Cultura
Juanjo Compairé
Podem qüestionar els discursos tradicionals que la nostra cultura literària (i en aquest cas, teatral) ha donat sobre les dones? La professora Teresa Rosell, de la Universitat de Barcelona, afirma que sí.
En un seminari desenvolupat en el si del que s’anomenen ‘Capsules Vespertines’, un cicle de xerrades-tertúlia sorgides dels “cafès literaris” de la casa Orlandai, el dijous dia 14 al vespre va tenir lloc la segona d’aquestes, (la primera, dedicada a les representacions cinematogràfiques de la feminitat, va tenir lloc el passat 17 de gener). Una vintena de persones van assistir a la xerrada i van participar activament en el col·loqui posterior.
El mite d’Orfeu, com a fil conductor
La professora ha fet un breu repàs a les representacions teatrals de la dona al llarg del temps. Començant a l’època clàssica, on les figures femenines estan carregades generalment de valors negatius, des d’Euridice fins a Fedra, Medea o Antígona, entre altres.
Tot seguit s’ha centrat en el mite d’Orfeu, que s’ha explicat sempre des del protagonisme de l’heroi masculí. El príncep músic que, enamorat, és capaç d’anar a l‘inframón, al món fosc, subterrani, al món dels morts, a cercar la seva enamorada Eurídice, que ha mort en ser mossegada per una serp. Com a únic humà viu que baixa al regne de les tenebres, aconsegueix que li deixin rescatar-la i tornar-la al món dels vius, amb la condició que no es giri a mirar la cara de la seva enamorada fins que surti a la llum. Com que finalment no resisteix la temptació i es gira per mirar-la, ella s’esvaeix per sempre més a la foscor. Aquesta bella i trista història ens presenta a Eurídice com a passiva, sense veu ni voluntat pròpia.
Eurídice parla
Després d’un repàs del tractament del mite al llarg del temps, Rosell ens presenta una versió teatral actual, sobre l’obra de la premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek, en muntatge de la directora britànica Katie Mitchell. L’obra es titula Ombra. Eurídice parla i va presentar-se al festival Grec de l’estiu passat.
Si donem la paraula a Eurídice, què ens diu? Potser el que ens diu és que no vol ser rescatada, que vol romandre a la foscor, trobar allà, en aquell interior, el seu espai, la seva “habitació pròpia”, en paraules de Virgínia Woolf. I el muntatge teatral juga amb la fragmentació del cos femení, propi del nostre món, per tal de reunir-lo, d’”incorporar-lo”, de donar-li categoria de subjecte, amb veu i decisió pròpia. En suma, aconseguir, mitjançant el llenguatge teatral, però també el de l’audiovisual, donar la volta al mite clàssic i col·locar Eurídice en el centre de l’escena.
La pròxima “Càpsula vespertina” tindrà lloc el proper 14 de març i versarà sobre la representació de la dona a les arts plàstiques.
