Nomenclàtor
Jesús Mestre Campi
El carrer de la Gleva és un dels vials principals del barri del Farró, en sentit vertical. Els seus orígens són a mitjan segle XIX, amb l’objectiu d’urbanitzar l’espai que hi havia entre el principal vial del barri, el carrer Saragossa, i la riera de Sant Gervasi, a la vora de la qual hi havia grans propietats com la de can Buscarons, un dels masos més tradicionals d’aquesta part del terme municipal. De fet, el carrer no és del tot recte perquè s’adaptà als límits d’aquella propietat. L’any 1863 es van fer millores en el carrer que aleshores només tenia el tram des del carrer de les Santjoanistes fins abans de Pàdua, ja que una altra gran propietat impedia que hi arribés. Es deia carrer de la Mercè i, per tant, era molt més curt que l’actual. Cap a finals del segle XIX, amb la urbanització del passatge de Sant Felip, el carrer va guanyar edificis sobretot en la seva part baixa, però fins als anys trenta del segle XX mantenia un caràcter marginal, amb alguns locals com la taverna de Maria Oliveras Closa, la Maria Negra, on es llogaven els populars carros de mà que servien per fer trasllats, i la fàbrica de sabates Pi. Als números 9 i 10 del carrer hi havia el Club Republicà del districte, amb un teatre.
El nom definitiu de la Gleva se li va posar el 1907, després de l’annexió a Barcelona i per evitar duplicitats amb altres carrers de la ciutat. Amb les urbanitzacions de la Via Augusta i Balmes, el carrer va ser més central i després de la guerra va quedar connectat amb Lincoln per la part sud, i per Pàdua a la part nord.
La fotografia és de l’any 1936 i ens l’ha cedida Pep Arisa. S’hi veu la comparsa de carnaval de la fàbrica Calçats Pi pujant pel carrer de la Gleva. Al final, hi ha el mur que tancava una gran finca que donava al carrer Pàdua.
El racó dels veïns
La Maria Negra
Pep Arisa
En referència a l’article sobre el carrer de La Gleva, hi he llegit un petit comentari que no es correspon amb la veritat històrica. Concretament on diu “…amb alguns locals com la taverna de Maria Oliveras Closa, la Maria Negra, on es llogaven els populars carros de mà que servien per fer trasllats…”. La ‘Maria Negra’ no era la propietària (ni hi tenia res a veure) de la taverna que, durant molts anys, hi hagué al xamfrà de La Gleva amb Santjoanistes i on es llogaven també carretons de mà. Crec recordar que aquest lloc era regentat per una família —un matrimoni amb un fill i dues filles— que es deien Monrós (o Mont-ros) que eren els propietaris de tot l’edifici.
La Maria Oliveras (1855-1935) era la meva besàvia (la mare del meu avi patern en Joan Arisa Oliveras), i era un “personatge” molt popular al barri de Farró. Jo, clar, no la vaig arribar a conèixer però gent gran del barri que de menuts sí que ho van fer, explicaven que era “tot un personatge”. Com es pot veure a la fotografia, passejava amb les dues crosses pels carrers del voltant de casa seva (vivia al número 5 del carrer de La Gleva). Vestida de negre, com molta gent a l’època, amb unes llargues faldilles i mocador al cap. Tenia molt mal caràcter i, deien, una llengua com la d’un carreter… La canalla que, ja ho sabem, sovint és cruel… quan la veien, li deien “coses” per a provocar-la i fer-la enrabiar… Ella, clar, s’hi tornava empaitant-los (imagineu-vos, coixa com era…) tot amenaçant-los amb una de les crosses… Segur que era una mena de joc o “divertiment”, no confessat, entre els nens i la vella… No m’estranyaria… però si n’arreplegava algun!!!
A la fotografia de la Maria Negra es pot veure, al fons, el mur que impedia la continuïtat del carrer de La Gleva amb el carrer de Lincoln. La família de la taverna, que s’anomenava “Ca la Pepeta” perquè la dona del matrimoni se’n deia, fa molts anys que ja no viuen al barri (eren gent molt gran, les filles ara tindrien uns 90 anys… i els descendents vés a saber on són).
