articles: L’art d’observar
Pau Farràs Ribas
L’observació, entesa en l’accepció de mirar amb atenció continuada, és clau en molts oficis: disseny, etologia, literatura, recerca… Però sempre que parlem d’observar estem realment observant? Hi ha feines que comporten haver de comprovar que es compleixen uns criteris; o registrar, enumerar i seqüenciar un seguit d’esdeveniments; o identificar quines condicions es donen simultàniament a unes altres; o registrar les respostes que es produeixen davant d’un estímul determinat. Tot això és observació?
D’acord, d’acord… potser només es tracta d’una qüestió de definició i podem dotar la paraula observar de significats diferents. Voldria parar atenció, però, en una particularitat. En situacions com les esmentades, la persona que observa queda al marge d’allò observat o, si més no, es col·loca a una certa distància. Aquest tipus d’observació correspondria a una manera de veure la realitat com a externa a qui observa, una realitat sostinguda per una xarxa de lleis causals regulars que es presten a ser descobertes. Galileo Galilei o Isaac Newton, en aquest sentit, van ser dos grans observadors als quals devem bona part del nostre saber.
Però què passa quan introduïm la persona que observa dins la realitat observada? Això és el que van fer Freud i Einstein: el primer amb la introducció del concepte d’inconscient i el segon amb el de relativitat. Generalitzant, podríem dir que hi ha dues grans maneres d’observar, una en què qui observa queda al marge del pla d’observació i una altra en què qui observa en queda dins.
Tornem al títol: “Com es fa això d’observar?” En el primer cas és a partir d’accions cognitives com ara comparar, registrar, comprovar, mesurar, etc. En el segon cas cal començar per fer silenci i prestar atenció. Seria com parar una màquina, posar-la en repòs per tornar-la a engegar. Amb aquest reinicialitzar-la, d’una banda posem totes les habilitats perceptives al cent per cent i, d’una altra banda, posem tots els judicis en blanc. A partir d’aquí, prestarem atenció a tot allò que ens arribi a través dels sentits, considerant tant el que passa a l’entorn, com el que s’esdevé dins nostre: les emocions, les sensacions de benestar o de tensió, els sobresalts, els avorriments.
En les professions on la tasca passa per la relació amb els altres —com la de mestre, comercial, educador social, metge, agent d’atenció al públic— aquest tipus d’observació és essencial, perquè sovint és la que ens donarà la clau per entendre què s’esdevé en una situació que se’ns fa hostil o no acabem de comprendre i ens permetrà d’arribar millor als altres. Probablement com més en contacte amb nosaltres mateixos siguem capaços d’estar, més ens podrem apropar a la comprensió de relacions o de comportaments que ens semblaven infranquejables. Com diu Anna Lisa Amodeo al llibre L’apprendista osservatore (FrancoAngeli, Milà, 2003), les reaccions emocionals, els comportaments conscients o inconscients o les interaccions no són elements a neutralitzar, sinó que són els instruments principals de coneixement de fenòmens difícils de conèixer.
Pau Farràs Ribas és consultora de “Nodre, diàleg i desenvolupament organitzacional”, www.nodre.com
