Opinió
Marta Royo
Amb un inici de debat tipus “el joc de les cadires” ha continuat com els debats de sempre, semblant una mica el mercat de Calaf: confusió, veus parlant alhora, afirmacions fora de to i veritats a mitges. Aquesta atmosfera tumultuosa ha dificultat la comunicació i la comprensió d’alguns dels punts més punyents com el català, la cultura o la relació Catalunya-Espanya, creant tensions entre candidats on tots volien tenir la raó.
I naturalment amb un final esperat, el dels pactes.
La moderadora, Ariadna Oltra, més relaxada que en altres ocasions, ha mantingut una actitud seriosa i ferma. Tot i no mostrar massa empatia amb els candidats, ha aconseguit la difícil tasca de mantenir l’ordre i el rigor durant una mica més de dues hores de debat.
Els candidats, per ordre de “brillantor” segons el meu parer.
- Josep Rull de JUNTS + PUIGDEMONT:
Rull, “a lo John Wayne” de l’Home tranquil, l’alter ego de Puigdemont pels debats, ha defensat la socialdemocràcia d’ampli espectre, lligada a independència de Catalunya. Serè i inalterable enmig del caos, ha entomat prou bé els retrets dels unionistes, tot i que en algun moment ha hagut de respirar fondo.
2. Pere Aragonès d’ERC:
El president Aragonès ha afrontat el debat amb la tensió d’un líder que sap que el seu futur polític penja d’un fil. Ha fet de polític, gesticulant molt. Ha sortit del fangar contrarestant amb dades els cops rebuts per la seva legislatura i, fins i tot en algun moment, ha alçat la veu. Com en un partit de tenis, ha anat traient amb èxit pilotes fora.
3. Alejandro Fernández del PP:
Un Fernández menys respectuós que altres cops ha estat ferm amb les seves afirmacions. Un senyor de Tarragona que ha parlat en català (après de petit gràcies a TV3) fins al minut final que ho ha fet en castellà… Té molt clar per a qui parla, per a l’Espanya de les autonomies i del tot antiprocessista, i posa a Déu per testimoni en algunes de les afirmacions que fa.
4. Laia Estrada de la CUP:
Estrada fent de Greta Thunberg, tot i ser en total minoria al Parlament, ha fet notar la seva veu al debat, això sí, proposant coses força utòpiques i difícils d’assolir i menyspreant a qui pensa diferent.
5. Jéssica Albiach dels Comuns:
La barrufeta rondinaire. Decebuda del país, i amb to altiu, ha fet el paper de constant disgustada, criticant tot el que ha fet el Govern i envestint sempre que ha pogut a la resta de candidats. Murmura molt, però no concreta res.
6. Salvador Illa del PSC i Units
Sap que és la sucursal del PSOE a Catalunya, per tant, no pot dir veritats absolutes, sempre certeses a mitges, consensuades amb el Presidente. Un discurs pla que reclama estabilitat, però ja sabem que els titelles costa que estiguin quiets.
7. Ignacio Garriga de VOX
Processant un gran “amor per la seva pàtria” novament s’ha mostrat com un bon comunicador, fins i tot en català quan l’ha parlat. Això sí, com l’avió del Tibidabo, dona massa tombs per anar a parar sempre al mateix lloc: Catalunya és Espanya i tot és culpa de la immigració. I d’aquí no ens en sortim.
8. Carlos Carrizosa de Cs
El Curro Jiménez de Catalunya amb un discurs basat només en l’atac al Procés i en l’odi als candidats independentistes. Tots els problemes de Catalunya, trobo que inclús els seus personals, són per culpa de Procés. Ancorat i perdut en el que va succeir l’any 2017, no ha desenvolupat cap altra idea que la del Procés.
El 12 de maig sabrem qui ha guanyat a les urnes, que no té perquè ser qui governi Catalunya. Això sí, avui en el debat, com en Doraemon, tots sempre guanyen.
Marta Royo Espinet és publicista i CEO de Mosaiking Comunicació
