El convent de les Caputxines

Turó Parc

Albert Angles-Mingell

Aquest emblemàtic convent avui desaparegut, desconegut per a la majoria de veïns de Sant Gervasi, va estar arrelat al barri de Galvany durant gairebé 30 anys, enmig de diferents circumstàncies que van condicionar, sens dubte, el seu futur posterior.

Ja exclaustrada anteriorment entre 1835 i 1837, aquesta comunitat religiosa va poder retornar a la seva seu del centre de la ciutat, fins que els avalots de la Revolució de Setembre de 1868 varen propiciar de nou el seu abandó el febrer de l’any següent, davant els revolucionaris que el prengueren com a baluard. Les caputxines de Mataró les varen acollir, com anys abans, durant aquests anys.

En retornar a Barcelona el 1877, i donat el pèssim estat de l’edifici i sense recursos per restaurar-lo, la comunitat religiosa va decidir traslladar-se a Sant Gervasi, a la zona del Camp de Galvany, un terreny obert, pla i encara sense urbanitzar, prop de la riera del mateix nom. Aquest trasllat als afores de Barcelona, a una zona emergent i benestant, en evolució i creixement, va venir donat doncs, tant pels condicionants políticomilitars com pel desig de les autoritats de reduir el nombre de convents existents, i obligà a unificar el Convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona amb el de Mataró.

La cerimònia de col·locació de la primera pedra del nou edifici tingué lloc el dia 1 d’agost de 1878, en uns solars adquirits a les religioses de la Sagrada Família de Bordeus (Dames de Loreto), arribades a Barcelona uns anys abans. En aquests solars, les clarisses-caputxines s’hi establiren acabades les obres, després de dos anys i mig de construcció, a partir del mateix dia de la inauguració, el 7 de març de 1881.

El nou monestir, conegut com Santa Margarida la Reial, era molt espaiòs, bastit de nova planta i edificat a l’indret conegut com a “Camp d’en Galvany” o “Pla de la Soletat”. S’ubicaria al costat mateix de la Travessera de Gràcia, encara pertanyent aleshores al terme de Sant Gervasi de Cassoles, en el que seria l’actual avinguda de Pau Casals i la plaça Francesc Macià. La imatge de Santa Margarida, escortada per Sant Francesc i Santa Clara, presidia l’altar major de l’esglèsia conventual, beneït el 9 de maig de 1882. A la sala del Capítol hi havia el cos de la fundadora, la venerable mare Serafina Prat, juntamnet amb el de la seva secretària i un tronc del famós “Arbre de la obediència”.

Durant la Setmana Tràgica, el 27 de juliol de 1909, el convent va ser cremat i saquejat pels revolucionaris (com va passar amb d’altres de la ciutat) fet que va significar la seva destrucció i la profanació de les restes mortals de les seves religioses (inclosa la seva fundadora), i va perdre també la totalitat del seu l’arxiu. Varen ser uns episodis tràgics oportunament enregistrats, tant en la premsa, per testimonis o en imatges.

Durant els dies següents, les caputxines varen haver d’acollir-se, provisionalment, a l’Hospital Clínic de Barcelona, on tenien cura dels ferits i malalts. La comunitat, en aquell moment, estava presidida per l’abadessa Rafaela Prat i integrada per 31 religioses (28 professes i 3 novícies). Algunes religiosses més necessitades i desitjosses de recolliment, varen ser acollides de nou a la seu de Mataró.

L’edifici tanmateix, ja havia estat objecte d’especulació i d’interès, abans dels esmentats fets i des de feia molt de temps, per part de l’Ajuntament de Barcelona, desitjòs d’obrir l’avinguda Diagonal i d’urbanitzar la zona. L’hort del monestir suposava un escull important per a l’execució d’aquest projecte, perquè s’ubicava al bell mig de la futura avinguda.

Després dels fets tràgics de 1909, les monjes es desplaçaren per diferents indrets entre els anys 1910 i 1911 (carrer del Pi, carretera d’Esplugues) fins a aixecar un nou convent al carrer Major de Sarrià, inaugurat al març de 1911, d’on foren expulsades de nou el 1936, durant la Guerra Civil, i van seguir el seu pelegrinatge per altres llocs de la ciutat fins a l’actualitat.