Torb de comiat amb confeti

El Relat

Elsa Corominas

Tot i ser una persona d’ordre, de rutines, responsable, d’excel·lència en els estudis, treballadora fina i amiga confiable, havia iniciat una setmana a la biorxa i va començar el dia estrepitosament. A la classe de gimnàstica que feia els dimarts a primera hora se li va encallar la taula de natació quan l’alçava estirant els braços, després de fer un esquat, amb una de les paletes del ventilador. La peça de poliestirè es va escapçar i el tros més gran va caure al cap d’una dona just quan flexionava les cames i, en rebre l’impacte inesperat a la gatzoneta, va desequilibrar-se i acabà caient de mala manera. A banda de la culpa i la vergonya, l’incident va suposar la finalització de la sessió abans del que era habitual així que disposava de més estona per esmorzar al bar de la cantonada, on va demanar, com li encantava fer, “el mateix de sempre”. La feia molt feliç l’arribada del cafè amb llet escumós i fumejant i l’entrepà dividit en dos trossos amb un tovalló fi que el separava del plat. Llavors va fer una immensa mossegada al pa amb pernil per poder rellegir la carta d’acomiadament mentre mastegava amb força i delit. Se solia deixar les lectures importants o intenses per aquest moment de primera hora del matí, amb la boca ben plena. Quan empassava deixava el full o el mòbil, feia un glop al cafè amb llet i, amb una nova queixalada reprenia el text: 

“Els motius que causen aquest acomiadament estan emparats en fets que la llei considera suficients per resoldre la finalització de la relació contractual.”

I sis pàgines explicaven els detalls dels motius i dels fets. Aquest acomiadament implicava el seu primer revés vital important. S’iniciava així en la sensació d’adquirir una consciència clara de precarietat, en rebre un rebuig formalitzat a la seva persona, a la seva manera de ser i a la seva capacitat professional. 

Estava a punt de fer un any que s’havia incorporat a l’empresa amb un contracte temporal que passaria automàticament a fix en acabar aquest període, tal com s’establia a la llei i al conveni, i feia menys d’una setmana que l’havien cridat al despatx del director per dir-li que estaven molt satisfets amb el seu rendiment laboral, però que no podien, en aquest moment d’incertesa geopolítica mundial i bla bla bla, assumir un creixement de la plantilla, per la qual cosa la convidaven amablement a donar-se d’alta com a treballadora autònoma per a seguir oferint els seus excel·lents serveis professionals a l’empresa. S’hi va negar i, dilluns següent, ahir, va rebre la notificació de sis pàgines que ara llegia i en la qual bàsicament se la convidava a signar conforme acceptava l’acomiadament per haver faltat a la “política d’aliances i ampliacions” de l’empresa. L’informe era detalladíssim i contenia casos i exemples que corroboraven els fets descrits. Se la urgia a signar-lo l’endemà mateix.

Va acabar d’esmorzar i es va dirigir a l’oficina. En entrar coratjosament al despatx del director el trobà parlant gaiament per telèfon i, gairebé sense mirar-la, li va dirigir dos gestos, el d’espera i el de serà breu. Llavors ella va agafar el respatller de la cadira de visites amb la intenció de seure i ell, tapant el telèfon, l’aturà amb un gest i amb una frase: “No, no, si serà un moment, només has de signar”. 

Es quedà petrificada, dreta i rígida, mirant-lo com xerrava sense escrúpols i el va anar veient com un personatge cada vegada més grotesc mentre les frases i riures que deixava anar li ressonaven com en cacofonia.

I va ser llavors, quan ell va penjar el telèfon i va somriure mentre li deia “vens a tancar el tema de l’acomiadament, oi?”, que, amb la gràcia que li proporcionaven uns quants anys de cal·listènia, va treure els fulls de la carpeta, els va alçar amb desimboltura cap al sostre i li etzibà: 

-Sap què opino del seu acomiadament procedent?

I els va llançar amb força i determinació cap al ventilador que hi havia al centre del sostre del despatx, aconseguint un efecte harmoniós de destrucció de documents en topar els fulls amb la roda rotatòria d’hèlix, generant una pluja de trossets d’acomiadament improcedent que voleiaven per tota l’estança mentre el director s’ho mirava i la mirava perplex. Havia perdut els papers i, en el seu deliri, encara gosà atrapar una pila de documents i factures de la taula i ampliar l’efecte de la dansa de fulls i, abans de sortir per la porta tancant-la de cop, encara va tenir el valor i la determinació de recordar que impugnava l’acomiadament.