L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
Estiu de l’any 2007. Berlín. A la Gemäldegalerie. Feia pocs mesos que s’havia mort el meu pare. Vaig entrar a la pinacoteca. Vaig informar-me del contingut de les sales i, com solc fer, vaig seleccionar les etapes i els estils als quals voldria dedicar més atenció; a la resta, només hi faria un cop d’ull. Vaig saltar-me les primeres sales i, quan vaig arribar a la primera que m’havia proposat, vaig aturar-me davant d’un quadre i vaig començar a mirar com feia altres vegades: el conjunt, la composició, la llum, el tractament pictòric, les parts, els detalls, què m’evocava… el rètol: l’autoria, la data, el títol, la tècnica emprada… Recordo, però, que alguna cosa es va rebel·lar dins meu i va dir “no, atura’t, deixa’t anar, passeja, deixa’t impactar i prou, deixa’t temptar, no llegeixis, no interpretis...” I em vaig posar a passejar atenta però sense rumb, sense llegir cap rètol, cap any, cap títol, cap indicació. I, tot d’una, hi va haver un quadre força menut de mida, que em va absorbir, em va xuclar; una força d’imant que se m’arrelava al diafragma, fort, m’hi arrossegava. Era un quadre de Rembrandt. Una pintura fosca de traç esqueixat. Un traç que em feia reviure l’esqueixada arravatadora de la mort, el dolor, el plor, l’abatiment, el trasbals. I vaig saber que el que Rembrandt plasmava al quadre era veritat, era viscut, i em semblava sentir, malgrat la distància en el temps, el seu alè adolorit, el seu sanglot desbordat que es compassava amb el meu. El quadre, on la gamma de colors, el traç de la pinzellada i el que aquesta diu és tot u, plasma un home mort, mal entravessat al llit, i el desconsol de les dues persones que l’acompanyen. No cal dir quines eren les escenes que s’entreteixien i se sobreposaven a les pintades per Rembrandt. La sintonia em va semblar total. Era possible malgrat tanta distància?
Aquest darrer estiu, 2016, gairebé deu anys més tard, vaig visitar l’exposició “diàlegs de la mirada” a la Fundació Suñol (Passeig de Gràcia, 98, de Barcelona). Encara em ressonen, després d’uns mesos, algunes idees del full de mà on es presentava el contingut de la mostra. “(…) mirar implica també entendre i sentir.” “Qualsevol obra d’art ens posa un mirall al davant”. En llegir-les, vaig recordar a l’instant l’experiència viscuda a Berlín anys enrere i com Rembrandt em va fer reconnectar amb la meva experiència vital més íntima. Si sovint davant l’obra d’art m’esforçava per entendre, aquell dia m’havia entregat a sentir i Rembrandt, tot i essent present, em va posar davant de mi mateixa. Però l’art, a més, ens rescata del nostre ensimismament, justament perquè també estem davant de la presència de l’altre. Al segon paràgraf del full de mà, hi diu: “(…) els artistes comuniquen experiències, pensaments i emocions en creacions que revelen la subjectivitat i propicien una mirada recíproca que esdevé un diàleg actiu a tres bandes: l’obra d’art que condensa la mirada de l’artista, l’espectador que s’hi interroga des de la seva individualitat, i la immensitat del món (…).” I més endavant, ja en lletra més menuda, se segueix desenvolupant aquesta idea: “(…) l’art introdueix disrupcions en l’ordre que veiem i serveix per imaginar i ampliar l’experiència del món.” Potser és per això, perquè en part és estranya a nosaltres, que sentim que l’obra d’art ens acompanya i ens reconforta? D’acord, és un mirall, però si no ens interrogués, si no ens apropés al món i a l’altre, ens produiria cap emoció? Per altra banda, si no fos mirall, tindria la capacitat d’interrogar-nos?
Quanta generositat la de l’artista! Potser també quanta soledat. Sabrà mai de la mirada de qui entra en diàleg amb la seva obra? Si mai aneu a la Gemäldegalerie, passegeu-hi i deixeu-vos anar, deixeu-vos seduir. Emocioneu-vos. Gaudiu. Sentiu.
Imatge destacada: Sala d’art medieval de la Gemäldegalerie, de Berlin. Fotografia de Grayffindor, Viquipèdia
