Opinió
jordibosc
El temps és la nostra gran veritat, i per no fallar-la he hagut d’escriure aquest article documentant-me en el butlletí de la Veïnal de Sarrià i amb alguns dels seus protagonistes. Us he de dir que hi he vist un relat de resistència i d’amor pel nostre barri.
Els anys 60
Es refusa al conseller delegat del Districte la proposta de convertir en una ampla avinguda el solar que queda entre la Plaça de Sarrià i la Via Augusta. El senyor Cañellas llavors presenta un altre projecte en el qual apareix per primer cop un enigmàtic edifici públic.
Els anys 70
Viure l’instant i obrir els ulls al demà. L’aprovació inicial del Pla General Metropolità (pla urbanístic encara vigent) fa ressonar un crit d’angoixa al veïnat de la plaça, se signa el pla que contempla l’expropiació forçosa dels seus habitatges. Famílies que, amb gran dolor, van haver de marxar del seu lloc de vida. El pla, que modifica tot l’urbanisme de l’àrea metropolitana, es fa amb criteris funcionalistes o especulatius i preveu grans desplaçaments de població. També crea infraestructures massives per al vehicle privat i contempla una pèrdua de grans espais naturals, era el desarrollismo imperant.
Aquest fet provoca una gran indignació i incredulitat al moviment veïnal. L’Associació de Veïns reacciona amb la imatge que acompanya aquest text i denuncia la situació en què quedaria la plaça major del barri.

A la plaça de Sarrià, llavors coneguda com a plaça Duc de Gandia, s’ampliava el passeig de la Bonanova afectant el bloc on hi havia l’històric Cafè de la Plaça i es requalificava tot el solar restant com a 14a (remodelació pública), una qualificació que obria la porta a usos especulatius per part de l’administració. S’hi va proposar construir dos grans blocs de pisos de més de 10 plantes. Vegeu el planell adjunt.

Va ser llavors quan l’Associació de Veïns de Sarrià, nascuda el 1960, va començar la seva croada per protegir aquest espai. Es va presentar un recurs davant del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme per garantir la preservació de l’entorn arquitectònic i social de la plaça Sarrià. Gràcies a aquesta acció, la qualificació del solar es va modificar a 7b (equipaments comunitaris) i els seus entorns van quedar com a 12 (nucli antic).
També es veien en perill d’enderroc i conversió en pisos les casetes del carrer Canet, el Casal de Sarrià i els seus parcs, les finques privades del Castell de l’Oreneta i l’històric Mercat de Sarrià (que es volia traslladar a uns soterranis!).
Tots aquests espais finalment varen ser salvats, tot i que el barri va patir grans pèrdues patrimonials i diversos escàndols urbanístics, com Can Miralles o la dels Concejals.
Gràcies a aquella queixa veïnal, aquests espais han acabat essent públics i han allotjat parcs, escoles públiques, associacions, centres cívics, llars d’infants, la biblioteca, la seu del Districte o l’auditori.
Els anys 80
A Sarrià, a vegades som com els somnis que hem tocat, i en aquestes dates es reafirma la voluntat popular de disposar d’una biblioteca pública. En expropiar-se els jardins de Vil·la Cecília i Vil·la Amèlia, amb gran entusiasme de la Veïnal es crea una comissió amb l’objectiu d’allotjar la futura biblioteca del barri a l’antic Casal dels Conde. L’administració finalment acaba fent-hi el Centre cívic de Sarrià.
Els anys 90
S’expropien els darrers habitatges afectats de la plaça i es perd la petita Biblioteca de la Caixa, ubicada a la plaça. S’escampa el sentiment d’estar sols i de dol. Un cop dur per al barri, que des d’aleshores reclama encara amb més suport popular, una biblioteca dins el mateix barri antic.
Els anys 10
Tot el terreny queda expropiat i com que ens exalta el nou, ens enamora el vell, es consensua que aquell serà l’espai definitiu per a la biblioteca. Això provoca que es modifiqui la idea d’allotjar-hi les oficines municipals d’Atenció al Ciutadà (OAC) i l’arxiu històric. Per solucionar-ho es vol comprar el solar adjunt de La Caixa per tornar a encabir-hi tots els equipaments, però (segons els negociadors de l’acord) les pretensions desmesurades del propietari, acaben sense acord. En paral·lel, s’enderroquen les finques i s’adjudica el projecte al guanyador del concurs d’idees. Es crea una comissió de seguiment per a la biblioteca encapçalada per la Veïnal, que aporta 15 propostes per millorar el projecte. Entre elles, s’aprova fer el terrat accessible per al públic i dotar-lo de verd, juntament amb la façana. A finals de la dècada, però, s’apliquen les temudes retallades pressupostàries a la construcció i a la Veïnal ho tornem a veure tot fosc.
Els anys 20
Finalment, es construeix l’equipament multifuncional al cor de la petxina, però amb la inesperada troballa de restes arqueològiques s’endarrereixen les obres. Tal com demanàvem, es fa el procés participatiu per elegir el nom propi amb una gran participació.
Hi ha molts reptes pendents per garantir un barri més verd, sostenible i cohesionat. Reivindiquem, entre altres, la protecció i recuperació de la masia i el jardí de Can Raventós (un altre espai salvat pel barri amb un contenciós veïnal), la preservació i millora del parc de l’Oreneta, així com la construcció dels jardins Oriol Martorell. També és imprescindible avançar en la connexió ciclista segura amb les Corts i la Bonanova, completar la segona fase del parc del Torrent de les Monges i donar l’impuls definitiu a Can Ponsic.
Ara, el nostre desig és que aquesta biblioteca esdevingui el centre cultural i comunitari que Sarrià mereix. Un lloc on les generacions es trobin, on la cultura sigui el vincle que uneixi el passat i el futur. A la Veïnal de Sarrià, celebrem aquesta victòria com una fita col·lectiva, un triomf que ens recorda que el moviment veïnal és imprescindible, no som més que els somnis que hem tocat.
Benvinguts a la Biblioteca J.V. Foix i la Sala polivalent Carme Serrallonga, un nou cor cultural per a Sarrià.
jordibosc, president de la Veïnal de Sarrià.