11.3 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de novembre de 2022 |
Publicitat

Del reformisme de la por a la barbàrie

"En un món on els poderosos ja no tenen por, les desigualtats creixen", per Joan Cebrian

Publicitat

Opinió

Joan Cebrian

Amb l’auge de la socialdemocràcia a l’Amèrica llatina, el govern del PSOE a l’estat espanyol o la recent sortida de Junts de la Generalitat no és complicat veure constants reivindicacions de la via reformista com a garant de l’estat del benestar. 

Publicitat

Sovint es parla de l’estat del benestar i de com va ser un gran èxit del món occidental. No són poques les vegades en què la socialdemocràcia europea, o aquells que diuen representar-la, manifestenn com a propis els avenços obtinguts durant els anys de benestar. Si bé és cert que durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial es va viure a Europa un auge en els drets de la classe treballadora i en les prestacions socials dels estats, derivades del reformisme, no ho és tant que aquestes fossin conseqüència d’una socialdemocràcia voluntàriament propera als sindicats, ni molt menys d’un suposat triomf del sistema capitalista imperant, sinó més aviat tot el contrari. 

Publicitat

Per tal d’entendre com sorgirien els estats del benestar és necessari comprendre primer el context en el qual es trobava el món a principis del segle passat.  

Després de la mal anomenada guerra civil russa, guerra que de civil en va tenir ben poc ja que fins a 13 potències estrangeres intercediren en contra el bàndol revolucionari, el nou poder bolxevic quedava consolida. D’aquesta manera, el paradigma a escala mundial canviaria radicalment. Diversos grups, partits i sindicats d’arreu del món prendrien com a referent al nou estat socialista i començarien a pensar que les idees que havien originat la revolució també podien ser aplicables als seus propis estats. 

Així, un terror incipient creixia entre la burgesia que començaria a témer al comunisme darrere de cada moviment social tot i que aquest en tingues ben poc d’inspiració bolxevic. 

Diversos esdeveniments varen ser víctimes d’aquesta por. És aquest el cas de la revolució espartaquista que, amb els socialdemòcrates alemanys al capdavant de la repressió, va ser brutalment esclafada quan inclús la mateixa Rosa de Luxemburg (executada i acusada falsament de liderar la revolució) no creia en què aquesta pogués desembocar en una revolució a l’estil soviètic. La segona república Espanyola no va estar, tampoc, exempte de constants sospites que la situaven en l’òrbita comunista fent així (entre altres motius) que mentre Europa s’omplia de dictadures feixistes les potències democràtiques li neguessin sistemàticament qualsevol mena de suport. 

En la lluita contra el comunisme no només hi va estar present la repressió activa sinó que l’arribada de mesures reformistes va jugar, també, un paper crucial. L’anomenat reformisme de la por pretenia demostrar als treballadors que tots aquells drets obtinguts mitjançant violentes revolucions eren també assolibles dins del marc democràtic. Així doncs, en les tres dècades daurades posteriors a la Segona Guerra Mundial els països occidentals gaudiren de millores en la sanitat pública, l’educació i la redistribució del capital acompanyada de creixents drets laborals. Causant d’això era el terror al contagi de les idees que havien creat al veí roig, que alhora propiciava que dins de cada estat els sindicats gaudissin de més força i els governs financessin mesures públiques mitjançant l’augment de la fiscalitat empresarial que permetien l’existència dels estats del benestar. 

Amb l’arribada dels anys setanta es va fer constatable que el bloc socialista amb la unió soviètica al capdavant no tenia pretensió d’expandir ni d’aprofundir en el comunisme, i això, sumat a la, cada cop més eviden, decrepitud de la unió va provocar que aquells que des de 1917 havien estat atemorits a poc a poc ho deixessin d’estar.    

Perduda la por a la revolució i amb uns partits comunistes que hi havien renunciat, les forces del capital es varen disposar a reconquerir tots aquells drets que s’havien obtingut al llarg de les últimes tres dècades i part dels assolits anteriorment. El reformisme ja no era necessari. Margaret Thatcher i Ronald Reagan varen constituir l’avantguarda en el desarmament dels sindicats i partits comunistes que encara conservessin alguna idea subversiva, mentre que amb les reformes laborals i polítiques d’austeritat posteriors a la crisi del 2008 el descens en la qualitat de vida de la classe treballadora es va veure perillosament accelerat.  

Actualment estem vivint les conseqüències dels fets prèviament narrats, les retallades en educació i sanitat són el pa nostre de cada dia, els treballadors que no poden viure del seu sou són cada cop més habituals i la idea d’arribar tenir pensions resulta per a la meva generació poc més que una fantasia. 

En un món on els poderosos ja no tenen por, les desigualtats creixen i amb la caiguda del socialisme realment existent també va caure l’alternativa convertint així el “There is no alternative” de Margaret Thatcher en una realitat que molts ens neguem a acceptar. 

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.