El Racó del Veí
Eduard (@Eduard_Repa)
–Catalans, a primera línia de foc! Catalans, a lluitar!
Crida un home cepat, calb i de veu rauca. Crida al temps que repica un bat d’alumini contra un escut. La rodella també és d’alumini, de fet, és una senyal de trànsit amb una senyera pintada amb esprai. El segueixo de prop, doncs ell i la seva colla, homes més joves però encara més cepats, avancen veloços entre la gent que tapona Ronda de Sant Pere.
“Ahora que hemos visto la violencia, muchos españoles empezamos a entender la causa del pueblo catalán”
Essent capvespre d’un divendres, m’esperava una multitud, però em sorprèn igualment. No hi cap ni un pal de bandera i no veig ni un pèl blanc. Perdo el grup de brètols i m’entretinc xerrant amb qui em topo. Joves vinguts d’arreu de Catalunya, així com molts barcelonins, diferenciables entre ells per llur accent. Enraono manta estona amb un tal Lucas, salmantí, que tot i sentir-se espanyol (porta tres mesos a Barcelona per motius laborals), es solidaritza amb les protestes, perquè i cito textualment: “Ahora que hemos visto la violencia, muchos españoles empezamos a entender la causa del pueblo catalán”. Un sociòleg reciclat a informàtic via màster. La frase em farà reflexionar molt, massa pel moment.
Tiro endavant i la realitat és que les altes flames i els trets de la Unitat d’Intervenció Policial de la Policia Nacional m’esborronen. Estic a meitat de carrer, i cada vegada hi ha més gent. Se’m fa impossible seguir avançant. El fum es propaga per damunt dels nostres caps. No és només fum del tabac, o fum de barricades, sinó fum nociu provinent dels morters de la policia disparant projectils de gas lacrimogen. Fot calor. Em tapo les mucoses amb el meu mocaor faller. Miro el telèfon mòbil. Som tantes connexions alhora que l’accés a Internet resta bloquejat. Incapaç d’avançar fins a primera línia, retrocedeixo, pensant que potser per Fontanella, treure el cap a plaça Urquinaona.
A plaça Catalunya, l’aglomeració no és tanta. Parlo amb un barceloní que m’informa de la situació a través de les xarxes, segueix el Telegram d’Anonymous. Un noi ja barbat, amb un posat tranquil que mira el foc des de la distància. A la plaça, la gent sembla més calmada. Grups de nois i noies jugant a cartes, fumant, cridant proclames. Ens sobrevola l’helicòpter de la Guardia cCvil i s’escolta: “Eta, eta, eta, que caigui l’oreneta”. Em fixo en el vel d’una noia musulmana que avui passa gairebé desapercebut. Està jugant al UNO amb amics.
–Disparen des dels terrats! –s’escolta un esgarrip.
Miro al cap de carrer, i certament, dels terrats dels edificis a cantó de mar, cauen projectils amb una cua de fum. No un ni dos, més d’una dotzena.
–Són projectils amb gas lacrimogen –m’informa el noi barbat, mitjançant Anonymous.
La munió de manifestants menys bel·ligerants, però igual d’enrabiats, s’entrellaça de braços i tira endavant, blocant altre vegada, Ronda de Sant Pere.
No reconec Urquinaona, doncs no és una plaça, sinó asfalt de la resistència
M’endinso per Fontanella, encara més encofurnat, però arribo fins a la mítica Casa de Barrets Mil i des d’allà, albiro la plaça. M’enfilo de manera tortuosa sobre els vorals de les cristalleres de la barreteria i contemplo. No reconec Urquinaona, doncs no és una plaça, sinó asfalt de la resistència. Un mur de flames s’aixeca a Via Laietana. Una pluja de rocs m’espanta i caic. No escolto caure les pedres, sinó una temible ratxa de trets per part de la UIP. Torno a enfilar-me, perquè no tinc prou pebrots com per mirar de més a prop. A cada ràfega de foam, la gent deixa llurs converses polítiques i garla contra les Forces de Seguretat de l’Estat, escridassades pel nom de Forces d’Ocupació.
–Obriu pas! –s’escolta.
La canalla s’esbatega i per un riu d’aire, circulen un grup de persones vestides amb casc blanc i granota fosforescent. Són els Sanitaris per la República, estudiants d’infermeria o medicina autogestionats, per tal de socórrer als revoltats. A aquests en concret, se’ls rep entre aplaudiments, dues noies sòlides com maces i dos nois llargs com sables, carreguen en braços un xicot inconscient. Els perdo de vista entre la gentada, perquè tal com passen, tothom es replega i obtura el cap de carrer.
Sobre els dos taps, el de Ronda de Sant Pere i el de Fontanella, són part d’una tàctica (espontània?) sorprenentment efectiva, cavil·lo, ja que permeten als radicals retirar-se, entre la gentada i tornar a primera línia des d’altra posició. Tanmateix, són un embut que cobreix la rereguarda i invaliden qualsevol maniobra de pinça per part de la policia. Les flames creixen i no veig res de clar. Tinc les espatlles garratibades de por. Caic de la minsa talaia.
Dessuadora negre, casc, ulleres d’esquí i mocador fins al nas. Colzeres, genolleres, motxilles i calcen llançacoets casolans; pals d’escombra.
Al posar peu a terra, una embranzida de fals coratge m’impulsa endavant, vull veure millor. Quan només tinc una pinya de sis caps davant meu, descobreixo els revoltats, per fi podré descriure’ls, penso. Un contenidor s’extingeix en una plana i arrugada taca a cantonada amb Via Laietana, on el Burger King. No tinc temps per més, doncs un esquadró de policies ens apunten i disparen. El jovent recula. Ofegat per un instint de supervivència, fujo com un esperitat. Escolto gemecs i veig alguna pilota de foam rebotar contra les parets. Sento una bufetada al pit i un crit que m’eixorda.
–Però què feu! No fugiu! Endavant! Correu cap endavant!
Qui m’ha colpejat i ha cridat a la massa, és un vailet amb veu de pito tan prim que deu moure’s per nervi. Juntament amb ell, van altres dos i els tres porten la mateixa indumentària. Són els infants de la barricada. Dessuadora negre, casc, ulleres d’esquí i mocador fins al nas. Colzeres, genolleres, motxilles i calcen llançacoets casolans; pals d’escombra.
L’adolescent em mira i diu:
–Tranquil, ahir va ser pitjor.
I sense por, camina endavant. Fa referència a la nit del dijous, la nit en la qual, sectors de la policia en conjuminació amb grups d’ultradreta baixaren de la part noble de Barcelona, a caçar joves catalanistes, una vegada desconvocada la manifestació pacífica (de fet esportiva) que s’havia congregat a Jardinets de Gràcia. I no surto del meu astorament.
–Endavant, fills de puta! –crida l’adolescent.
Dos d’ells s’aposten rere escuts subjectats per altres dos, carreguen coets amb corona de petards, i el xicot que m’ha parlat, encén els dos coets que xiulen frenètics contra la policia. Simultàniament, una pluja de pedres des del flanc oposat els obliga a recular. Els revoltats reforcen la barricada amb tanques, ferros i copes d’arbres, i s’hi col·loquen al darrere amb escuts, pedres i demés.
Perquè la majoria són infants amb suficients coneixements de maniobres proto-militars, després d’hores i hores al Fornite i amb quatre tutorials de Youtube, o això crec, però prou temeraris com per posar-les en pràctica davant dels cossos de seguretat.
I no només això, sinó que els hi estan menjant la torrada. Els joves es mouen entre les barricades i acorralen a la policia amb una agressivitat desaforada. Llancen coets, cristalls, rocs, còctels molotov, així com retornen els projectils de gas lacrimogen, amb mans enguantades i raquetes de tennis. El noi que tinc al darrere em pica i m’entrega una Coca-Cola. Per inèrcia, la passo endavant. Els vailets utilitzen el refresc per extingir els gasos tòxics.
–L’aigua no funciona –em comenta qui me l’ha donat.
A més dels infants campanuts d’adrenalina, albiro un altre tipus de radical. Un de més adust i experimentat
A més dels infants campanuts d’adrenalina, albiro un altre tipus de radical. Un de més adust i experimentat. Se’ls distingeix perquè, així com els primers van protegits fins a les dents, aquests semblen estar ungits per un valor o una inconsciència a prova de bales de foam. Llueixen escuts, bats de beisbol, mocador, pantalons texans i els braços coberts de tatuatges. N’hi ha dos en especial que em criden l’atenció.
El primer, per la seva ferocitat. Armat amb un bumerang, va de banda en banda d’un contenidor en flames, recull uns cartrons i els llença al foc. S’escolten trets, però, així com als ulls del meu voltant, així com als ulls dels infants i als meus propis ulls brilla la por, ell estén els braços en creu i crida a copejar amb una pluja de pedres. L’obeeixen i ell mateix llença el bumerang (una barra de ferro doblegada), amb tanta mala baba que impacta als escuts d’un grup de policies que provaven d’obtenir una posició avantatjosa. Altres agents els protegeixen de la lapidació amb una ratxada.
L’altre particular és un antifeixista, o així ho expressa la simbologia de llur dessuadora. Un paio alt, rapat, amb ulleres de vista, sense proteccions. Es tan prim que un fanal li serveix d’aixopluc del foc policial. Duu un buirac, d’on extreu una bala de ferro, carrega el tirador i tensa. Té una llargada de braços formidable, i el tret surt sense perdre pistonada fins a impactar al casc d’un policia. El paio s’encongeix i canvia d’amagatall, rere una bústia. Repeteix l’operació quatre vegades i no falla cap tret.
A peu de barricada hi ha un altre mena de persona, un del tipus que no lluita, però treballa igual
Tanmateix, a peu de barricada hi ha un altre mena de persona, un del tipus que no lluita, però treballa igual. Picapedrers que rebenten les llombardes i atorguen munició als rebels. La mesura correcte per partir les roques és la d’un puny. Així ho dedueixo de la gesticulació d’un noi que demana més munició.
El gas m’embota la tràquea, els policies disparen amb més virulència, un noi corre direcció a nosaltres. Es capbussa entre els primers que bloquegen el carrer, ensopega i abans de caure a terra, una encaputxada l’agafa. S’aixeca, es treu les ulleres, el casc i la goma. Una cabellera castanya se li desfila fins gairebé sota l’armilla. Observo la noia amb atenció, duu la cara negre de fum, una amiga li treu les proteccions al temps que li col·loca a una altra companya que la substituirà a peu de barricada. No són metàfores, com tampoc al·legories enarborant banderes dins de pintures romàntiques; són de carn i ossos i van armades com poden. Són República. La noia s’aixeca la samarreta i una rodanxa li acarnissa llur ventre nivi. L’armilla no és a prova de bales de foam, però la companya se l’endreça, s’abracen i desapareix entre el fum, mentre la primera s’hidrata.
Un esfereïdor doble tro ens emmudeix i acte seguit, la gent exhala càntics per espolsar-se la por que provoca un cotxe quan explota. Surto enrere amb intenció d’internar-me per Ronda de Sant Pere i agafar un millor angle de la resistència. Passar per davant, que seria el més ràpid, em congela les cames. Dono la volta per El Corte Inglés, arribo a meitat de carrer, encara ple de gom a gom, i no tinc temps per més, en tant, una estampida m’empeny enrere i aquesta vegada, no hi ha rebel que l’aturi. La policia que s’havia quedat sense munició i que per poc perd fins i tot la posició, rep l’ajuda del camió balena. El raig d’aigua a pressió, tant serveix per extingir barricades, com per expulsar radicals i enrabiats.
La gentada m’empeny cap a plaça Catalunya. M’escapoliré per la cantonada de Passeig de Gràcia, penso. La cantonada de la gelateria.
–Mâe puta! –escolto al meu darrere.
Algú m’ha impactat just quan girava. He xocat contra una càmera que subjecta un home i per poc no li cau de les mans. Llueix una armilla taronja i un braçalet de premsa. La gentada ens espitxa i ens escolem entre l’andami d’unes obres. Pugem fins a la cantonada amb carrer Casp. Allí li ofereixo tabac, fumem. Un tal Pedro, càmera d’un mitjà portuguès. Mig parla castellà. Diu que havia sortit del davant, després que una pilota de goma li rebotés a la tíbia.
–Qué, ¿duro? –pregunto adequant la meva sintaxi a llur parla.
–Mucho, mucho duro.
–¿Mucho rebelde?
–Alguno, mucho menino e menina –acompanya amb una mà sota el pit.
És un periodista alt com jo, metre setanta llarg. Xerrem i li demano opinió.
–Mia filha tem ventiun anos, sabes, ela estuda filologia. Ela é a favor dos catalans. Eu comprendo a você ¿sabes?
Xuma la cigarreta, mentre observem la maniobra policial del “carrusel” cerclant plaça Catalunya. Baixen furgons per Passeig de Gràcia. Pedro retorna a la feina, jo plego. La policia atonyina de manera indiscriminada a tothom que camini pels carrers del centre a tan altes hores de la nit, quarts de dotze d’un divendres. Les xarxes parlen d’un aferrissament a plaça Universitat, però perduda la posició d’Urquinaona i impedida l’agrupació de la massa, és qüestió de temps que la policia dispersi la revolta i detingui als més despitats. La batussa ha durat prop de sis hores. Molts manifestants marxen quan jo. Hi ha tractors bloquejant Pau Claris amb la Gran Via de les Corts Catalanes.
Les empremtes de la brega són visibles a les voreres aixecades, als arbres escapçats, als vehicles socarrimats i a les façanes ennegrides.
L’endemà per la tarda, torno a Urquinaona. Les xarxes han informat d’una jornada tranquil·la i he baixat amb la gossa. Hi ha poc manifestant, però no deixen d’arribar-hi de nous, força gent gran. Les empremtes de la brega són visibles a les voreres aixecades, als arbres escapçats, als vehicles socarrimats i a les façanes ennegrides. Recolzat a l’esquelet de la parada de bus, un noi devora un entrepà. La meva gossa que té bon nas, s’hi acosta. El noi li ofereix pernil dolç. Em fixo en llur dessuadora; carbonitzada. Ens saludem amb un cop d’ull. Alt, morè, joveníssim. Porta esgarrinxada la galta.
Acaricia el gos, treu el tabac, li queda poc, li ofereixo una cigarreta. Conversem. Un tal Joan. Ha vingut de la Catalunya Central, i quan parla, barreja català amb castellà, doncs prové de família andalusa. Va baixar amb les Marxes per la Llibertat i s’hostatja d’un amic. No porta documents. Rioler, m’ensenya un blau al braç. Interpreto que li causa més orgull que dolor.
–Ahir va faltar poc per guanyar! –m’explica, a més de detallar-me la resistència. Recorda amb temor, un noi que va caure davant seu d’un tret al coll–. Parecía muerto –em diu.
–Tu no tenies por?
–Per cada pedra que llençava se’m passava una mica.
Defensa la lluita perquè els polítics no volen parlar. Sap que no és una solució definitiva, però no veu altre camí. També m’explica que una vegada va estar a Madrid, m’ho diu amb l’emoció del que ha fet un viatge, i em confessa que allà viuen al futur, que nosaltres vivim estancats als noranta. Segur que això li ha oït a algú altre, perquè ell és nat l’any dos mil.
–Era la teva primera barricada?
Assenteix. La nit sembla tranquil·la i la gossa està cansada, m’acomiado d’ell i m’entorno quan comença l’asseguda en to de pau. Canten els bards. Segueixo la retransmissió gràcies a Betevé. Els radicals esprinten per Pau Claris i s’agrupen a les Rambles. Arters, els rebels aprofiten els bol·lards i les jardineres (mesures de seguretat preses després dels atemptats del 17-A), per llevar una incipient barricada. Amb tot, sense la massa secundant-los, s’acaben dispersant, però no sembla una rendició, més aviat un ci veddiamo tra poco. Twitter curulla d’opinions i penso que sufocada la barricada, la resta de catalans ens revoltem 2.0.
