La Mirada Jove
Esplai Movi
Ara fa uns mesos, a l’esplai va sorgir una pregunta que, tot i semblar poc rellevant de principi, va acabar necessitant dues assemblees per resoldre’s. La qüestió gira al voltant de la tecnologia i la revista que fem a l’esplai: El Campanar. Resulta que ja feia anys que, tot i els esforços de la comissió que s’encarrega de gestionar i redactar la revista, els infants i joves no acabaven de connectar-hi, i els dies que es repartia sempre acabava sobrant un bon piló d’exemplars no repartits.
Aquest resultat era doblement greu, ja que per una banda era un cop a la moral de les persones que havien estat treballant en la revista, que gradualment anaven perdent motivació i perdien la confiança en el projecte que estaven duent a terme; i per altra banda, es gastava una quantitat de paper amb la qual l’esplai no estava còmode desaprofitant.
Després de moltes iteracions de la revista, es va decidir buscar l’origen d’aquesta poca connexió entre la revista i les joves de l’esplai. La paraula clau aquí va ser “connexió”, justament. D’una banda, part de l’assemblea de monitores va deduir que el problema era que les joves no estaven acostumades a consumir l’entreteniment i la informació a través de revistes en format de paper, que era un hàbit que no havien adquirit mai, i que si volíem arribar-hi calia adaptar-se als seus costums i maneres de consumir. Així doncs, la conclusió era obvia: havíem de fer una revista curta, compartible a través de les xarxes socials.
D’altra banda, una fracció de l’assemblea es va oposar a aquesta proposta argumentant que no tenia sentit. Que, justament, si els infants tenien aquests hàbits, no podia ser que nosaltres els reforcéssim. Ja fa anys que les famílies de l’esplai ens demanen que treballem el tema de les xarxes socials i d’ensenyar als infants a aprendre a gestionar-les. Que, justament, la situació és que els joves són absolutament dependents de les xarxes socials per a fer-ho tot. Per a moltes famílies, l’esplai és, sobretot, un espai on les joves interactuen, aprenen i es socialitzen amb les seves companyes sense una pantalla intermediària.
Necessitàvem una revista que els estimulés nous hàbits de consum cultural. Així doncs, la discussió estava servida. En essència, cap de les dues propostes anava errada i els punts a
favor i en contra eren clars. Al final, però, la pregunta que com a assemblea vam descobrir que estàvem discutint era: “La tecnologia és bona o dolenta?”
S’ha parlat molt del tòpic i és difícil que, com a assemblea, arribéssim a cap port que no hagués estat ja descobert. Tot i així, la conclusió va ser que, si de debò volíem solucionar el problema, havíem d’acceptar els hàbits de consum dels infants i les joves, i des d’aquells, treballar per a estimular noves formes en l’entorn digital de divertir-se, aprendre i informar-se.
Si voleu descobrir el resultat d’aquesta proposta, podreu trobar la revista penjada a partir de gener a la nostra web i a les xarxes socials!
