Història
Memòries de Bartomeu Palau
El barri de Sant Gervasi, situat entre l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià, ha estat sempre un barri senyor. Hom encara recorda el dolç encís dels seus carrers plens de silenci, les seves finques rodejades d’arbredes i de les senyorívoles torres amb tanques plenes de flors.
Quan encara hi havia torres i xalets per Barcelona, entre els anys quaranta i cinquanta, el meu barri n’era un bon exponent. Però allò que molta gent no sap és que, dins del barri de Sant Gervasi hi havia un sector no pas senyorial, sinó cent per cent menestral: em refereixo al Camp d’en Galvany. Era el sector comprès entre els carrers de Muntaner i Calvet per un cantó, i la Via Augusta i la Travessera de Gràcia, per l’altre. Per això encara queda en aquest sector alguna caseta de planta baixa i primer pis, tan típiques de la menestralia catalana, o bé cases de pisos velles i de molts anys, avui dia, sortosament, restaurades. Sempre he pensat que el Camp d’en Galvany devia ser com un tascó clavat al cor del senyorívol barri de Sant Gervasi!
«Sempre he pensat que el Camp d’en Galvany devia ser com un tascó clavat al cor del senyorívol barri de Sant Gervasi!»
El nom d’aquesta petita zona (entitat local menor, que diríem ara!) li venia d’un antic mecenes, el senyor Castelló i Galvany, que havia donat terrenys per a construir-hi el mercat: per això de la plaça de vendre se’n diu Mercat d’en Galvany, i a la cantonada dels carrers Amigó i Madrazo hi havia una vaqueria que portava aquest nom. Actualment, hi ha un restaurant, però els amos actuals han conservat el rètol amb una vaca dibuixada.
El carrer Calvet era, durant la Guerra Civil, una riera, i a l’altura de Marià Cubí, baixant a mà dreta, hi havia un refugi on tothom acudia quan el general Franco es dedicava a bombardejar la població civil. Per carrer de Calvet hi passaven molts carros. Recordo un carro ple d’alfals que, tres dies a la setmana, anava de porta a porta per vendre l’alfals a la gent que tenia conills a casa seva. Aquells anys, la gent del Camp d’en Galvany tenia conills, gallines i coloms pels terrats i per les eixides. També passava pel barri el carro del carboner. El carboner tenia la botiga al carrer Madrazo 137, i tenia també dos cavalls: l’un de vell sempre anava xino-xano, i l’altre que corria com un mal esperit. Veure’l córrer, com si es tractés d’un darrer model, era tot un espectacle. Quan la venda de carbons va fer figa, els carboners del barri, els Olivella, van posar un servei de pneumàtics al carrer Calaf, entre Amigó i Santaló, i van passar a ser els senyors Olivella.
La Festa Major de Camp d’en Galvany
El Camp d’en Galvany celebrava la Festa Major el primer diumenge després de la diada de la Mare de Déu de setembre. Llavors, a Catalunya, era festa el dia 8 de setembre i el diumenge següent començava la nostra Festa Major. Hom guarnia els carrers tal com es feia, i encara es fa, a les barriades de Gràcia i de Sants. La diferència consistia que les festes majors d’aquestes barriades tenien anomenada a tota la rodalia. La gent del centre de la ciutat i també d’altres poblacions properes a Barcelona es traslladaven a veure els seus carrers engalanats. En canvi, la nostra era una Festa Major ben bé només per a la gent del barri, de caràcter casolà i sense les visites dels galants ruixats de brillantina (els pinxos o dandy’s, com se’ls coneixia aleshores).
«Hom guarnia els carrers tal com es feia, i encara es fa, a les barriades de Gràcia i de Sants»
La Festa Major durava tres o quatre dies: diumenge, dilluns, dimarts i dimecres. El dijous es feia una festa per a la quitxalla amb els típics jocs de trencar l’olla, curses de sacs, etc., i un berenar comunitari de xocolata desfeta que preníem en unes taules quilomètriques col·locades al mig del carrer. Divendres i dissabte eren dies de descans i l’endemà, diumenge, se celebrava la cap-vuitada amb un ball a mitja tarda i una gran traca final. Els carrers més ben guarnits tenien llotges per llogar. Alguns veïns recollien diners tot l’any per poder gaudir d’una llotja durant la Festa Major, perquè això era un senyal extern de benestar material i harmonia familiar. Entre les dues sessions diàries de ball (el de tarda i el de nit), la quitxalla jugàvem a la pesta corrent entre les tarimes i les llotges.
