Relats de Confinament
Eduard Reig Palau (@Neuscatala1)
La covid-19 se m’ha endut família. I com en aquell tòpic tan suat, tan malmès per hores i hores de pel·lícules dolentes, entro a l’església de Sant Vicenç, però només fins al nàrtex. No vinc a resar, no vinc a la recerca de Déu, sinó que et busco a tu. No pot ser que tu siguis Déu, perquè ets de fusta. No pot ser que tu siguis Déu, perquè el teu rostre pateix. Tens una ferida al crani d’on et regalima sang intensa i greixosa com l’olor de la cera calenta. També et sagnen els palmells, un parell de talls al costellam, tens colzes i genolls repelats i un clau de ferro rovellat et perfora els peus. No pot ser que tu siguis Déu, perquè ets una escultura, però a quarts de nou del vespre, vinc amb la gossa al teu encontre.
La meva fascinació per tu va començar quan era marrec. Els diumenges la mare m’obligava a escoltar missa, i ja aleshores recordo que li deia que no volia entrar dins del temple, que em deixés estar allí dret, als teus peus. Mai he sigut una persona molt devota, no practico cap dels sagraments, avorreixo la culpa i soc bastant arrogant, però tu sempre has fet brotar el punt sensible que duc dins. Com una fulla esgrogueïda que es desprèn de la branca i giravolta uns instants abans de romandre sobre el formigó. El meu vers és la fulla i tu ets la terra ofegada sota el munt de bajanades que ens hem inventat per tal de no creure en Déu.
Fa anys que vaig abandonar la paraula bella. La societat m’ha exigit ser menys oníric, sentir amb l’estómac i canviar vers per prosa. I la meva ànima s’ha impregnat d’aquesta fastigosa realitat; incòmoda cadira sobre una catifa de sang. Ai l’as! Que durant aquests dies de pandèmia sento la necessitat de compondre, però tan desentrenat estic d’escoltar-me a mi mateix, que l’únic que puc fer és venir aquí, davant teu, despullar-me de l’orgull i contemplar la teva pena. La gossa panteixa davant teu i t’admira. I sempre és a la mateixa hora, després de córrer, vestit amb calça curta, suat i impregnat del fum que altra vegada ronda per Reina Elisenda. És així com vull visitar-te, brut i cansat, famolenc i assedegat.
Tu et fas el mort, ja que mai has estat viu. Ets una il·lusió, una al·legoria del dolor. No ets Déu, i no saps què és patir. No saps que és perdre algú estimat per un maleït virus, no saps què és no haver tingut pare quan més el necessitaves, no saps què és tenir el neguit de no arribar a final de mes. No saps res. Jo tampoc sé moltes coses. No sé escriure poesia, o potser és una excusa més que em dono per tal de no obrir-me en canal; no sé tenir amics, per a mi són interessos; no sé què és la fe, ni en tu ni tampoc en mi mateix. Quan estic sota teu, els pensaments venen i van, la respiració se’m tranquil·litza. Surto a la plaça i contemplo els nens patinar, malgrat tenir un càncer, la gossa trota feliç rere els coloms, noto el pol·len ataronjat que m’irrita les parpelles i la suor regalimant-me freda pel clatell. No sé per què, somric netament. Bé, de fet sí que ho sé, em burlo de la meva desgràcia.
