, però un dia em va dir que algú s’ha d’encarregar d’organitzar els concerts, i té raó. I aconsegueix omplir.
Acabem l’entrevista, com és habitual, parlant del barri. Des que viu a Barcelona ho ha fet sempre al Farró?
No: abans vaig viure a l’Eixample, a Gràcia i després vam venir aquí, perquè Gràcia és molt sorollós i teníem nens petits. I vam al·lucinar quan vam descobrir aquesta zona. L’únic negatiu que hi veig, potser, és que hi ha cotxes que s’aprofiten de la nostra tranquil·litat per accelerar.
I una pregunta de sentiment, que ens agrada fer a la gent d’aquest racó: el Farró és Sant Gervasi?
Per a mi no. Visca el Farró, República independent! No s’assembla ni a Gràcia ni a cap altre barri. Però volem que la gent vingui aquí a La Gleva i després visqui a un altre lloc.
Ho hem de deixar aquí, però abans li hem de desitjar sort: Bárbara Granados és candidata als Premis Max. I aprofitem que el Farró és un reducte privilegiat d’actors residents i visitants: rere el teló farronenc hi ha la vida atrafegada…
