Opinió
Maria Bascompte
El passat dissabte 24 de juny, dia de Sant Joan, va fer dotze anys que vaig tornar a néixer. “Ja fa dotze anys d’aquella fatídica matinada, pare. Dotze anys”, li dic al pare, que és mort, però jo sovint hi parlo.
No associaré el fet de tenir una nova oportunitat amb la felicitat imposada que sermoneja el terrorisme wonderfulista. Perquè si, la vida m’ha canviat, però les lesions que he heretat m’han procurat una nova vida més complexa que la d’abans. Un dia a dia on he de sortejar entre els brots de dolor neuropàtic, metgesses, proves clíniques, interminables llistes d’espera que posen a prova la meva paciència, etc. I el més desagradable de tot, batre amb la burocràcia institucional. “No t’imagines com preferiria canviar, ara mateix, tot aquest marc pel que tenia a la feina, pare”. La feina la controlava jo, millor o pitjor, però portava el timó, ferma i apoderada. Ara, en aquest context no domino absolutament res. Quan intento aixecar la mirada, una mica, cap al futur impacto amb un immens oceà d’incertesa. Incertesa per tots costats en una mar en tan tremenda calma que espanta, i gela la gola en inhalar.
Tornant al pare, anys enrere, recordo que quan em disposava a marxar per la porta, ell des de la seva a la cadira de fusta, entapissada de color blau m’advertia: “sort, coratge i fe”. Proferia amb aquella contundència, que el feien encara més respectable i imponent. Els manaments del pare, que sens dubte tenien un lligam absolut amb l’educació religiosa cristiana, eren molt importants per ell, però no per mi, si més no aleshores. Avui dia, després de l’intent de suïcidi, i d’aquests dotze anys recorrent un periple de quiròfans, fisioterapeutes, urgències, visites externes d’hospitals, etc., he anat rescatant aquests manaments, i me’ls he fet meus. Com qui treu la pols d’una estàtua de la prestatgeria, els he “netejat”, deslligant-los-hi el vessant religiós.
De la sort poc puc dir, o la tens, o no. Fi. El coratge, que si es tractés d’un succés de conseqüències, precediria a la resiliència, per mi és un procés d’acceptació i execució d’aquest nou dia a dia. Acceptar que aquesta és la meva vida ara, i amb el temps anar modelant aquest context per introduir-hi coses “bones”: coincidir amb persones que em fan la vida fàcil (com la Núria del Cap Sarrià), sanitàries que es desviuen per ajudar-te, etc. Continuant amb les correlacions boniques de l’acceptació, en alguna ocasió he arribat a transformar el dolor d’una sessió de fisioteràpia en quelcom plaent, que fins i tot, m’ha aportat relaxació. Però no per això soc un ésser de llum, o algú per aconsellar a les altres.
Respecte a la fe, la relaciono en una creença real, per exemple del que podran, o no, millorar els meus braços. I remarco real, perquè, com treu de polleguera quan algú des de la desinformació absoluta i situada al pedestal de privilegi conclou, amb la claredat i contundència d’una jutgessa: “Has de ser positiva, ja veuràs com milloraràs”. Que no t’enganyin, si es pot, es pot, i si no es pot, no es pot. Fi. Ni per art de màgia ni invocant estupideses supremes aconseguiràs un braç nou o una cama nova. El wonderfulisme, amb la seva implementació d’una felicitat forcada i dels colors de l’arc iris, afirma absurditats tan grans com: “Si vols, pots”, que poden arribar a ser molt danyoses. Ser conscient de la realitat és dur, però és el millor que et pot passar. L’altre dia em van fer una ecografia, i el resultat no ha estat bo: he plorat, he estat trista, però com que procuro ser realista tard o d’hora recupero el somriure i m’instal·lo de nou a l’engranatge que alimenta el meu dia a dia. Recorda, però, que com tu ho visquis i ho defensis, és vàlid. Són les teves emocions i vivències i ningú te les pot invalidar ni jutjar com les afrontes.
Acabo invocant el somriure del pare, i imaginant que diria quelcom com: “Feliços dotze anys, i que els 12 que vinguin et portin més serenor, estabilitat, i millor salut. Sort, coratge i fe.”
