El Relat
Elsa Corominas
Soc un llibre prohibit. Se m’atribueix que puc desafiar l’autoritat del règim dictatorial i desestabilitzar l’ordre imposat. Continc idees polítiques, reflexions ideològicament alliberadores i molt esperit crític. Visc amb certa culpa, em sento desitjat, molt més que els meus iguals a les llibreries acceptades pel règim, però a la vegada genero problemes, pors i fins i tot la possibilitat de detenció i presó a tots aquells que em volen i que m’aconsegueixen, i encara majors represàlies als qui em porten de fora d’amagat, pel mercat negre, arriscant els seus negocis i amb opció d’acabar a la garjola o els qui tenen opció de viatjar i m’amaguen com poden en retornar per no ser localitzat als controls fronterers. Genero perspicàcia per anar-me a buscar a països amb llibertat de pensament i fer-me creuar la frontera i hi ha homes i dones bons i valents, molt motivats ideològicament, que creen tota una logística i uns circuits clandestins per fer que els ulls àvids de coneixement arribin a les meves sucoses pàgines, arriscant la seva llibertat i també la seva vida, segons com.
M’agafen amb por. També m’obren amb desig. Generalment m’amaguen. Costa tant que arribi a les mans de qui em vol llegir, que quan ho faig em sol folrar discretament la portada amb paper de diari o similar perquè ningú no s’adoni del contingut mal vist i em devoren de portes endins, a les cases, als racons universitaris, a les tertúlies i trobades polítiques clandestines.
Voldria poder entendre quina és l’amenaça de fer pensar a la gent per poder discernir el que els convé del que no, de fer-la viatjar en l’espai per saber de cultures i formes d’organitzar-se diferents i en el temps per no repetir els fets històrics terribles, de poder conèixer teories polítiques, econòmiques i socials contràries a les de qui em censura. Potser qui em prohibeix busca que la gent no pensi, no tingui criteri i ho acati tot? He sabut que tinc companys que inciten a la llibertat sexual i al desig, o a la igualtat entre homes i dones, i aquests també són llibres prohibits, jo que pensava que era només un tema de política, de mantenir el règim dictatorial lliure de dissidència… Doncs no, posats a blasmar fins i tot prohibeixen els llibres que parlen de religions diferents de la que han decidit que ha d’imperar! Ah, i que tampoc no els agraden els llibres en idiomes que no siguin l’únic que sap parlar el dictador!
Jo estic amagat en un armari de doble fons d’un distribuïdor agosarat i audaç, que com que està ideològicament en contra del règim dictatorial el transgredeix i porta els llibres reprovats de Mèxic, de Buenos Aires o de París. Molts dels meus companys que venen de l’Argentina són de literatura o de poesia, com si un vers o un relat fos capaç d’enderrocar un dictador amb un exèrcit sanguinari al darrere! Alberti, García Lorca, Camus, Nabokov… També Engels, Lenin, Trotski, Brenan. La llista completa seria tan llarga! Jo vinc de París, ho sé per què allà tenen una democràcia i uns exiliats polítics van fundar-hi una editorial amb la idea de tractar temes que restablissin la veritat sobre la guerra que havia generat la situació actual; jo i uns quants companys meus carregats d’idees i de reflexions esclaridores vam anar a parar a una oficina de correus que es veu que no donava problemes, però he sabut que ara l’han hagut de canviar, la van canviant segons les opcions i els riscos. A l’armari de doble fons m’han dit que pot ser que m’hi passi una bona estona, el venedor de llibres que m’hi amaga només ens ven a amics, coneguts o coneguts de gent propera, és molt perillós arriscar-se a més públics. Jo sempre imagino el moment de ser llegit amb molta alegria, he sabut que quan et llegeixen, si ets interessant, et subratllen, et passen a altres persones, discuteixen sobre el que es desprèn de les teves pàgines… Només de pensar-ho, m’emociono!
Això sí, aprofito el temps, com que a l’armari hi ha altres llibres molt interessants, ens anem llegint els uns als altres, quan ningú no ens veu. Així he sabut que et poden passar coses més terribles que estar censurat, per exemple es veu que fa uns anys, no massa lluny d’aquí, un partit anomenat nazi, en arribar al poder va fer cremar un munt d’exemplars de llibres que segons ells els impedien controlar la cultura i el coneixement de les persones com ells volien, sembla ser que un ministre d’aquest govern va idear la massacre de llibres a les places de moltes universitats del país, i van fer fogueres per convertir en cendres milers d’exemplars de llibres d’autors com Karl Marx, Sigmund Freud, von Ossietzky, Erich Maria Remarque, Kurt Tucholsky, el poeta Heinrich Heine… Tinc malsons de tant en tant amb aquest deliri de fogueres inquisitorials; com es pot ser tan salvatge!
Ah, i fa uns dies vaig llegir un llibre futurista, com de ciència-ficció, un col·lega que porta mesos a l’armari i no li fan massa cas. Les seves pàgines aventuraven que, en un futur no massa llunyà hi haurà una intel·ligència artificial que gairebé superarà la humana i unes empreses compraran milers i milers de llibres vells de tot el món per alimentar-la i després destruir-los. Jo no m’ho acabo de creure. Quin despropòsit aquest afany humà per controlar el coneixement perversament i destruir llibres de formes sàdiques!
Dedicat a persones crucials, lectores i editores arriscades, en especial al meu pare i la meva mare. I a l’Eduardo Beneyto per què la seva història, la de Vilben, és la llavor d’aquest relat.
