Notícies del barri
Jesús Mestre Campi
El dimecres 14 de febrer, al vespre, la seu de Partit Demòcrata Europeu de Catalunya (PDeCAT) al districte es va quedar petita per la gran afluència de gent que va anar-hi per escoltar a Eduard Pujol, convidat per explicar la situació actual de la investidura del govern català, una investidura que ha de permetre seguir fent república. Montserrat Martín, presidenta de la secció de Sarrià-Sant Gervasi del PDeCAT, el va presentar i el va introduir com una persona acabada d’arribar a la política catalana però que ara mateix hi té un paper central. Martín va subratllar que estem vivim moments històrics i els afiliats, simpatitzants o passavolants volen saber on estem.
Eduard Pujol i Bonell (Martorell, 1969), era fins fa poques setmanes el director de l’emissora RAC1, però l’1 d’octubre tot va canviar: “sóc fill de l’1-O”, diu sense embuts, ja que no creia el que va veure aquell dia. Pensava que Espanya era un estat democràtic. Des de la Transició, s’havia construït una democràcia que es volia que cada vegada fos més europea. És cert que, a partir del primer govern d’Aznar, el govern central va descobrir que “anar contra Catalunya dòna vots a Espanya”, i a partir d’aleshores tota negociació sempre acabava de la mateixa manera: amb un no. No, no, no… sempre és no. Així, l’1-O, l’estat mostra la seva veritable cara i el 3-O, després de la mobilització popular més important de la història d’Europa, la intervenció per televisió del rei va provocar el “clic” definitiu: l’antagonista de Catalunya no és un govern, és tot un estat. I per la unitat d’Espanya “tot si val, l’estat de dret se’l passen per l’Arc de Triomf”.
“El resultat de les eleccions van ser clars:
Puigdemont 34 – Rajoy 4”
Tothom coneix els esdeveniments: presó, exili, repressió… i en aquest context, l’aplicació del 155 “que és un corc, el tenim a dins i treballa de dia i de nit, i està teledirigit des de Madrid amb uns objectius molt concrets”. I es van convocar les eleccions. Aleshores, Pujol va rebre la trucada de Carles Puigdemont i es va apuntar a la “llista del president”, on el van posar com a número 8. Clar que, entre els que estan a l’exili, a la presó o imputats, ara gairebé és el primer candidat i es troba amb un protagonisme que mai havia buscat ni desitjat. “El resultat de les eleccions del 21-D van ser clars: Puigdemont 34 – Rajoy 4”.
El senyor Millo, el “governador civil”, va dir que es respectaria el resultat electoral però, tal com es va veient, “ni és respecte ni s’accepta”. Avui, “les llibertats estan en entredit perquè la democràcia està en risc”. L’actual “president de Catalunya”, des de Madrid, juga amb les llibertats com si fossin plastilina, donant-li les formes que més li convenen, i ho fa amb la complicitat de la resta de partits unionistes. Les eleccions han situat el PDeCAT en la centralitat del país, i consideren que no es pot perdre ni la dignitat ni la presidència de Catalunya: no són una colla de “saltataulells”! Però tenim un núvol de por al damunt: la maquinària per fer-nos por va a tota màquina: si ets diputat, potser rebràs… I no podem caure en la trampa de competir per ser “qui lluita més” o “qui pateix més”. Segons com aixequem el 155, el tindrem per sempre!
L’objectiu és investir el més aviat possible un govern, però és complicat, molt complicat: hi ha gent a Brussel·les, a l’exili; altres a Madrid, a la presó, i a Barcelona hi ha polítics veterans que arrosseguen dinàmiques de tota la vida, i d’altres de nous amb poca experiència. Però, Pujol, va ser categòric en afirmar que l’entesa entre PDeCAT i ERC és total i hi ha bon ambient a les taules de negociació. Les informacions contràries no són certes, sovint el que busquen és produir mala maror entre els negociadors: “Ara necessitem tota la unitat possible”. I la confiança de la gent.
A les preguntes del públic que van seguir a la intervenció de Pujol, va quedar clar que això de la “confiança” trontolla en molta gent, i alguns ho tenen molt esquerdat. El torn de paraula va ser viu i Pujol es va mantenir ferm, i al final un dels assistents li confiava: “Senyor Pujol, m’heu guanyat!” Però el sentiment general també era molt compartit: d’acord, hi confiem, però anem per feina! El corc segueix treballant dia i nit, i els següents objectius són l’escola, la llengua, la convivència. No s’hi val a badar.
