Reportatge: Moviment dels pensionistes
Juanjo Compairé
Es presenta a Vil·la Urània la gestora de la Marea pensionista del districte
En aquests moments els dos grups socials més actius són, sens dubte, les dones i els pensionistes. Aquests darrers estan protagonitzant manifestacions multitudinàries. Al darrere d’aquestes hi ha una xarxa de grups, anomenada “Marea pensionista”, que no tan sols protesta contra la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions d’aquests darrers anys, sinó que van molt més enllà: per exemple, el dret a una pensió digna hauria de ser reconegut constitucionalment.
Al districte també està sorgint un nucli d’aquesta marea. Dimarts dia 29 de maig es va presentar a Vil·la Urània la comissió gestora del districte, presidida per Manel Ginès i composta per Jordi Llorach, Lluís Bassas i l’autor d’aquestes línies. Formen part també d’aquesta gestora Ariadna Cotén, Alícia Cercós i Manuela Anguita, que no hi eren presents. Aquesta comissió té com a objectiu establir relacions amb els pensionistes mitjançant presentacions i xerrades fins a la convocatòria de l’assemblea de la marea pensionista del districte, d’aquí a uns mesos.
Taula rodona: les raons de la gent pensionista
Tot seguit, les exposicions dels tres ponents ens van introduir en l’argumentari de les reivindicacions de la Marea.
Miguel Arenas, del col·lectiu Ronda, un grup d’advocats que assessora el moviment dels pensionistes, va insistir en l’escletxa de gènere de les pensions. Mentre la mitjana de la pensió de jubilació dels homes és de 1148€, la de les dones és de 727€, un 37% més baixa. Aquesta escletxa també es nota en altres pensions, llevat de la de viduïtat. El moviment posa molt èmfasi en la progressiva equiparació de pensions de les dones, perquè considera una injustícia evident aquesta discriminació envers elles. Està clar que si les dones perceben pensions més minses és perquè les seves cotitzacions han estat més baixes i més discontínues, a conseqüència del fet que les feines més precàries i a temps parcial són principalment femenines, perquè són elles les que principalment han assumit les tasques de cura de les criatures o dels familiars necessitats. Una altra dels ponents, Conchita Ribera, completà aquest quadre.
Domiciano Sandoval, un dels fundadors del moviment, titulà la seva intervenció “desmuntant mentides”. És mentida que el sistema de pensions generi dèficit; és mentida que sigui insostenible. Però sobretot és mentida que les pensions siguin cares. Tot el contrari, moltes d’elles estan per sota del llindar de pobresa. El que passa és que hi ha una voluntat de desmuntar el sistema públic i forçar la gent que subscrigui plans privats de pensions, tal com interessa a les entitats financeres.
El col·loqui
Tot i que l’assistència – una vintena de persones- no corresponia a la importància i virulència de les qüestions plantejades, s’obrí tot seguit una animada conversa entre les persones assistents, on molts exposaren les seves situacions personals: la situació de les treballadores del servei domèstic, la inanitat de la llei de dependència, la necessitat d’un sistema fiscal més just, entre altres, van ser els aspectes més tocats.
Caldrà segurament fer més trobades com aquesta de pensionistes de Sarrià Sant Gervasi. Es faran xerrades als centres cívics i entitats. El moviment està en marxa, més viu que mai, i tindrem ocasió de parlar-ne en més ocasions.
“S’ha fet tot el possible per destruir el sistema de pensions”
Domiciano Sandoval, portaveu de la Marea Pensionista
Juanjo Compairé
Parlem amb Domiciano a la seu de l’associació de veïns de Clot-Camp de l’Arpa, bressol de la Marea. Ell és un vell lluitador, ara implicat en aquesta lluita.
Com va sorgir la idea?
Els sindicats ja tenien federacions de pensionistes. Alguns les han eliminat (perquè els pensionistes no hi participaven massa). D’altres les tenen a mig gas. La Marea va sorgir arran de la congelació de les pensions que va fer el govern de Rajoy, contràriament al que ell havia promès a la campanya electoral (jo tinc vídeos en què ell prometia no tocar-les). Però arriba el 30 de novembre i fa un decret congelant pensions; i, a sobre, amb efectes retroactius des de gener. Aquell any els preus s’havien apujat un 3,4% a Catalunya (un 2,9% a Espanya). Llavors això significava una pèrdua important de poder adquisitiu.
Un col·lectiu d’advocats, el Col·lectiu Ronda, que ens assessora, creien que aquesta congelació era inconstitucional. Ells van organitzar una reclamació davant de la Seguretat Social. Tan sols a Barcelona se’n va presentar unes 10.000 demandes. Assessoràvem els demandants i presentàvem les demandes conjuntament, en concentracions de 400 o 500 persones, primer davant de l’administració; més tard davant del jutjat.
Així el 2013 va sorgir un grup de persones (concretament a l’Associació de Veïns del Clot i el Centre Social de Sants, on procedia del moviment 15M i dels anomenats “iaioflautes”). Intuíem que l’atac al sistema públic de pensions aniria en augment. De tot això va sorgir la “Marea pensionista”, com llavors hi havia altres “marees” (la blanca de la sanitat, la verda de l’educació…).
Com és l’organització de la Marea?
Vam començar a fer xerrades, perquè crèiem que calia donar la informació que al ciutadà no li arribava. Al començament era molt desanimador, perquè la gent no responia. Però calia “picar pedra”, com jo dic. Més tard, però, “la cosa” va anar quallant, sobretot entre persones que provenen de moviments socials, sindicals, lluitadors que mica en mica es van unint al moviment.
I així vam anar aplegant gent d’altres barris, de l’àrea metropolitana. Començàvem a treballar en xarxa, a partir dels nuclis que van anar sorgint. Quan ja teníem un nucli estable, vam veure la necessitat d’estendre’ns a la resta d’Espanya. Perquè no oblidem que les pensions són competència estatal. Vam estudiar la forma de crear un grup a Madrid: vam fer viatges per entrevistar-nos amb diferents moviments. Mentrestant anàvem contactant amb grups de Galícia, País Valencià, Andalusia… Finalment el setembre del 2016 vam aconseguir reunir-nos a Madrid diferents nuclis d’arreu del territori i vam crear l’embrió de la coordinadora estatal.
Ara estem en un moment de reorganització. Estem creixent aquests darrers mesos exponencialment, no tan sols a Catalunya sinó a tot l’Estat.
Com enfoqueu la reforma del sistema públic de pensions?
El sistema públic de pensions espanyol és entre el millor que hi ha al món. És un sistema de repartiment, basat en la solidaritat intergeneracional. Aquells que treballen estan pagant les pensions d’aquells que han acabat el seu recorregut laboral. Aquest sistema és ideal, però sempre que hi hagi treball de qualitat i no massa atur.
Ara el sistema es ressent des de la creació el 1995 del “Pacte de Toledo”. Fins llavors els pressupostos de l’Estat acudien en ajut de les pensions si calia; des de llavors ja no: les pensions tan sols es pagaran amb les cotitzacions socials.
A més, començava la desindustrialització (l’anomenada “reconversió industrial”), cosa que significava la destrucció dels millors treballs, els més ben pagats. Això va afectar negativament els salaris, la contractació i la negociació col·lectiva. Les diferents reformes laborals encara agreugen més aquesta situació. La darrera reforma laboral ens porta a l’esclavisme del segle XXI, amb nois que cobren 700-800€ i contractes per dies o setmanes, sense parlar dels “falsos autònoms” que cotitzen el mínim.
El PP mentrestant ha acabat amb la guardiola de les pensions, creada des del “Pacte de Toledo” per a èpoques de crisi. Ara resulta que no hi ha diner. Però és perquè s’ha fet tot el possible per destruir el sistema.
Per què es fa això?
Perquè hi ha instruccions del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial que insisteixen que els plans públics de pensions s’han de reduir per tal de facilitar l’entrada de les entitats financeres. Com no gosen plantejar-lo de forma clara, van reduint els fons públics per forçar que la gent (la gent que tingui capacitat econòmica, per descomptat) passi als fons privats. Però en un país on els salaris s’han reduït al mínim, qui té poder adquisitiu per obrir aquests plans?
I a més, hi ha l’anulació de l’assistència a la gent gran, la llei de dependència sense diners…
Això és pur capitalisme. El capitalisme entra allà on veu possibilitats de fer negoci: en el nostre cas, sanitat, dependència i pensions. És clar, el sistema públic de pensions mou 144.000 milions €, el 40% dels pressupostos. És el major factor de repartiment i també d’estabilitat social. Durant l’anomenada “crisi” (que no ha estat tal) les pensions han servit de matalàs social que possiblement ha aturat una revolta. Pensionistes que han ajudat fills, néts, pagant guarderies, hipoteques…
Però hi ha un problema demogràfic…
Augmenta l’edat mitjana dels ciutadans, però augmenta encara més la productivitat. Cada cop es produeix més amb menys gent, degut a la robotització. On va aquest excés de productivitat?
Les pensions del país són molt baixes…
La pensió mitjana és de 932€. I la carta social europea indica un mínim vital de 1084€. Més d’un 1’8 milions de pensions estan per sota del llindar de pobresa (635€), especialment les dones.
El sistema té dèficit…
Els drets dels ciutadans tenen dèficit? Han fet que el sistema no tingui ingressos i ara han de demanar crèdits al Tresor Públic. I així estan intentant que la gent assumeixi que li poden abaixar la pensió, cosa que és una mentida perversa. Manipulen el llenguatge.
Si volen solucionar el problema, en comptes de reduir impostos (retallant serveis socials) potser el que cal fer és una reforma fiscal. Mira, Itàlia inverteix en pensions un 14% del PIB; França, un 13%; nosaltres, un 11,5%. Per tant, tenim marge.
I l’escletxa de pensions de les dones?
No té nom. A les dones les hem discriminat al llarg de molts anys. Si en el treball l’escletxa de gènere és del 22%, en la jubilació la diferència és de 37%. La dona que per cuidar els seus fills o els malalts, etc ha hagut de deixar de treballar, s’ha incorporat més tard al mercat de treball i ha hagut d’agafar feines a temps parcial i menys remunerades, es troba en el moment de la jubilació encara més castigada. I això és una injustícia tan gran! Cal solucionar-ho.
Per tant, nosaltres no ens acontentem amb la pujada de l’IPC. Anem molt més enllà.
