21.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 21 de setembre de 2020 |

El convent de les Teresianes

Galvany – Turó Parc

Roser Díaz Martín

L’edifici de l’avui Col·legi Teresià, va ser la confluència de tres personalitats: sant Enric d’Ossó i Cervelló, fundador de l’ordre de les Teresianes, l’escriptora mística Santa Teresa de Jesús i l’arquitecte Antoni Gaudi, qui damunt dels fonaments de Joan Baptista Pons i Traval, va donar forma a un sentiment i una manera de viure: La Teresiana.

dsc_0687Corrien la dècada dels anys vuitanta del segle XIX , se li va proposar al mestre Gaudí la creació d’un edifici que reunís, el sentit i l’essència de l’obra cabdal de Santa Teresa, El Castillo Interior o las Moradas. Havia de ser un edifici de recolliment, fort, auster i a la vegada modern, fet a les tendències del gòtic historicista de l’època. Sant Enrique d’Osso estava molt pendent de l’obra de

Publicitat

A  dalt, retrat d’Enric d’Ossó i Cervelló, fundador de l’orde de Santa Teresa, al costat d’una columna de Gaudí. A sobre, interior del convent. A la imatge destacada, vista del convent de les Teresianes, des del jardí interior. Fotografies de Roser Díaz
A dalt, retrat d’Enric d’Ossó i Cervelló, fundador de l’orde de Santa Teresa, al costat d’una columna de
Gaudí. A sobre, interior del convent.
A la imatge destacada, vista del convent de les Teresianes, des del jardí interior.
Fotografies de Roser Díaz

Gaudi, revisava plànols i dibuixos, un dia el mestre arquitecte li va comentar “ Mossèn, vostè a dir misses i jo ha fer cases“. A partir d’aquí la màgia de Gaudí va enllumenar tots els racons. L’edifici construït com un paral·lelepípede en forma de castell, acabat amb merlets i edificat amb totxo, guarda com totes les obres gaudinianes una dicotomia entre l’exterior i l’interior. De fora, aparentment fosc , amb pocs vanos, una vegada dins, el tractament de la llum i de les paràboles magnifica el seu espai, tot reproduint la grandesa que Santa Teresa volia donar a l’ànima, plena de la llum divina i presonera de la força del cos.

La simbologia teresiana i gaudiana, envolta el conjunt. La força de la forja de la reixa d’entrada, (és difícil poder accedir a les turbulències de l’ànima), els pinacles rematats amb birrets de ceràmica en relació al doctorat de l’Església, les creus de quatre braços, les columnes helicoïdals que reprenen el camí de l’infinit i, per què no, elements arquitectònics incompresos. Com escales que no duen enlloc, columnes que marejant la vista ens aixequen de la terra i ens pugen al cel, o elpilar enmig de la columnata, sense cap ornament, representant un Déu senzill

Quatre pisos d’alçada, temps passat internat, avui col·legi i convent, una església-capella feta a posteriori , com si dins de l’ànima manques un cor. Miradors de gelosia mudèjars, dolors de la Verge rodejats d’espines, la muntanya del Carmel coronada amb una creu i com no, el cor de santa Teresa, traspassat per una fletxa. Mil i una formes per mil i un sentiments, antic i nous, que conflueixen amb l’amor. Enrocat i tendre, com aquest edifici.

El rotund conjunt exterior, de fragilitat interna, queda envoltat per un jardí de palmeres i de pins, amb  bancs per seure, que després es reproduirien en el Parc Güell, i on en un lloc privilegiat, l’estàtua de Sant Enric d’Osso, ens vigila, pendent que mai passi el temps en aquest castell que guarda el misteri més gran de la nostra religió. L’ànima

“Qui a Déu té, res no li manca”, Santa Teresa de Jesús.

Escrits de maó

Roser Díaz Martín

Arcs parabòlics de Gaudí en la primera planta del convent de les Teresianes. Fotografia de Roser Díaz
Arcs parabòlics de Gaudí en la primera planta del convent de les Teresianes.
Fotografia de Roser Díaz

Fem l’oració de pedra
rígida, aspectant, com un fortí sense guerra.
Església per un sòl Déu, castell de l’ànima encesa .
Maons del mestre Gaudi, cuits amb la fortalesa.
Lletres, sentiments que parlen,
màximes de Santa Teresa.
Maó de pedra, llum de dia,
llibre que encercla a la vida, amb murades d’infantesa.
Es la flor del que no hi és, l’esperança de la lluita,
foc que plou i que ens ofega sense llàgrimes de pluja.
“Jo, Gaudí demano al home aixopluc.”
“Jo ,Teresa demano a Déu la fermesa “
I amb la ombra del demà, caminem plegats.
Diu Teresa :” Faci el Deu prop de la terra”.
Diu Antoni: “Faci la casa prop de Déu.”
Oració, mussita l´ànima, benvinguts sense un adéu.
Dóna l’esperit a la joia i la joia el sentiment
Diu Gaudi: la llum, l’arc i la forja son el meu millor instrument.
Diu Teresa: Jo sóc tan valent com vós,
vós feu esglésies, castells a la terra
I jo faig morades interiors, ànimes que uneixen cadenes fèrries
Trenquem el cadenat, unim les forces de tots dos,
I fem d’aquest edifici un castell, una il·lusió.
Mare Teresa i Gaudí esclat de Déu en maó,
sentiment de cel i terra, arquitectes del Senyor.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.