Opinió
Joel Carrasco
Fa temps que l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de servir a la ciutadania per només engrandir els deliris d’una alcaldessa que li ha quedat gran la cadira. Qualsevol demòcrata amb dos ulls a la cara veu que Barcelona està cada cop més sumida en una degradació sense aturador i també que a Ada Colau se li ha escapat tot de les mans. Volia assaltar l’Olimp, aturar desnonaments i fer de Barcelona una capital europea, però ha acabat amagada a Sant Jaume amb els carrers pintats com un parxís. Les úniques certeses que tenim son els valors que mai redimim, i ella els ha perdut tots.
Colau és una feixuga conspiració per la tristesa, per la impotència, pel tercermundisme urbanístic, per la misèria als carrers. Ella n’és conscient de tot, per això s’estalvia visites a barris on sap del cert que en sortiria escaldada, com Sant Gervasi o Sarrià. Està espantada, molt espantada, només cal escoltar el seu pregó per la Festa de la Mercè; atrinxerada dels xiulets, de les crítiques i de qualsevol barceloní seriós. Blindar la plaça Sant Jaume va ser la darrera metàfora per descriure la degradació de la ciutat, com no l’ha entès i com ha rebaixat cada una de les seves expectatives.
Un polític que té por de la ciutadania, que a cada barri on va és rebut a cop de xiulet, és carnassa per la paperera de la història. Tot i el que digui el tinent d’Alcaldia, Jordi Martí, la plaça va ser tancada per vetar l’escarni previsible que rebria l’alcaldessa. No suporta la crítica; ja va marxar de Twitter i ara ha fet selecció d’aquells qui poden passar a escoltar-la. Però arraconar-se i blindar-se mai és una solució, perquè encara que els ciutadans l’hagin votat dos cops, no són beneits. Van sentir el crit de la indecència personificada en batlessa, amagada i sectària, i van omplir de soroll els carrers adjacents a l’Ajuntament. Potser Colau des de dins de l’edifici no va sentir res, però dins seu van ressonar tots els ecos del desvergonyiment.
Colau comença a caure perquè totes les ximpleries tenen un fi. Vam permetre un segon mandat, però un tercer és un acudit. Cada veïnat va despertant contra el pitjor que li ha passat a Barcelona en anys. I Colau cau sola, lluny de la gent, com al pregó i amb l’enorme pes del temps que li queda de mandat, a contracor de tothom. Un dolor completament innecessari.
Joel Carrasco és periodista
