Gent del Barri
Juanjo Compairé
Daniel Ligorio és un sarrianenc d’adopció que estima, però, la nostra vila. Apassionat de la música, va començar amb un repertori en general romàntic (especialment pels grans autors espanyols com ara Falla, Turina i sobretot Granados), però que ha anat eixamplant incloent autors impressionistes com Debussy, russos, nord-americans com Gershwin, etc. Al seu estudi del carrer Riu de l’Or el veiem i el sentim tocar hores i hores, tant sol com acompanyat, en grups de cambra o bé en trios. Ha arribat a tocar a tot el món, des de la Xina a les Amèriques. Un sarrianenc, doncs, universal.
Ens rep a l’estudi, amb el piano obert, que és com un personatge més de l’entrevista.
Tu vas néixer a Martorell. Com va ser la teva arribada a Sarrià?
De Martorell, als 7 anys vaig anar a Cerdanyola, on vaig fer els meus estudis. Després vaig anar a estudiar quatre anys a Londres. I el 2001 vaig venir aquí, al carrer Riu de l’Or de Sarrià.
Ha canviat molt el barri aquests 18 anys?
No, no tinc la sensació que hagi canviat molt. Ara hi ha més carrers per a vianants, cosa que m’agrada molt. Sarrià és com un petit poblet dins de Barcelona, com un petit oasi dins de la ciutat. Em sembla fantàstic. I més en una ciutat com a Barcelona que és molt bonica. Sarrià té aquest encant.
Tu com a pare ho has aprofitat molt, perquè has pogut acompanyar els teus fills a l’escola…
Sí, a l’escola Orlandai, de la qual estem molt contents. La meva filla petita ara està fent 6è, el darrer any. Per tant, ara deixarem de ser pares orlandins. Nosaltres tenim sempre una ruta a l’escola, de la qual gairebé el 80 % és per carrers per a vianants. Els meus fills hi van sols des de 5è de primària.
Com va ser que vas descobrir la teva afició al piano?
El meu professor de música, quan jo anava al que ara seria P3, ja va detectar que afinava molt bé, que tenia molt ritme, moltes ganes de cantar. Els va suggerir a la meva família que m’apuntessin a música quan jo tingués 6 o 7 anys. La meva mare li va fer cas. M’hauria pogut apuntar a informàtica o a judo, però em va apuntar a música. I de seguida es van ajuntar dos elements: una facilitat motriu i alhora de comprensió del que és el llenguatge musical i, per part meva, moltes ganes d’estudiar. Jo em posava a estudiar música i no em cansava: em posava a estudiar piano i em passava estones llargues sense cansar-me. Aquests dos elements són molt importants.
La feina de preparar concerts és molt solitària?
Sí, totalment. Jo, a part de fer concerts sol, també faig concerts en trio. Però tot i així, l’acte de sortir a un escenari a fer un concert sol implica molts moments de solitud. Des que el prepares – que són moltíssimes hores i molts dies de preparació – fins al moment de sortir, que estàs sol. La gent paga uns diners per assistir a un espectacle i l’espectacle ets tu, amb les teves idees i amb el teu treball. És clar, això és una responsabilitat important. Però la realitat és que després, quan comences a tocar, ets sents acompanyat. Hi ha com una mena de “casament” entre el músic i el públic, una mena de companyia que és una de les coses maques del meu ofici.
“La feina de preparar concerts és molt solitària, però quan comences a tocar, et sents acompanyat”
En una declaració deies que en un concert, a part de fer-ho bé, has d’agradar al públic.
Bé, són dues coses que van molt lligades. Al final, tu captes l’atenció del públic si el que has preparat t’ho creus de veritat i té un interès. Quan prepares un concert, a part de les notes escrites, crees una interpretació, una estructura global de com aniran les peces i com anirà el concert sencer. Si això ho prepares molt bé, si ho vius i t’ho creus, connectes amb el públic. I aquesta connexió fa que el públic quedi atrapat i en gaudeixi.
Un concert és com una història que estàs explicant…
És clar. Jo sempre els dic als meus alumnes que la música és un llenguatge abstracte basat en tensions i distensions, harmòniques o no. I és un llenguatge universal: tu pots anar al Japó, a l’Àfrica, i connectes amb la gent. Com? Amb un canal auditiu, el so. Recordo que he anat a llocs on no m’he pogut comunicar ni en anglès i on l’únic moment que he tingut de comunicació ha sigut quan m’he assegut a la banqueta del piano i he començat a tocar. I pensava: “Ara ens entendrem, el públic i jo”.
Tu notes la diferència? El públic de Barcelona, per exemple, té característiques pròpies?
Crec que hi ha “tarannàs” de públic, segur. El públic de Barcelona és molt agraït, molt obert, mediterrani, entregat… Hi ha públics molt respectuosos, poc efusius i que esperen que surtis a tocar i llavors, sí, et diuen meravelles. Però a l’hora de reaccionar amb aplaudiments o el que sigui, hi ha públics més parats, d’altres més extravertits. Quan ho comento amb el trio en què toco, que ja coneixem diferents sales de concerts, sabem abans si el públic serà més discret o més explosiu.
“Hi ha “tarannàs” de públic”
Tu has dit: “interpretar és fusionar la fotografia de l’autor i del músic”…
Sí, quan toco sempre intento crear imatges.
Això lliga amb el fet que tu has col·laborat amb el cinema. Has fet d’actor i has compost música per a una pel·lícula.
Sí, lliga d’una manera molt curiosa. Vaig compondre la música per al documental de Tries de Bes, La gran mentida. I després amb el Ventura Pons i Pere Portabella vaig fer d’actor, una feina anecdòtica, però tota una experiència. T’adones que, al cinema, l’activitat més important que fa un actor és esperar! (riu). Per rodar un escena de mitja hora -que al cine són 30 segons- vaig estar esperant 10 hores, per qüestions tècniques.
Parlàvem de la sintonia amb el públic. Però quan toques en trio també hi ha un diàleg entre els artistes i entre els instruments.
Aquesta és una de les coses més fascinants que passa al món de la música. Imagina que poguéssim fer un quadre entre tres pintors, en temps real, a la vegada. Un començant per un cantó, un altre per un altre. Estan dibuixant una cosa que veuen com està quedant. És quelcom físic. O construir una casa entre molta gent. La diferència amb la música és que estàs construint una cosa que no es veu, una cosa sonora que no pots agafar ni tocar. L’interessant és que són tres cervells que estan pensant de la mateixa manera, amb un ritme comú i amb unes idees que es complementen unes amb les altres, sense trepitjar-se. És un exercici interessant d’escoltar, de creativitat, de preplantejament del que faràs -és a dir, d’estratègia- i, al moment de tocar, de respecte dels uns amb els altres. És com un una barreja de dansa i arquitectura, però a nivell sonor.
“Tocar en grup és com una barreja de dansa i arquitectura, però a nivell sonor”
Quan fas de professor, també tens aquesta sintonia amb l’alumne?
Jo estic al Conservatori del Liceu i fer de professor és de les coses amb què aprenc més. Jo crec que he après més a nivell interpretatiu fent de professor que estudiant a casa. Aprens conceptes, sobretot a partir de la reacció de l’alumne a coses que tu li dius. Hi ha diverses tècniques de com fer classe, però al final, el diable sap més per vell que per diable. El que passa és que un aprèn a base d’encert i error. Vas veient quines coses funcionen i quines no. I la reacció que fa l’alumne a mi com a intèrpret m’interessa moltíssim. M’ensenya com acostar-me a segons quins tipus d’obres, de problemes. Tot a còpia d’haver vist com reacciona l’alumne.
“He après més fent de professor que estudiant a casa”
Tu has dedicat un disc a Granados, que vivia a Sant Gervasi. Què opines de com ha quedat la història de la sala Granados?
Bé, jo he tocat davant de la sala. Fa un parell d’anys, coincidint amb el concurs Maria Canals, van posar un piano davant i jo hi vaig tocar. Era un acte reivindicatiu. Ara no sé en quin procés està.
S’ha perdut la possibilitat de tenir una sala allà.
Són coses que passen. Jo em conformo que facin la biblioteca a la plaça de Sarrià. Amb això ja seria feliç. Una bona biblioteca allà seria un gran projecte. Tenim la Biblioteca Clarà, però ens queda lluny. Una Biblioteca a la plaça, davant de l’església, seria fantàstic, en un lloc ideal.
