Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Societat
Miquel Rodrigo Ubach
“L’aporofòbia mata”. Vermell sobre el blanc, una pancarta recorda Rosario Endrinal a l’oficina de la Caixa on va ser assassinada fa vint anys, a la cantonada del carrer de Saragossa amb Guillem Tell. Després de l’acte d’Assís dilluns passat, aquest dimecres 17 de desembre ha estat el torn d’Arran, el Sindicat d’Habitatge de Cassoles i l’Assemblea de Joves de Sarrià de commemorar aquest assassinat “masclista i aporofòbic”, com fa deu anys que fan.
L’acte, que ha començat a l’espai jove Casa Sagnier, ha servit per parlar de la feminització de la pobresa a partir de la mort violenta de la Rosario Endrinal com a cas paradigmàtic. El discurs segons el qual un és pobre perquè vol engendrar un cicle de silenci i deshumanització que invisibilitza les causes reals del sensellarisme.
Aquestes causes tenen una variable de gènere important. Les dones estan més exposades a la precarietat laboral, la dificultat d’accés a un habitatge digne i les addiccions que se’n deriven, per molt que a primer cop d’ull ens pugui semblar que la immensa majoria de sense sostre són homes. Però això no és més que el reflex d’un camí més llarg fins a trobar-se al carrer: les dones tendeixen a aprofitar més les xarxes de suport, tant positives com negatives.
Dit d’altra manera, tant poden dormir en sofàs d’amigues com entrar en relacions de dependència econòmica, sovint amb un home: una forma de violència masclista que les anul·la mentalment i les impossibilita fer qualsevol tasca quotidiana. A més, les dones sovint es troben en aquesta situació amb un fill a càrrec, cosa que també endarrereix que acabin dormint al carrer.
El cas de la Rosario, una vida “normal”
La Rosario Endrinal complia tots aquests patrons. Tenia una vida que podríem considerar normal, com la de qualsevol dels assistents a l’acte: tenia capital cultural, llegia, cantava i escrivia poesia, i treballava en una botiga de luxe de l’avinguda Diagonal. Va ser quan va establir una relació laboral abusiva amb el seu cap que va caure en el consum de droga. Quan la situació es va fer insostenible, va trencar la relació amb la seva filla i el seu marit, la seva xarxa de suport principal. Després de setmanes de viure de casa en casa d’amistats, sense deixar de consumir, es va trobar al carrer.
Com més del 50% de les persones sense llar, la Rosario va patir violències físiques i verbals mentre dormia al carrer. El seu cas, però, es recorda perquè els seus assassins no van parar fins a matar-la. Com han reivindicat des d’Arran i el Sindicat d’Habitatge de Cassoles, l’assassinat no es va produir només perquè la majoria de sense sostre no denuncien perquè tenen por de la policia, sinó sobretot perquè hi ha un discurs d’aporofòbia —d’odi a les persones pobres— tan normalitzat, tan institucionalitzat, que permet la deshumanització d’aquells que dormen al carrer.
Rosario Endrinal tenia 51 anys i dormia en un caixer. Va morir cremada a mans de tres joves “normals” que “tontejaven” amb discursos aporofòbics i amb l’extrema dreta, tres joves que tenien l’afició d’humiliar sense sostre mentre els gravaven. Tres joves als quals, la matinada del 16 al 17 de desembre de 2005, “se’ls en va anar de les mans”. Dos d’ells van ser condemnats a presó. Vint anys després, situacions com la de la Rosario són el pa de cada dia de moltes dones, que es veuen desateses, en el pitjor dels casos, fins a la mort.
