Relats de Confinament (VIII)
Eduard Reig Palau @NeusCatala1
D’un braç especial s’allarga un dit corb que assenyala l’escultura Pomona de Clarà. La mirem. A Plaça Ajuntament només som tres, el sol cau com un cop de puny i la senyera es recull al pal, escaldada. Un grup de nens aterra a la plaça. Baixen amb patinet de la placeta dels Rosers, lliscant veloçment com si volessin sobre catifes màgiques. La brisa els hi pentina les cabelleres, massa llargues, caldria que els portessin a la perruqueria, penso. La mare va al darrere amb el nas a la pantalla. Gemega i se sent desorientat. Ho sé perquè el veig mirar a banda i banda amb un gir de cap també especial, busca algú amb la mirada, algú que s’ha quedat enrere. Aquest algú apareix a temps per col·locar-li una mascareta quirúrgica, una de les de color blau turquesa, quan els nens i la mare passen a prop. Se l’intenta treure, no, se l’acomoda per sota els morros. Riu. Qui l’acompanya és un home prim, de posat fatxenda, de pell bruna, també llueix mascareta i ulleres de sol, els cabells encanudits li petardegen argentats. Carrega la bossa de la fleca a l’espatlla. Vesteix camisa rosada, calça curta i xancletes, cosa que em fa sentir els peus com dos peixos bullits dins les botes. Com què hem passat la primavera reclosos, ja no sé quina roba vestir, però se’m fa evident, l’estiu ja és aquí. Només manca el carrisquejar de les cigales i treure a primera fila de l’armari les samarretes de tirants. L’home li parla, avui et toca a tu, vinga, cal que recordis. “Quin és el camí cap a casa?” I respon: “Papa!” I veig altre cop el dit corb que sobresurt d’un braç especial. Assenyala el carrer Negrevernis. Doncs endavant! Respon el pare. Recolza l’altre braç de manera normal sobre el reposabraços de la cadira i els dits pressionen endavant un comandament en forma de xupa-xups negre. La cadira fa un estirabot i giren les quatre rodetes, se sent el brunzit d’un motor elèctric.
Mentre el fill se’n va, rodant lentament, el pare i jo ens mirem, somric, però duc mascareta, no se’m veuen els llavis i jo no li veig ni els ulls ni tampoc la boca. Hi ha molts pensaments creuats en aquesta mirada desconfiada. Què mires? Potser tu i el meu fill teniu la mateixa edat? Estàs fort. La camisa que dus és de marca, i tan morè, per força heu de viure a un àtic. S’allunyen i no ho puc evitar, primer els segueixo amb la mirada i després em moc uns metres per seguir-los contemplant. La brisa baixa de la placeta i em refreda la suor del front. Les plomes de santa Teresa de ca la Pepita es marceixen al sol de les tres. Passa le plus beau du quartier i provo de no fitar-la però em saluda i em distreu, i quan busco altre cop els meus veïns ja no els trobo. Deuen haver tombat per Clos de Sant Francesc, reflexiono, resseguint el camí de retorn a casa, el mateix que faig jo per inèrcia, sense adonar-me’n, amb una mandra supina aquests migdies de confinament, tornant de comprar cervesa i pa.
