M. Antònia Font Fernández
De vegades, sembla que un conjunt de casualitats es confabulin per mostrar-nos el camí personal o professional que hem de seguir. És el cas de Consol Oltra, la veïna que entrevistem aquest mes. Els elements que la van guiar són Vic, Sitges, un quadre remot i una artista desconeguda. I alguns contactes que curiosament també són de Sant Gervasi.
Resumiu-nos la vostra trajectòria acadèmica i professional. Per formació sóc mestra d’Història, però la meva trajectòria ha anat variant. Vaig exercir a una escola (1980-1985) fins que vaig tenir els fills. Vaig estudiar a la Massana, i vaig fer classes d’Història de l’Art a l’acadèmia d’artistes. I en reincorporar-me al món laboral, ho vaig fer a la Fundació La Caixa (1998). Allà hi havia l’Obra Social, on s’organitzaven cursos de pintura per a gent gran. No era un curs convencional, sinó que es pretenia donar-los les eines perquè poguessin pintar directament a l’oli. El que volia La Caixa, de fet, era formar una xarxa d’esplais, i el resultat va ser un èxit. Aleshores, la meva funció era preparar els voluntaris d’aquesta xarxa, i vam anar a molts llocs, com ara Caja Madrid.
Una xarxa d’esplais, pintura… I com arribeu fins a l’obra de Lluïsa Vidal?Justament, la temporada 2001-2002 La Caixa va presentar una exposició itinerant de Lluïsa Vidal, que va arribar a Granollers i a Vic però no va passar per Barcelona. Em van recomanar encaridament que hi anés, ja que es tractava d’una pintora del Modernisme català. Però no me’n van saber dir el nom! I a Vic va començar la història, perquè vaig entrar d’una manera i vaig sortir d’una altra: com podia ser que no es conegués una artista que pintava d’aquella manera?
Aquella exposició va marcar un abans i un després, doncs.
I tant! Vaig comprar el catàleg de l’exposició, i fullejant-lo a la mateixa biblioteca de la sala vaig veure un quadre que sabia del cert que coneixia, però no el podia ubicar. A l’exposició no hi era, però, i em van dir que només l’havien deixat per a l’exposició inaugural a Granollers.
Tenia la certesa que coneixia aquell quadre misteriós.
Va ser baixant amb el cotxe que vaig recordar que l’havia vist de petita a Sitges, a casa d’una veïna nostra. És clar, de nena ni sabia qui era Lluïsa Vidal, i a més havien passat molts anys. Però era la Maternitat, i potser el que em va cridar l’atenció era la sensibilitat de l’escena. A partir d’aquí, la meva recerca va ser constant. Em vaig voler posar en contacte amb la comissària de l’exposició, una noia americana que vivia a Barcelona però em va ser impossible. A més, al catàleg, entre els agraïments, hi figurava la família Vidal Canadell.
A la guia telefònica de Barcelona només hi havia una persona amb aquests cognoms, i hi vaig trucar: s’hi va posar una senyora gran, amb qui després ens vam fer amigues (ara ja és morta), i que vivia a l’Edifici d’Autopistes de la plaça de Gal·la Placídia. Em va remetre al nebot, i amb ell i la seva dona, ara íntims amics meus, se’m van obrir totes les portes.
I què vau poder descobrir?
Vaig poder llegir les cartes i quaderns que s’havien escrit les germanes, les cartes del pare a la mare quan ell anava a Madrid amb la filla… D’altra banda, vaig buidar tots els números de la revista Feminal i La Ilustración Artística, ja que Lluïsa Vidal els havia il·lustrat. Allà va ser, per cert, on vaig conèixer el doctor Francesc Fontbona, que viu al barri. És un home que sap molt de tot: em va ajudar moltíssim i també va prologar el llibre que va resultar de la meva recerca, Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista (Salvatella, 2013).
Però Marcy Rudo ja n’havia escrit una biografia novel·lada, Lluïsa Vidal, filla del Modernisme (La Campana, 1996)…
Darrerament s’ha escrit que Lluïsa Vidal va ser “descoberta” per Marcy Rudo, però vull que es conegui que hi ha precedents anteriors: del 1975, hi ha l’exposició i catàleg Sis pintores catalanes, comissariada per Albert Estrada Vilarrasa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Del 1985, hi ha l’aportació de Francesc Fontbona i Francesc Miralles al volum VII de la Història de l’Art Català, «Del Modernisme al Noucentisme». I del 1989, a la Miscel·lània penedesenca, hi ha un treball d’Isabel Coll titulat «Algunes notícies sobre Lluïsa Vidal i Puig, pintora del segle XIX (1876-1918)».
S’ha dit que la primera exposició de Vidal va ser als Quatre Gats?
Tant de bo fos així, però és impossible. El 1898, quan la Lluïsa inicia la trajectòria professional, depenia tant del pare que és impensable que exposés allà: a les cartes, el pare tracta Ramon Casas i Santiago Rusiñol de filisteus, de persones que es regeixen per modes i no per emocions… Els deixa molt malparats. Per les cartes que es conserven del canonge Jaume Collell, no s’esmenta aquesta exposició però si la de la Sala Parés i d’altres del mateix any. Imagina’t si arriba a exposar als Quatre Gats! Fins i tot costa d’entendre que el pare, tan patriarca, deixés marxar sola a Lluïsa a París, el 1901.
Centrem-nos ara en els quadres. A part de la Maternitat, hi ha cap pintura de
Lluïsa Vidal que us agradi especialment?
M’agraden totes! Bé, potser puc esmentar el Marcelet malalt, que recrea un moment banal però ple d’intimitat i sentiment: el nen està malalt i té la mirada perduda, i la mare li agafa la mà. O La nena del gatet negre, amb l’espai al fons… Aquest quadre, que és de 1903, marca un punt d’inflexió a la seva obra: té una atmosfera especial. Ara, també són fantàstics els retrats, els dibuixos… I una altra cosa: tots els blancs dels vestits estan mevarellosament tractats, amb mil matisos.
Fins al 15 de gener, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acull l’exposició «Lluïsa Vidal. Pintora del Modernisme». A dia d’avui, quin balanç en fa?
El meu projecte inicial era més ampli, però vam haver de retallar. La primera part de l’exposició inclou els dibuixos, tant els esbossos com els acabats i que mai va deixar de presentar a les exposicions; després, hi ha una mostra de l’obra de París; les pintures d’intimitat (Mestresses de casa és un quadre que dóna una imatge moderna de la dona, ple d’optimisme i dinamisme). Segueix amb els retrats i acaba amb les il·lustracions. Crec que a la Lluïsa ja no l’hem de posar enlloc, sinó que ja hi és. El que passa és que Casas i Rusiñol van fixar un cànon molt potent, que fins i tot ha eclipsat altres homes pintors. Per sort, ara es fa una revisió global del Modernisme. I Lluïsa Vidal és una més.
Per acabar, voldria que ens parlés la veïna de Sant Gervasi.
Vaig néixer aquí al costat i des del 1994 visc en aquest pis (sempre, doncs, al carrer de Sant Hermenegild). M’encanta aquesta zona antigament menestral i que ara anomenen El Farró; i el Putxet, la Tamarita, el Galvany… La llàstima, una autèntica llàstima, és la quantitat de torretes que han deixat caure. La darrera va ser el 2006, al carrer de Ríos Rosas, amb una planta noble romàntica i un jardí que donava al carrer de Manuel Angelon i del qual Mercè Rodoreda parla en alguna novel·la. Total per fer-hi pisos horrorosos. Ja sé que hi ha hagut millores, però a mi em sap més greu que desaparegui patrimoni; crec que ara aquella casa no s’hauria enderrocat tan alegrement.
Un altre aspecte absolutament negatiu és l’estat del carrer Balmes entre la plaça Molina i la Ronda del General Mitre. Per què han arreglat tot el carrer excepte el nostre tros? Entre les motos i els contenidors, no s’hi pot passejar.
I parlant de passejades, a Barcelona hi ha un passatge dedicat des del 1997 a Lluïsa Vidal. És al barri del Camp de l’Arpa, que servidora va visitar durant el pont de Tots Sants, poc abans de conèixer Consol Oltra. És a prop de l’Hospital de Sant Pau, que també és modernista. La vida sovint és plena de casualitats: potser algun dia ensopegarem amb aquest passatge, que aleshores ens va passar per alt. Igual que Lluïsa Vidal en vida.
