Eduard Arruga i el Banc dels Aliments

Gent del barri

Maria Antònia Font Fernàndez

Eduard Arruga es presenta com un home català i cristià, pare de dos fills casats i avi de sis néts i sis nétes. Però, amb paraules seves, no exerceix gaire de cangur. El motiu: el fet de presidir el Banc dels Aliments de Barcelona. I aquesta tasca és el motiu de l’entrevista de la contraportada d’aquest mes.

Quin camí professional vau recórrer abans d’acabar al capdavant del Banc dels Aliments?
Primer de tot, ens hem de remuntar a l’any 1964, que és quan vaig obtenir la llicenciatura en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials, a la Universitat de Barcelona. Tot seguit, vaig anar a la Universitat de Nàpols a fer un màster sobre desenvolupament econòmic. I va ser aleshores, en tornar al Cap i Casal, quan vaig emprendre dues trajectòries professionals: per un costat, vaig entrar en una empresa del ram alimentari (on hi vaig treballar 31 anys); i per l’altre, em vaig dedicar a la docència, d’entrada a la Universitat de Barcelona i després a la Universitat Abat Oliva. Durant uns 35 anys, vaig fer classes d’economia mundial.

Publicitat

Fins que us vau jubilar.
Exacte. Quan, per raons d’edat, em vaig jubilar de les dues feines, ja feia 10 anys que la meva dona era voluntària del Banc dels Aliments, i em va animar a col·laborar-hi. Evidentment, jo ja coneixia prou el sector, però era una activitat molt diferent de la professional, ja que implicava una funció social que m’engrescava.

Ben aviat vau deixar de ser un voluntari més del Banc dels Aliments.
Vaig entrar-hi com a secretari, i m’encarregava de les qüestions legals i de les relacions amb les institucions públiques (el Banc dels Aliments és una fundació privada). Després, arran que el 2014, en tan sols quatre mesos, morissin el president i el vicepresident, el Patronat em va designar president.

Per cert, és molt important remarcar que la col·laboració s’ha de sustentar en quatre potes: el sector públic (Generalitat, Diputació, Ajuntament i Districtes en el cas de Barcelona); el sector privat (empreses, cooperatives agràries); entitats del tercer sector (Bancs dels Aliments, Creu Roja, Càritas, parròquies); i ciutadania. Nosaltres evitem el malbaratament i podem ajudar, però sols no ho podem fer tot.

Procuro parlar de persones,
no de gent necessitada

Què us aporta personalment presidir el Banc dels Aliments?
No ho faig pas per retornar a la societat el que m’ha aportat, sinó perquè realment m’ho passo molt bé (la satisfacció cardíaca, que en dic jo): sovint tinc la sensació de rebre més del que dono. Som 230 voluntaris que treballem molts dies a la setmana (jo pràcticament les 24 hores de cada dia) sense percebre cap retribució. Encara així, trobo temps per estar amb la família, encara no puc fer gaire de cangur amb els néts, ho reconec.

Expliqueu-nos els orígens dels Bancs dels Aliments.
Els Bancs dels Aliments van néixer el 1967, a la ciutat de Phoenix (Arizona, EUA), quan un gestor d’un menjador social, John Van Hengel, va sorprendre una clienta buscant menjar addicional en un contenidor. Com que de vegades es llença menjar que està contaminat per substàncies químiques, la va ajudar a destriar els que era comestible. Però amb això no en va tenir prou, i quan va constatar que tot aquell menjar provenia d’un supermercat que hi havia a prop, va oferir al gerent la possibilitat de donar al seu menjador social, els aliments que l’endemà no es podien vendre.

Aquell senyor, John Van Hengel, encara va fer més i va mirar de proposar el mateix acord a la resta de supermercats. La iniciativa va tenir tant d’èxit que li arribava més menjar del que necessitava el seu centre social! I aleshores, a Van Hengel se li va acudir de crear un magatzem que poguessin compartir altres menjadors i entitats de beneficència. I així va néixer el primer Banc dels Aliments.

La idea es va estendre i l’any 1985 es va fundar el primer Banc a Europa, en concret a París. El de Barcelona és del 1987. I en van seguir d’altres: el de Girona, el d’Alacant, el de Sevilla, el de Bilbao, el de Madrid, etc.

I des de dins, com es desplega cada Banc?
Els Bancs dels Aliments han deixat de limitar-se a recollir l’excedent de menjar: és vital que siguin aliments comestibles. Recollim menjar de cooperatives agràries, restaurants i supermercats i els fem arribar a les entitats benèfiques on acudeixen les persones necessitades, com ara parròquies, menjadors socials, Càritas i la Creu Roja. Tot de manera gratuïta.

Actualment, a Catalunya hi ha quatre bancs, un per a cada demarcació. Jo tinc l’honor de presidir el de Barcelona, que abraça la província de Barcelona. Doncs bé, entre els quatre bancs, i per mitjà d’unes 700 entitats benèfiques, atenem uns 235.000 beneficiaris. Aquests beneficiaris són persones necessitades que ens deriven els Serveis Socials dels Ajuntaments o, en el cas de Barcelona, dels Districtes.

Arran de la crisi econòmica, el perfil de la persona necessitada ha canviat…
I tant! L’any 2008, els Bancs d’Aliments de Catalunya ateníem unes 80.000 persones (faig servir expressament la paraula persones, procuro no dir gent necessitada), entre les quals distribuíem uns quatre milions de quilos d’aliments. Ara atenem unes 235.00 persones, però sortosament, gràcies a la nostra activitat i sobretot gràcies a la col·laboració ciutadana, el 2015 vam recollir 22 milions de quilos. És a dir, hem pogut donar més menjar a cada persona. Però els 90 kg que podem fer arribar no són suficients: els dietistes asseguren que, exclosos els líquids, una persona necessita 484 kg per any. Això vol dir que només podem cobrir el 20 % de les necessitats alimentàries d’una persona.

Ara diuen que l’anem superant, aquesta crisi.
Potser sí, però hem de tenir en compte que una crisi se supera, però no podem dir el mateix de les conseqüències d’aquesta crisi. És a dir, passat un terratrèmol, la Terra ja no tremola, però les cases continuen enrunades i costa tornar-les a aixecar.

Molt bona metàfora.
Fa pocs dies, reclamava al president Puigdemont que aprovi alguna política que ens permeti tenir menys clientela. En termes relatius, 235.000 persones representen el 3 % dels ciutadans que viuen a Catalunya, però en termes humans són massa. El que s’ha de fer és una política econòmica que afavoreixi la creació de llocs de treball estables i dignes, i una política social, que permeti a les persones sense feina d’accedir a una alimentació decent, o sigui, suficient (en això encara estem lluny), segura (els aliments han de ser comestibles) i equilibrada. És per això que estimulem a no fer arribar lots i, en la mesura del possible, a respectar les preferències i necessitats alimentàries: no distingim religions, però sí, intoleràncies (al gluten, a la lactosa, etc.).

Parlem ara del Gran Recapte que es fa cada any. El veïnat de Sant Gervasi hi col·labora prou?
El nostre és un dels barris més solidaris de Barcelona, tot i que és cert que no hi ha gaire pobresa. Que també n’hi ha, compte, però el percentatge de persones beneficiàries és baix si el comparem amb el de barris com ara Trinitat, Ciutat Vella o Poble-Sec.

Pel que fa al Gran Recapte, s’hi adhereixen generosament tots els establiments comercials de certes dimensions. En contra del que algú pugui pensar, però, no fan negoci: els exigim que col·laborin en la logística (a la Zona Franca ens cedeixen un magatzem durant un mes) i que distribueixin el menjar de les banyeres [les caixes grans que veiem a l’entrada dels establiments] a les caixes. A més, ens donen un percentatge proporcional als quilos aconseguits: com més donen els clients, més donen els establiments.

Els voluntaris són estables?
De voluntaris estables al Banc dels Aliments en tenim uns 600, que solen ser jubilats, prejubilats i mares que ja tenen els fills emancipats; n’hi ha força de Sant Gervasi. La gent jove col·labora essencialment pel Gran Recapte, ja que es fa un cap de setmana: els que són voluntaris ho han de deixar quan troben una feina remunerada.

No hi ha ningú que cobri un sou?
En tot Catalunya, només tenim contractades unes vint persones, que són les que fan moure la maquinària als magatzems: ells són els únics que treballen a sou.

Per acabar, parli’ns com a veí. S’hi sent a gust a Sant Gervasi?
Visc aquí des de fa 36 anys i la veritat és que m’hi trobo molt bé. Fins aleshores vivia a l’Eixample Dret, que és on vaig néixer, però el pis se’ns va fer petit i volia que els meus fills anessin a l’Escola Pia de Sarrià (jo havia estudiat a l’Escola Pia del carrer Diputació i n’estava molt content).

D’aspectes bons, penso sobretot en la remodelació de la plaça de la Bonanova i en l’obertura del centre cívic Vil·la Florida, ja que han contribuït a crear consciència de barri i a generar punts de trobada. En canvi, sóc crític amb l’ampliació de les voreres: amb tot el respecte per les motos, ja que amb bicicleta només s’hi pot anar de baixada, trobo a faltar bancs on reposar als carrers de Muntaner, Mandri i Ganduxer.

Ara bé, si hi ha un aspecte que em desagrada, aquest és el de l’estació paralitzada a la cantonda Mandri – Bonanova: és una vergonya, i cada vegada serà més car tornar a emprendre les obres.

En el moment de transcriure aquesta entrevista, la previsió era que 2.600 establiments i 27.000 voluntaris col·laboressin en el Gran Recapte. Eduard Arruga es mostrava optimista. El que és segur és que l’any que ve serà el 50è aniversari (no en direm celebració) del primer Banc d’Aliments.