Semblances
Manuel Castellet
De Conxita Badia —que és el nom amb què ella s’identificava— l’escriptor i poeta Joan Alavedra en va escriure poc després que ella morís: «Primeríssima liderista en els nostres concerts, ha donat a conèixer les millors cançons dels compositors que ja eren formats quan ella va aparèixer i […] les dels més joves que han anat sortint. A més, s’ha revelat com la més exímia intèrpret dels clàssics italians, dels romàntics alemanys, dels antics compositors francesos i espanyols, i ha estat insubstituïble en els grans Oratoris i les obres de Händel, Mozart, Haydn, Beethoven, Bach, Schubert…». Si hi afegim que els seus tres grans mestres foren Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla, i que treballà sovint amb Robert Gerhard, podem assegurar que fou una de les sopranos més destacades dels dos primers dos terços del segle xx.
Nascuda a Barcelona el 14 de novembre de 1897 al carrer del Bruc, filla d’una llevadora, Conxita Millàs, i d’un imatger religiós, Jaume Badia, que ja tenien tres fills adolescents, als vuit anys entrà a l’Acadèmia Granados-Marshall, al carrer de Saragossa, on el propi Enric Granados li va fer estudiar piano i cant. Amb només onze anys, va fer els seus primers concerts, i als setze, la seva interpretació de Cançó de Solveig, de Grieg encisà l’Associació Wagnerina de Barcelona, que, amb motiu del centenari del naixement de Wagner, li proposà el paper de Noia Flor a l’estrena al Palau de la Música, l’any 1913, del Parsifal, en versió concert.
Inicià llavors un període d’intensa col·laboració amb els artistes contemporanis més importants, alguns dels quals compondrien obres perquè ella les cantés. En una actuació a París, la va sentir per primer cop Manuel de Falla, que escriuria: «Cuantos hemos tenido la fortuna de oírle interpretar sus propias obras, guardaremos siempre el recuerdo de la fuerte impresión de arte que experimentamos.» Més de vint anys després, els uniria una forta amistat a Argentina.
La mort de Granados l’any 1916, en l’enfonsament del transbordador Sussex al Canal de la Mànega, torpedinat per un submarí alemany, trasbalsà Conxita, però cantà en tots els homenatges que es van fer al compositor, a Espanya i a França. Va seguir estudiant al Conservatori del Liceu i el gener de 1918 estrenà al Palau de la Música L’infantament meravellós de Scharharazada, que Robert Gerhard havia compost i li havia dedicat. Esdevigué, durant els anys vint i principis dels trenta, col·laboradora inseparable de Robert Gerhard i de Pau Casals, el seu segon gran mestre, que marcaria la maduresa de la carrera artística de Conxita Badia; amb ell i la Orquestra Pau Casals, va cantar com a solista en més de trenta concerts.
Casals, Gerhard i Badia foren la punta de llança de la música catalana reconeguda mundialment, que rebé el suport inestimable de Ventura Gassol, aleshores conseller de Cultura de la Generalitat. I Conxita Badia a tot arreu, ja fos a Barcelona, davant d’Arnold Schönberg, o a Viena, dirigida per Anton Weber, captivava els compositors i el públic. L’empenta de Gerhard i l’estímul de Gassol van dur a Barcelona, l’abril de 1936, el XIV Festival Internacional de la Societat Internacional de Música Contemporània. Catalunya estava en la línia avantguardista de la nova música, amb Conxita Badia com a primera soprano.
Casada l’any 1919 amb Ricard Agustí, que sovint l’acompanyava en els seus viatges, quan la negror va caure sobre Catalunya el juliol de 1936 el matrimoni tenia tres filles: Concepció, Mariona i Carme. El marit era al Brasil per una oferta de feina i ella assajava amb Pau Casals la Novena Simfonia de Beethoven, que havien d’estrenar l’endemà, 18 de juliol, en l’acte inaugural de l’Olimpíada Popular, que s’havia de celebrar a Barcelona. Ventura Gassol es va exiliar la tardor de 1936; Conxita Badia, amb les tres filles, l’hivern de 1937; Pau Casals i Robert Gerhard, l’hivern de 1939. L’art i la intel·ligència es volien destruïts.
Conxita va viure un any llarg d’una intensa activitat artística a París, Londres, Cambridge, Brussel·les, Malines, Amsterdam, Ginebra… Però una nova negror queia sobre Europa i el marit era al Brasil. Mare, filles i maletes van marxar cap a Amèrica, i el 8 de juny de 1938 l’artista ja actuava al Teatre Municipal de Sao Paulo. Un any després, el seu marit entrà a treballar a la Compañía Hispano Argentina de Electricidad i tota la família es desplaçà a Buenos Aires, on Badia coincidí amb Manuel de Falla, el seu tercer gran mestre. Set anys d’amistat i de música d’un Falla amb problemes de salut i una Badia en la plenitud de les seves facultats artístiques, fins que la feina del marit, l’edat de les filles i el desig de la Conxita motivaren el definitiu trasllat a Catalunya. Un final d’exili trepidant: a Córdoba s’acomiadà de Falla, que morí pocs dies després, el 14 de novembre, actuà per darrera vegada a Buenos Aires el dia 17 i arribà a Barcelona el 8 de desembre.
L’escassa intel·lectualitat catalana que quedava al país la rebé i l’acollí. La família, al cap d’un temps, s’instal·là al 1r 1a del número 30 del Passeig de Sant Gervasi, per on passaren tots els músics, cantants, artistes i escriptors que, de mica en mica, anaven retornant a Catalunya. Al llarg de la dècada dels cinquanta, Badia donà concerts a Barcelona i a Madrid, en teatres, ateneus i salons de les famílies més benestants, i quan no podia cantar, tocava el piano amb excel·lència. Nomenada, l’any 1952, catedràtica de cant del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, trobà en l’ensenyament una manera diferent, però igualment gratificant, de poder transmetre la música que ella duia a dins. Un estol de sopranos, deixebles a les quals obrí les portes de casa, Montserrat Caballé entre elles.
El seu marit morí, les filles es casaren i apareixeren els nets, i Conxita Badia fou guardonada amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, amb la Medalla de Plata de la Diputació de Barcelona, amb la Gran Cruz de Isabel la Católica, l’Encomienda de Alfonso X el Sabio i el Lazo de Damas al Mérito Civil del Govern espanyol. Ens deixà a Barcelona el 2 de maig de 1975.
