Notícies de Sant Gervasi
Juanjo Compairé
Al Ginjoler del carrer Arimon en ple hivern li han sortit fulles noves. No són vegetals. Són escrits, textos de poetes que la gent ha anat lligant al seu tronc veterà. Ell, amb la saviesa dels seus més de 200 anys, ens obre les seves branques que apunten cap amunt.
Des de fa uns dies el ginjoler ha retrobat una vella amiga, la Isabel Núñez, aquella escriptora que el va defensar. Una placa municipal amb el seu nom acosten la que va escriure La plaza del azufaifo i el seu arbre.
Al sobre, Conxita Santidiran i el ginjoler.
Fotografia de Juanjo Compairé
Una amiga i companya seva, la Conxita Santidrian, ens parla dels seus records de l’autora i de l’arbre. La Conxita viu just al davant i quan obre les finestres de casa seva es troba amb l’arbre que gairebé entra a saludar-la. Recorda quan hi havia una torre, propietat dels Teixidor, al jardí de la qual hi havia el ginjoler. Cada dos anys podaven l’arbre i “li tenien un carinyo boig”. Quan els propietaris van morir, el terreny –després de moltes negociacions, ens explica la Conxita- va passar a mans de l’ajuntament, que hi volia fer habitatges, cosa que significava tallar l’arbre.
De seguida va córrer la veu pel barri i tothom s’hi va posar en contra. La Isabel que, entre altres coses, llavors feia de periodista, es va preocupar molt. Gràcies a ella, mitjançant articles als diaris, i a les recollides de signatures que va fer l’associació de veïns –on llavors ja la Conxita participava- vam aconseguir que l’ajuntament rectifiqués i deixés un tros de jardí per al ginjoler.
En record d’Isabel Núñez
La Conxita recorda vivament la Isabel Núñez i els ensurts que patien quan veien arribar obrers i pensaven que potser venien a tallar l’arbre. Ella des de casa feia de sentinella vigilant que el ginjoler no perillés. Ara, un cop salvat i convertit en símbol de tot el barri de Sant Gervasi-La Bonanova, quan el veu brotar amb tanta força cada primavera, ens diu que és per a ella un missatge de perseverança.
La prova és el munt de gent que va assistir a l’homenatge pòstum a la Isabel Núñez el dissabte 4 de febrer. Va venir també l’alcaldessa Ada Colau i va caldre tallar el carrer per encabir la gentada que recordava amb estimació aquella dona encara jove que vivia molt a prop i per a qui el ginjoler va ser font d’inspiració.
El ginjoler ens porta a imaginar —continua explicant la Conxita— com era el barri fa molts anys. De quan era un poble fet d’horts i torres. Un llogarret de pagesos i gent benestant. De quan es veia córrer la riera de Cassoles. De quan durant la guerra el túnel del tren (que llavors anava descobert en la seva major part) va servir de refugi contra els bombardejos. Només hi havia una fàbrica de colònia, que es deia Icart (ara només en queda la botiga), on ella recorda que “anava a comprar tres pessetes de colònia”. Quan hi havia carros, al carrer Arimon, la gent sortia a la porta a xerrar (tothom es coneixia) i a prendre la fresca. Ara el barri ha canviat molt. Però ella, quan agafa el tren, encara diu allò de “baixo a Barcelona”.
La Conxita també recorda la feina a l’associació de veïns des de fa gairebé trenta anys. Van salvar també Vil·la Florida. Recorda que abans era un centre de formació que en deien “la puericultura”. Quan van plegar i la casa s’anava deteriorant (“es va convertir en un antre”, ens diu), s’ho va quedar l’ajuntament, en l’època de l’alcalde Clos, que també volia fer-hi pisos. Finalment el veïnat va aconseguir un centre cívic i una biblioteca. Allà, la Conxita fa classes de punt, gratuïtes, els dimarts.
El ginjoler la contempla i sembla que aixeca les branques en senyal d’assentiment. El barri és com l’arbre: va canviant, però conserva les seves arrels ben endins de la terra i va acumulant història i coneixement. Saviesa i perseverança, com la de dones com la Conxita.
