explorar el jardí
Maria Josep Tort
Aquest singular cementiri, catalogat com a bé cultural d’interès local, és un dels més antics de la ciutat de Barcelona. Es va construir a mitjans del segle XIX i es va inaugurar l’any 1853 com el cementiri de Sant Gervasi de Cassoles, un municipi camperol que es va annexionar a Barcelona l’any 1897 i posteriorment es convertí en una zona residencial de famílies benestants de la burgesia catalana. Moltes persones que hi són enterrades formen part d’aquesta nissaga d’il·lustres prohoms com Joan Maragall, Ramón Domènech i Muntaner i un llarg, etc.
Situat en un pendent de la muntanya de Collserola i amb unes vistes impressionants sobre la ciutat, el cementiri es divideix en dues parts separades per una gran escalinata de terracota que conforma un passeig, a banda i banda del qual es dibuixa una xarxa de rampes i carrerons esgraonats que delimiten un conjunt d’illes que contenen blocs de nínxols, tombes i panteons monumentals que fan d’aquest indret un espai únic i sorprenent.
Passejar per aquest laberint de construccions funeràries ens transporta al somni d’estar passejant per una necròpolis o dins d’un barri en miniatura, molt semblant al que es va construir a la part alta de la Barcelona burgesa. L’ostentació i la sensibilitat hi són presents, cada estil arquitectònic i cada detall ornamental reflecteix el tarannà i la manera de viure dels seus propietaris. Els panteons barrocs i opulents
alternen amb altres de sobris i senzills com el del poeta Joan Maragall, que reposa a l’ombra d’un petit ametller en honor al seu poema homònim. Els forrellats, tanques, baranes detalls que incorporen motius vegetals són freqüents.
La vegetació escasseja, només resten uns quants xipressos escadussers en un tram del passeig central i un accés lateral. Tot indica que aquests arbres s’arrengleraven a banda i banda de l’escalinata i d’un dels carrers perpendiculars, formant possiblement una creu. Els exemplars que han mort en el decurs del temps no s’han reemplaçat i alguns escocells s’han tapat i en d’altres s’hi han plantat geranis, margallons i altres plantes arbustives.
El xiprer comú (Cupressus sempervirens)
Arbre de perfil majestuós, prim i punxegut, és originari de Turquia, Grècia i l’Iran i s’ha estès per tota la conca mediterrània pel seu cultiu com a arbre ornamental i funerari.
La seva capçada alta estreta i visible des de posicions molt allunyades, constitueix en molts indrets un símbol d’identitat del paisatge. La fusta, dura i resistent és inatacable pel corc. S’utilitza en treballs fins i delicats d’ebenisteria, en la construcció de vaixells per la seva resistència a la humitat i en escultura.
En el decurs de la historia, el xiprer ha generat una simbologia amplíssima i se l’hi han atribuït un ampli ventall de valors espirituals. Durant l’època grecoromana el xiprer es plantava als jardins de les famílies benestants com a símbol de la bellesa femenina i també tenia connotacions mortuòries.
A Catalunya es planta als parcs i els jardins de les ciutats, als cementiris i també com a paravent per a protegir els conreus situats a les àrees castigades pels vents tramuntanals. La càrrega simbòlica del xiprer és coneguda per tots /enorme. A la Bíblia i a la mitologia grega ja surten referències a aquest arbre que pren un valor espiritual per la seva forma alta i esvelta, que ens apropa a les divinitats tant és així que els trobem sempre vinculats als convents i monument religiosos com esglésies i ermites.
També trobem el xiprer vinculat a la cultura catalana com a símbol de l’hospitalitat. Un xiprer al costat d’una casa o masia garantia al pobre viatger, pa i trago. Si n’hi havien dos, significava poder optar a un àpat complet, i tres xipressos indicava que podies passa-hi la nit.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
El gavià argentat
Enric Capdevila
El gavià argentat (Larus cachinnans) és una gavina de grans dimensions, 60 cm de llargada i 130 cm amb les ales obertes. Per sobre té el plomatge de color gris, excepte el cap que és blanc; per sota és blanca. Les puntes de les ales són negres tacades de blanc. El bec és gruixut i de color groc amb una taca vermellosa prop de la punta. Les potes són de color groguenc. Naturalment nidificaria en colònies nombroses, a penya-segats i illots de la Costa Brava (illes Medes) i al delta de l’Ebre; però darrerament, gràcies als abocadors, s’ha expandit cap a l’interior i a partir del 1975 s’adapta al paisatge urbà, niant als terrats d’edificis i a Montjuïc. Vola amb agilitat, aprofitant els corrents de vent. Durant el dia s’escampen fora del nucli urbà en busca d’aliment i a la nit s’apleguen en grans dormidors al port. Menja peixos, mol·luscos, invertebrats aquàtics i restes d’aliments que troba a l’aigua, als abocadors i a les plantes de compostatge; s’ha tornat més agressiva i és comú veure-la caçar pollets i altres ocells, especialment coloms. És la gavina més comuna als nostres barris, però més a prop del mar, hi ha altres làrids com la gavina comuna (Larus
ridibundus) i la gavina capnegra (Larus melanocephalus)
La dita: Gavina a la platja, mariner en terra
