El Relat
Elsa Corominas
– Al Sito, que em va ensenyar a jugar a escacs.
Alguna vegada guanyava als escacs tot i que solia emprendre un viatge mental distret en cada partida, en els temps que el seu contrincant dedicava a pensar la jugada.
Va ser durant una partida que s’allargava quan, de cop, esperant que l’altre mogués fitxa, es va adonar que el fil invisible de la gelosia que sentia podia passar per la ranura de l’alfil.
Feia uns mesos, en el primer moment de saber-se substituït per un altre, la seva immensa gelosia tenia forma de cabdell de llana gruixuda, però es va calmar quan va entendre que tendia a minvar. Tenia un gran temor inicial en pensar que l’embolic de sentiments dolorosos es pogués anar complicant, però no, havia passat en pocs mesos de cabdell a fil pràcticament invisible, només punyent en moments molt concrets i cada vegada de manera més feble.
Com que el contrincant encara no es decidia a jugar, va anar visualitzant el seu fil invisible passant per la mitra del bisbe de la peça d’escacs, i llavors va recordar que aquesta fou antigament un elefant de guerra i que el seu oncle avi, quan li ensenyava els moviments de les peces, li havia explicat que d’aquí li ve el nom, ja que alfil vol dir elefant en persa. De fet, els anglesos l’anomenen bishop i, com va saber anys després llegint Paradiso de José Lezama Lima, en francès als alfils se’ls anomena bojos, fous, i se’ls representa vestits de bufons, els bojos dels reis.
Llavors va fixar-se en la torre, aquest element clau del joc amb un elevat valor estratègic i tàctic i que es pot desplaçar en línia recta i fins i tot enrocar-se amb el rei. Recordava perfectament el seu oncle avi explicant-li aquesta jugada: moure el rei dues cases cap a la torre i, en la mateixa jugada, posar la torre a la primera casa de l’altre costat del rei; l’enroc és l’únic moviment dels escacs en què un jugador mou dues peces alhora. Per la torre podia passar-hi un fil de gelosia més gruixut, es va dir, i la separació entre les torres li va semblar que podia representar aquell afecte recelós que sempre es té entre germans, i que fa témer que un altre pot ser el preferit. La gelosia entre germans se la va imaginar com un fil gruixut que s’enredava pels merlets de la torre, fent-se més o menys present al llarg de la vida, potser no de forma tan regular com en les construccions arquitectòniques.
El contrincant va desplaçar-se cap endavant donant a entendre que ja movia fitxa, però es va tornar a fer enrere agafant-se la barbeta amb la mà i llavors ell va reprendre la sensació d’alleugeriment que li produïa veure com la gelosia amorosa que sentia ara era tan feble com per passar per la ranura de l’alfil mentre que s’adonava que el recent ascens d’un company de feina molt menys preparat, però amb més empatia i estratègia que ell li feia sentir una gran enveja, una gelosia que perfectament podia ocupar tot l’espai entre la barbada i el coll del cavall, aquesta peça de moviment particular: dues caselles en direcció no diagonal i una casella més en l’altra direcció no diagonal. El moviment en forma d’ela, com li havia ensenyat, per recordar-ho sempre, el seu oncle avi.
Però no va ser cap d’aquestes peces la que va moure l’altre, va ser un elegant i precís moviment de la dama, la reina del joc d’escacs, acompanyat d’un orgullós i potent “escac i mat!”.