Galvany – Turó Parc
Roser Díaz Martín
Els anys 80 l’alcalde Josep M. Socias va decidir tornar a donar a la fins a les hores avinguda del General Goded, el nom de Pau Casals (tal com era des de 1934 fins a 1939 ) Per això va encomanar als arquitectes Miquel Espinet, Antoni Ubach i Ramón Puig Andreu la remodelació de l’espai.
Dues escultures molt diferents en la forma però de mateix fons, creen l’atmosfera adequada per elogiar el gran mestre. L’una de reminiscències noucentistes, figurativa i realista, que recorda a Pau Casals assegut, tocant el seu violoncel, una tarda dels anys 30 a Prada de Conflent. Ens el presenta Josep Vilanova. L’admirem damunt d’un pedestal, al resguard d’actes vandàlics, reduït, però ple de força i d’il·lusió.
L’altre escultura, especial, difícil, al peu del llac d’entrada al Turó Parc, és la teula romana d’Apel·les Fenosa, malgrat que sembla una gran flama. Personalment, em recordava més als àngels de Blas de Otero que al mestre Pau Casals i vaig decidir estudiar una mica el seu sentit. Apel·les Fenosa, escultor de l’evolucionisme, va crear una gran obra de sis metres d’alçada i quasi vuit tones de pes, on reunia la força del bronze, la subtilesa de la música i l’art de la paraula. Tot sota un nom “Homenatge a Pau Casals”.
En forma de teula romana, on la part convexa recull àngels amb violoncels i flautes travesseres al·ludint la música, (unió de metall i melodia), amaga a la part còncava un poema exquisit de Salvador Espriu (comunió d’escultura i paraula). Moltes obres d’Apel·les Fenosa, han estat inspiració pel poeta. Tot sobre un suport de bronze que acaba en un gran flama, con si d’una exaltació mística es tractés.
El llac que hi ha als seus peus, va ser concebut com una part més de l’obra. L’aigua reflecteix formes i colors que omplen de màgia el conjunt. L’escultura, com una selva, dissoluta i grandiloqüent, es fon amb la vegetació del parc, i vola amb les paraules d’Espriu, endinsant-se amb la melodia dolça de l’espai. És aleshores quan el bronze embruixat per la poesia esdevé sentiment.
“ … però mans que coneixen, tot el repòs del bronze, enlairaran per sempre en flama l’harmonia, els fràgils són atesos pel treball nobilíssim de lents esguards molt savis, la forta disciplina del temps i del silenci, llargues arrels dels somnis d’un gran cor immortal “
Li diu Salvador Espriu a Pau Casals amb la veu del xixell d’Apel·les Fenosa.
Tempos d’una melodia en bronze
Adagio
Metall que esdevé música.
Paraula que esdevé metall.
Les arestes punxegudes del temps
esclaten en apoteosis de foc.
I un rumor de música dolça
neix d’un pentagrama de lletres.
El poema de Salvador Espriu guia el xixell.
Trompetes dels àngels mítics,
arpegis emmascarats.
Melodia del misteri feta vers,
tríada d’artistes en un nus de bronze
Allegro
Apel·les esculpeix en una flama,
el foc que crema una passió.
Salvador escriu un poema, veu que s’alça dins del cor.
Flama i versos que s’uneixen per afalagar un record
que s’enlaira amb harmonia, de compassos i d’honor,
i allà en el cel, el mestre, ho mira molt orgullós.
Notes que encalmen tempesta, simfònica admiració.
Homenatge, a Pau Casals,
poema i metall, foc i aire, comunió.
Melangia feta força,
bronze, poema i cançó.
