Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Entrevista
Ana Rubió Jiménez
Preparem l’escena: la Coco encén els focus, movem les cadires i correm les cortines. Assegudes a dalt d’un petit escenari, repassem la trajectòria de Coco Comin al barri de Sarrià. Ballarina, docent, directora, coreògrafa i empresària, són moltes les vessants d’aquesta professional escènica. Avui, però, conversem amb la mestra entusiasta que ha fet possible cinquanta-cinc anys d’escola, una trajectòria reconeguda amb el Premi Carme Mechó a l’Excel·lència Pedagògica, i que continua formant i transformant centenars de joves.
La Coco de 19 anys era una Coco molt tendra que va decidir venir a un barri nou -el Sarrià nou-, que estava per asfaltar, per crear una escola de dansa. Un barri que es va anar omplint de matrimonis joves, que van començar a tenir fills, i amb qui la seva escola ha anat creixent.
De tot Barcelona, com és que va escollir Sarrià?
Buscava un barri allunyat d’on jo estudiava, perquè em feia vergonya explicar als meus mestres que volia muntar una escola. Aleshores encara no tenia ni la majoria d’edat, que als anys setanta s’assolia a 21 anys, i sentia una vergonya tan gran de pensar que tot plegat era un acte de supèrbia, que vaig decidir venir cap aquí.
D’on li prové la inquietud per ensenyar?
La llavor per ensenyar es porta a dins. No saps per què, però tens l’impuls d’ensenyar a altres persones el que saps, encara que sigui poqueta cosa. I jo amb deu anys, ja donava classe.
A les seves amigues?
A la meva cosina, bàsicament, que la tenia maltractada (riu). Després, a la gent del meu grup d’estiu, a les veïnes, a les amigues del col·legi… jo donava classe a tothom que es deixés i cobrava 50 pessetes l’hora.
Sempre va tenir clar que es volia dedicar a la pedagogia en lloc de la interpretació?
Ser ballarina no m’acabava de fer feliç perquè sempre he tingut un sentit molt crític i molt creatiu que em portava a voler experimentar altres coses. Quan estava a la companyia pensava: necessito fer el mateix que veig a les pel·lícules, i a les pel·lícules no ballen així.
Un neguit que ha pogut satisfer amb la docència.
Sí! I també amb el muntatge d’espectacles, que és una altra cosa que vaig tenir molt clara des de petita. Recordo gaudir molt amb una amiga que tenia una gran casa a Mataró, amb finestres fondes i cortines llargues, que fèiem servir d’escenari.
I de tot això, l’any 1971, en va néixer una escola. Amb quants alumnes va començar?
Amb set. I vam acabar el curs que eren 30. L’any següent 60 i, al cap de tres anys, 300. Va ser un creixement exponencial.
L’alumnat era sarrianenc?
Sí, en un primer moment van ser els veïns que em rodejaven i ara tinc alumnat de tot arreu, fins i tot de fora del país. L’escola va funcionar pel boca-orella i ara em sento amb deute amb totes les persones que m’han confiat primer la seva formació, després la dels seus fills, i ara la dels seus nets.
Quin paper creu que tenen les escoles d’art dins d’un barri?
Són necessàries. Són un punt de trobada, però no conflictiu. Un espai per ser millor cada vegada, per pujar graons a l’escala personal. Les escoles de dansa fan feliç la gent: l’alumnat arriba d’una manera i marxa d’una altra.
Diria que són un element de cohesió social?
Sens dubte. Són un nucli aglutinador de persones amb inquietuds semblants i amb ganes d’aprendre i descobrir. Quan ensenyem dansa, també ensenyem història i cultura. I això socialment té molt valor.
Quan jo vaig començar, pràcticament era l’única escola a Barcelona de la meva especialitat, el jazz americà, i ara n’hi ha una a cada barri. Tots els infants tenen ocasió de fer dansa si els seus pares tenen ganes d’acompanyar-los.
“Quan ensenyem dansa, també transmetem història i cultura”
Què és el més important en l’acompanyament d’un infant que vol començar a ballar?
Primer, observar-lo i escoltar-lo, i veure si és patós o si té qualitat de moviment. Si són patosos, ballant ho deixaran de ser, i si ja de petits són molt virtuosos, potser podran fer carrera en un futur.
Aleshores, l’escola.
Exacte. És molt important que els pares no apuntin l’infant a qualsevol lloc, perquè estan assentant unes bases que poden ser molt erràtiques. Cal saber el currículum de la direcció, del professorat, quina experiència tenen en escena, quins valors transmeten, com es comporta una companyia…
Si parlem de dansa amateur, per què és tan important el concepte de companyia?
Una companyia vol dir que tots anem alhora cap a un objectiu comú i que no lluitem entre nosaltres. Per fer això cal humilitat, i a l’escola ensenyem a través de la disciplina a no creure’s superior a ningú, encara que tinguis un poder econòmic molt alt.
“Ensenyem a través de la disciplina a no creure’s superior a ningú, encara que tinguis un poder econòmic molt alt”
Creu que els aprenentatges adquirits a l’escola tenen continuïtat en el món professional, fora de l’àmbit escènic?
Sí, en qualsevol professió. Tinc alumnes que han fet uns carrerons importants i ocupen llocs de responsabilitat en la societat catalana, que, quan han de parlar en públic, em diuen: “No saps com de bé em van anar els festivals, perquè ara sé com mirar, com caminar, com col·locar la veu…”.
Diria que els seus alumnes es caracteritzen d’alguna manera per ser del barri o acaben sent d’una manera per ser de l’escola?
Jo els reconec; els reconec perquè tots tenen una alineació corporal i una manera de caminar particular. I ells a mi, gràcies a Déu, també! Els meus primers alumnes són els avis i les àvies que ara estan poblant els carrers de Sarrià i, malgrat que es vagin fent grans, encara puc reconèixer el seu pas per l’escola.
Al llarg dels 55 anys d’escola, ha creat algun espectacle expressament per al barri?
No. Nosaltres podríem fer qualsevol espectacle que ens demanessin des de l’Ajuntament de Sarrià, però no ha passat mai. Mai m’han vingut a dir si els podria muntar una cavalcada de Reis per Major de Sarrià; ho hagués fet encantada i els meus alumnes també. Però mai.
No?
A vegades he anat a parlar amb el regidor de cultura per oferir coses, però no m’han acceptat cap proposta. Estic una mica frustrada en aquest aspecte, penso que ja no puc fer res més. Si em venen a buscar, jo diré que sí de bon grat.
Aprofitant la seva experiència com a coreògrafa i directora d’espectacles, si Sarrià fos un musical, de què tractaria?
Jo faria, per exemple, la vida de la plaça Artós. La plaça Artós, que és el límit entre el vell Sarrià i el nou Sarrià. Què els passa, als veïns, als establiments de bars que hi ha ara, les botigues… Seria una mica com un musical que es diu In The Heights.
El temps passa i la vida canvia. Quins obstacles o oportunitats detecta avui dia en els joves que venen al barri per formar-se a l’escola?
D’entrada, no crec que puguin venir pel preu de l’habitatge. L’escola està envoltada de pisos i cap és d’estudiants. Aleshores, els estudiants que freqüenten l’escola, al màxim a què poden accedir és a compartir habitacions a les Corts. Molts han de renunciar a venir a fer la carrera professional a l’escola per la falta d’habitatge.
I els que ho aconsegueixen?
Porten la seva carmanyola i hi passen moltíssimes hores. N’hi ha uns quants que combinen la formació amb feines nocturnes. Recentment, hem habilitat una zona perquè puguin escalfar-se el menjar i descansar entre classes, ja que alguns s’hi estan fins que no van a treballar a la nit.
La cara bona és…
Que els musicals donen feina, i molta feina! Se n’estan produint molts i s’està contractant actors de musical fins i tot abans que acabin les carreres.
“Si saps què vols, no deixis mai de perseguir-ho”
En aquest context esperançador, creu que Sarrià pot ser clau en la captació de futurs talents?
Podria, però també t’he de dir que la gent del barri no acostuma a dedicar-se professionalment al món de l’espectacle. A les famílies encara els costa aprovar-ho. Diuen que sí, però a més d’una altra carrera… I això no funciona, perquè no acabes fent ni una cosa ni l’altra.
Un missatge per a tots i totes aquelles que somien a ser ballarines i actrius professionals?
El 99 % dels alumnes graduats a l’escola, els que arriben a fer postgraus, tots viuen de l’espectacle. Tots ho han aconseguit. Jo als meus estudiants els dic: si saps el que vols, no deixis mai de perseguir-ho, escull el que vulguis i lluita per a això.
