Arts i lletres
Marina Barraso
Tot i haver nascut a l’Eixample barceloní, el barri de Sant Gervasi es troba estretament lligat a la vida i l’obra literària de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Va ser alumna de l’Institut Montserrat, situat al carrer Copèrnic, el qual recordava amb tendresa en un article publicat a Tele/Exprés, l’any 1975: “Cuando entré, pues, al Instituto Montserrat, lo primero que me sorprendió fue aquel jardín en plena ciudad. Era el jardín del Montserrat un jardín ancho, de formas desordenadas, quizás algo salvaje, desbordado por la vegetación, lleno de espacios misteriosos y de un bosque de pinos que bajaba con suave pendiente. Aquel jardín significó para mí la libertad”.
Enamorada declarada de Barcelona, “des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica”1, les protagonistes de les seves novel·les dónen una visió pròpia, humanitzada i plena de vida de la ciutat. “Barcelona no és Londres, ni París, ni Nova York. Aquestes ciutats es poden permetre el luxe de ser localistes: ningú no els farà cap retret. Barcelona, en canvi, passa temporades en què no s’agrada gens. Em sembla que hi ha poques ciutats, al món occidental, que es mirin tan sovint al mirall i es preguntin si són més boniques que Blancaneus”2.
A Ramona, adéu, a El temps de les cireres i a L’hora violeta, la trilogia que constitueix la maduresa literària de Montserrat Roig, tres generacions d’una mateixa família ens condueixen per la Barcelona del segle XX, tot passant pel barri de Sant Gervasi. La generació més antiga i amb menys recursos viu a l’Eixample, però posteriorment, amb l’enriquiment de la família, els personatges es van desplaçant cap a la part alta de la ciutat. De fet, precisament el germà de la protagonista es mudarà a un dúplex al bulliciós carrer de Santaló.
Però Montserrat Roig, a més de concedir aquesta mirada mimosa de Barcelona, va esdevenir una icona de la lluita per la condició de la dona durant les darreres dècades del segle passat. I va qüestionar amb valentia, sobretot a L’hora violeta, la grisor de la Barcelona del franquisme, des d’una perspectiva femenina, feminista i sobretot, esperançadora,
“Avui m’han fet tornar a casa de missa perquè no duia mitges. He sentit una ràbia molt fonda però no he gosat contestar. M’enyoro dels dies passats a la guerra, amb la Kati. Quan passejava amb la Kati, agafades de la mà, per una Barcelona trasbalsada i que feia olor de pell de taronja. Aquesta ciutat està morta, només hi ha quietud. Les dones s’han tornat ploramiques. Els homes, vulgars”3.
1 Ramona, adéu. Montserrat Roig. Edicions 62. 1972
2 Barcelona a vol d’ocell. Montserrat Roig i Xavier Miserachs. Edicions 62. 1987.
3 L’hora violeta. Montserrat Roig. Edicions 62. 1980.