Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Salut i Cures
Claudia Montesino
«Ja ho faré demà.» «On he deixat les claus?» «Perdona, què deies?» Tots tenim setmanes així, en què la feina, la casa i els papers pendents s’acumulen i sembla que no arribem a tot.
Però hi ha persones per a qui això no és una mala setmana, sinó la vida de sempre. De petites ja eren «el despistat» o «la que no s’hi esforça prou», i s’han acabat creient l’etiqueta. Als trenta, als quaranta o als cinquanta anys, cansades de lluitar contra si mateixes, descobreixen que el que els passa té nom. És una història que els psicòlegs sentim sovint. I de vegades, aquest nom és TDAH.
Molts cops, el descobriment arriba de rebot. El fill o la filla rep un diagnòstic de TDAH i el pare o la mare, llegint-ne els símptomes, pensa: «però si això em passa a mi». No és casualitat: el TDAH té un component hereditari important, i no és estrany que en una mateixa família n’hi hagi més d’un cas.
El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat encara s’associa al nen que no para quiet a classe. Tanmateix, en molts casos continua a l’edat adulta: el DSM-5, el manual diagnòstic de referència, calcula que afecta al voltant del 2,5% dels adults. El que canvia és com es manifesta. El moviment constant de la infància es converteix en una inquietud interna, en el cap sempre a mil. I la inatenció passa dels deures a la feina, les factures i els terminis.
Hi ha qui passa especialment inadvertit: les persones amb dificultats d’atenció però sense hiperactivitat, el que abans s’anomenava TDA. No molesten a classe i arriben a l’edat adulta sense que ningú se n’adoni. És més freqüent en dones, a qui sovint es diagnostica més tard, després d’anys compensant-ho amb una autoexigència que acaba passant factura.
El que diferencia el TDAH d’un despist normal és que ha estat així sempre, ja passava a l’escola abans dels dotze anys, i no es queda en un sol lloc: es nota a la feina, a casa i amb la parella o els amics. És la reunió de la qual desconnectes als cinc minuts, l’informe que acabes la nit abans, la frase de l’altre que trepitges sense voler. I, de sobte, la tarda sencera que se t’escapa amb una cosa que t’apassiona. Per sota de tot hi ha una idea que no marxa: «podria donar molt més del que dono».
Per això, moltes persones no van al psicòleg pel despist, sinó perquè, després de tants anys així, se senten ansioses o desanimades. I és allà, parlant d’això, on acaba sortint el TDAH.
És una moda, ara que se’n parla tant a les xarxes? No: la medicina el descriu des de fa més d’un segle, i el que ha canviat és que ara el sabem reconèixer en adults. Però també és cert que un vídeo no diagnostica ningú. L’ansietat, la depressió, dormir malament o l’estrès crònic s’hi poden assemblar molt, i cal que ho valori un professional.
Potser el que fa més mal no és el trastorn, sinó els anys d’explicacions equivocades: agendes, aplicacions i propòsits d’any nou que no han funcionat i que han confirmat la idea que el problema ets tu. Posar-hi nom no és una excusa, és un punt de partida. Entendre que el teu cervell funciona d’una altra manera et permet deixar de lluitar-hi i buscar eines que hi encaixin. I si a casa hi ha un fill amb TDAH, entendre el teu cervell ajuda també a acompanyar millor el seu.
La bona notícia és que el TDAH té tractament, i també funciona quan el diagnòstic arriba de gran. Pot incloure medicació, sempre amb seguiment psiquiàtric, i teràpia psicològica. A la teràpia es treballen eines pràctiques per al dia a dia: apuntar fora del cap el que no cal recordar, partir les tasques grans en passos petits per poder-les començar i aprendre a aturar-te un moment abans de dir o fer alguna cosa en calent. No es tracta d’esforçar-se més, sinó d’organitzar-se d’una manera que encaixi amb com funciona la teva atenció.
Si t’hi reconeixes, el primer pas és consultar un psicòleg o un psiquiatre amb experiència en TDAH adult.
I si hi reconeixes algú, recorda-ho la propera vegada que perdi les claus: potser no és mandra. Potser ningú no li havia explicat mai com funciona la seva atenció.
