Semblances
Manuel Castellet
Confesso que no m’ha estat fàcil escriure una semblança de Carme Serrallonga perquè les paraules que potser la de neixen millor són tenacitat, treball i bohèmia: les tres, però, sota l’empara de la catalanitat.
Nascuda de família menestral, més o menys ben situada, al barceloní barri de Sant Martí de Provençals el dia 3 d’abril de 1909, què va provocar que una noia que els pares imaginaven una futura farmacèutica, decidís crear, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, una escola estrictament catalana a la ciutat?
Segurament la formació a l’Escola Francesa fins als 14 anys i un batxillerat lliure, amb moltes hores de lectura, foren decisius per orientar-la cap a la llicenciatura de Filosofia i Lletres, en l’especialitat més propera a les llengües, a la Universitat de Barcelona, on l’acabà l’any 1931. Era un moment de gran efervescència en tots els camps culturals, especialment en la formació dels joves, i Carme Serrallonga es va incorporar al primer grup de professors del primer Institut Escola, a la Ciutadella, dirigit per Josep Estalella. Tot era d’una certa novetat per a ella, però s’imbuí dels nous mètodes d’ensenyament, sense cursos, amb formació i coneixements al mateix temps, llibertat i responsabilitat dels alumnes, laïcitat, grups mixtos de nois i noies de batxillerat, etc. L’Institut Escola la va marcar de per vida.
Atreta per la recerca, i amb la intenció de fer el doctorat, va traslladar-se a Madrid, on tingué l’ocasió d’escoltar i conèixer els intel·lectuals més importants d’aquells anys. Vivia a la Residencia de Señoritas, que volia ser el corresponent femení de la Residencia de Estudiantes. Amb el títol de doctora, tornà a Barcelona i es reincorporà a l’Institut Escola, aquest cop a la seu de Sarrià, que s’acabava de crear, en el qual treballà durant tota la Guerra.
Si per a molts l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener de 1939 fou no només una derrota militar, sinó també una derrota personal, Carme Serrallonga no s’ensorrà i, amb un grup de professors i de pares d’alumnes del seu Institut Escola —ara tancat—, creà en pocs dies l’Escola Isabel de Villena, en petit format, per a una vintena d’alumnes: amb un nom, el de l’escola, en record a la primera dona que, ja al segle XV, va escriure en català. El projecte educatiu va ser el de l’Institut Escola adaptat a les circumstàncies: la coeducació —tot i que els primers anys només hi havia noies—, l’ensenyament en català malgrat la persecució de les autoritats franquistes, el desenvolupament de la creativitat dels alumnes a través de la música, el teatre i les arts plàstiques i la no inculcació de cap ideologia ni de cap religió.
La primera seu de l’escola fou en una torre del carrer de l’Emancipació número 32. Paradoxes de la vida, l’edifici era propietat d’un falangista, Javier de Salas, algú
que parlava català i, passada la Guerra, hi va renunciar. Carme Serrallonga va crear l’any 1958 l’Estudis Eiximenis, per a nois, una pantalla per poder dur a terme la coeducació, nois i noies integrats.
Els anys seixanta representen per a ella la plena integració en el món del teatre, una faceta que l’havia motivat tota la vida. Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany acabaven de crear l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i si l’expressivitat gestual dels artistes era important, també ho era la dicció; en aquesta tasca, s’hi incorporà Carme Serrallonga com a professora d’ortofonia. Durant tota la vida la va preocupar la modificació de la llengua, no solament per la incorporació de barbarismes, sinó per la mala dicció de les persones que la parlen. Els actors i les actrius més importants de l’escena catalana van passar no per les seves mans, sinó per la seva dicció.
Coincideix, aquest període, amb el despertar de l’interès per les traduccions al català d’obres d’autors importants, una tasca que duria a terme sobretot als anys vuitanta: Heinrich Böll, Bertolt Brecht, Alfred Döblin, Mark Twain, Edward M. Forster o Luigi Pirandello, entre una quarantena de traduccions, algunes editades i altres no.
Quan Josep Maria Espinàs li preguntava, als anys vuitanta, al programa Identitats de TV3, quines eren les seves fortaleses, ella responia “la tenacitat i, sobretot, el treball”, però algunes persones que han treballat amb Carme Serrallonga a l’Escola Isabel de Villena —activa des del 1978 a Esplugues del Llobregat— hi afegeixen un alt nivell de bohèmia —lluny de l’interès pels diners i del pragmatisme, rol que a l’escola era assumit pel codirector Ricart Albert— i una catalanitat indefallent. L’escola era austera, econòmicament i conceptualment, com la mateixa fundadora; tothom hi era acceptat, encara que no ho pogués pagar. Carme Serrallonga va arribar a vendre’s casa seva per poder fer front als pagaments de l’escola.
Durant molts anys, va viure a la part alta del carrer Major de Sarrià, des d’on veia al nord la muntanya i al sud-est el mar: un mar i un port que la tenien captivada, a prop dels quals anava sovint a passejar, sobretot a l’escullera, aquesta barreja d’espai natural i urbanitzat, amb roques naturals i blocs de ciment urbans, que l’encisava.
Guardonada amb el Premi Crítica de Serra d’Or de literatura i assaig (1988), la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi Ciutat de Barcelona de traducció (1993) i el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1993), ens deixà a Barcelona el 30 de novembre de 1997, però la seva obra pedagògica perdura.
